Art

L'artista exiliada Roser Bru, admirada a Xile, oblidada a Catalunya

El Museu d'Art de Girona inaugura una retrospectiva molt completa que pretén posar en valor l'obra i la figura de l'artista catalana

GironaRoser Bru i Llop (1923-2021) és una de les artistes catalanes més rellevants de la segona meitat del segle XX. Amb un estil propi, eclèctic i experimental, que transita entre l'informalisme abstracte, l'expressionisme colorista i l'art de denúncia, va formar-se i va fer carrera a Xile, el país on va exiliar-se amb tan sols 16 anys, fugint de la Guerra Civil. Com a xilena d'acollida, a Llatinoamericà ha sigut una creadora molt notòria i valorada, sobretot per la seva faceta de gravadora, però, en canvi, a Catalunya, malgrat que hi va mantenir sempre latent el vincle nacional, és poc coneguda. Per intentar reparar aquest greuge, el Museu d'Art de Girona inaugura l'exposició Roser Bru. Superar la distància, que es pot visitar fins al 30 de març.

La mostra, feta de la mà de la Fundació Bru, reuneix un centenar d'obres, 80 de les quals vingudes de Xile. La comissarien Àlex Mitrani, principal impulsor de la recuperació de l'artista a Catalunya, i Inés Ortega-Márquez, que, a més de ser estudiosa de Bru en el seu context xilè, també ha ajudat a fer els tràmits necessaris perquè les peces escollides poguessin travessar l'Atlàntic i veure's a Girona.

Cargando
No hay anuncios

Dones totèmiques, pintura de denúncia i visió humanista

L'exposició s'estructura en tres grans blocs temàtics, organitzats amb una certa evolució cronològica. Comença una sala dedicada a la dona, icona central de la producció pictòrica de Bru, sobretot a partir dels anys seixanta, després de la seva primera vinguda a Catalunya. Són quadres de colors lilosos, amb dones representades com a deesses universals, marededeus o nines russes, poderoses i a la vegada esquinçades, que, com si fossin cariàtides gregues, aguanten el pes de la vida humana i la història. "Són figures totèmiques, frontals, plenes de dignitat i solemnitat, amb una rigidesa quasi escultòrica, com un manifest sobre la condició i la identitat femenina en el seu sentit més simbòlic i mític", explica Mitrani. D'estil informalista, amb un traç sobre superfícies rugoses, recorden el treball de la matèria d'Antoni Tàpies i, al mateix temps, el primitivisme autòcton del romànic català.

Cargando
No hay anuncios

La segona sala està dedicada a les obres de denúncia, fetes sobretot a partir del cop d'estat de Pinochet de 1973, que l'artista va viure com un autèntic tall abrupte contra la llibertat que la connectava directament amb la seva experiència fugint de la repressió franquista. Són quadres fets com palimpsests, que superposen imatges de mitjans de comunicació, fotografies d'arxiu o referències a figures com Lorca o el Guernica. "A partir d'aquí Bru treballa un nou realisme que estableix un diàleg entre la Guerra Civil i Pinochet, tal com s'observa, per exemple, en la seva sèrie de retrats sobre la fotografia de Capra del milicià assassinat i el de la desapareguda 335 de la dictadura", comenta Ortega-Márquez.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, l'exposició acaba amb una galeria dedicada al vessant humanista de l'artista, síntesi final després del feminisme i la crítica política. S'hi poden copsar quadres dedicats a alguns dels seus referents, tots ells tràgics, com Frida Kahlo, Kafka o Víctor Jara; a més d'un conjunt de pintures molt interessants sobre la geometria crucial del triangle i la síndria, símbols de la fertilitat, el ventre i el cos ferit.

Abans d'aquests tres blocs, l'exposició comença amb una introducció que explica la importància de conjugar la doble nacionalitat —catalana i xilena— en tota la vida i obra de Roser Bru. L'artista va arribar a Amèrica a bord del paquebot Winnipeg, el 1939, i, amb certa rapidesa, va introduir-se al món artístic xilè, cursant la carrera de belles arts i formant part de l'importantíssim Taller 99 de gravats, de Nemesio Antúnez. L'empremta de la catalanitat, però, va continuar present al llarg de tota la seva vida, en què va crear llaços a l'exili amb altres fugits com Pere Quart o Montserrat Abelló, i va emprendre diverses anades i vingudes a la seva terra natal a partir de 1958.

Cargando
No hay anuncios