Juanjo Sáez: "L'art és com una carta del tarot"

BarcelonaEl ninotaire i col·laborador de l'ARA Juanjo Sáez assegura que cada aniversari rodó està marcat per uns desigs i unes renúncies diferents. Ell en va fer cinquanta l'any passat, i després de les crisis dels trenta i els quaranta, ara assegura que amb l'inici de la nova dècada ha decidit deixar d'ajornar el que vol fer i que no havia pogut fer. En el terreny creatiu això vol dir aprofundir des de fa uns anys en el camp de la pintura, com es pot veure fins al 26 de maig en l'exposició Existeixo, que té a la barcelonina Yoko Art Gallery (Villarroel, 144), la segona que fa en aquest espai. "Un bon dia vaig dir que ja tenia una edat, i que si no ho feia, ja no ho faria", afirma Juanjo Sáez. "Vaig estudiar pintura a l'Escola Massana, de formació soc pintor, però em vaig dedicar al que em va donar feina, i m'ho vaig passar molt bé. Continuava avançant –afegeix–, i pintar era una cosa que tenia aquí [s'assenyala el pit], tot i que crec que tota la meva feina respira el meu gust per l'art i el meu desig de llibertat". "Totes les feines que he fet les he fet sempre des de la llibertat. El client s'ha adaptat més a mi", subratlla.

La pandèmia del covid va ser un altre factor perquè decidís posar-se a pintar, de la mateixa manera que va provocar que el director de la sala, Xavi Sellés, obrís aquest espai. Per a Sáez, pintar forma part d'un procés terapèutic. "Ha sigut un procés molt introspectiu i de desconstrucció", afirma. Malgrat tot, creu que la seva feina de ninotaire i el seu vessant com a pintor no estan tan allunyats. "Sempre respons a una necessitat: en la pintura és la de tenir més autoconeixement, de conèixer-me a mi mateix", diu. I dins aquest procés, no li fa por que els seus seguidors puguin pensar que traeix el personatge que s'ha creat com a ninotaire. "En soc conscient, sí, i de fet ho vull destruir tot!", bromeja. "Hi ha gent que et diu que abans li agradava més, o que li agraden més les vinyetes que faig a l'ARA o els llibres, però jo sento que soc a tot arreu de la meva feina", explica. Sigui com sigui, no para de dibuixar mai: "Vaig començar a dibuixar quan era un nen, i no ho he deixat mai. Sempre ha sigut la meva manera d'evadir-me de l'aclaparament, de la realitat, del dia a dia. Vaig convertir dibuixar en una professió, i ho vaig espatllar una mica, i ara l'estic recuperant una mica des de la llibertat".

Un artista "clàssic" amant de Sophie Calle

En termes artístics, Sáez es defineix com un "clàssic". Els seus referents són amplis: Cézanne, l'art de les avantguardes i els treballs amb fotografies i textos de Sophie Calle. I no li preocupa l'opinió que pugui tenir d'ell el món de l'art barceloní: "Ens hem quedat una mica encallats als anys 70", adverteix.

L'exposició inclou una quarantena de peces, entre dibuixos a la cera i amb tinta xinesa i pintures. Els colors d'algunes d'elles recorden els boscos verds i liles de David Hockney, i una tinta xinesa de grans dimensions, la delicadesa dels dibuixants japonesos clàssics. Algunes obres sobre els pares i el pas del temps pessiguen. Per exemple, Van passar molts anys sense veure'ns parla d'un arbre que va plantar el seu pare al poble i que Sáez va tornar a veure crescut anys després. "Ara és un arbre enorme que ha sobreviscut sol –afirma–. En una vinyeta de l'ARA dono una opinió molt concreta, hi ha poc lloc per a la interpretació, però crec que en la pintura i en l'art l'espectador hi ha de posar alguna cosa seva per completar l'obra. L'art és com una carta del tarot, cadascú hi veu el que vol i l'artista fa una mica de guia".

Una altra part de la mostra consisteix en un conjunt d'obres que parlen de temes com l'amor, l'ansietat i els estralls que pot provocar intentar aconseguir l'èxit costi el que costi, en una societat que empeny constantment a triomfar amb formats com els talent shows televisius. "En molts casos l'èxit sorgeix com una forma de venjança –conclou Sáez–. Moltes vegades el busques per refermar-te com a persona perquè t'has sentit ignorat en algun moment, i hi ha vegades que buscant aquesta reafirmació et passes de rosca, i si arribes massa lluny t'arribes a obsessionar per l'èxit i t'oblides del que realment t'agrada, que és pintar i dibuixar, és a dir, inventar i en el fons jugar, no deixar mai de jugar".