Joan Miró a París: la mort del vell i el renaixement d'un home nou
Una exposició al Guggenheim de Bilbao analitza les dècades més intenses de l'artista amb una vuitantena d'obres
BilbaoLa vocació artística de Joan Miró (1893-1983) va ser imparable: quan tenia 17 anys es va rebel·lar contra els pares i els va comunicar que volia deixar la feina de comptable a la casa especialitzada en drogueria i productes colonials Dalmau i Oliveres per dedicar-se a la pintura. En una carta datada l’abril del 1911 els comunicava que havia passat dos anys “presoner en un despatx” i que no havia pogut gaudir de les “grans belleses de la natura”. Recordant aquella angoixa inicial de Miró, és encara més impactant recórrer l’exposició que el museu Guggenheim de Bilbao dedica als anys en què l’artista va desplegar el seu potencial, després del primer viatge a París el 1920, que va tenir un caràcter iniciàtic, i va experimentar de manera incessant entre els anys 20 i 40. “Aquell viatge va tenir un impacte tan enorme que Miró va quedar incapacitat per poder pintar durant molt de temps”, afirma Enric Juncosa, el comissari de la mostra i nebot net del pintor.
L'exposició del Guggenheim porta per títol Joan Miró. La realitat absoluta. París 1920-1945 i és la primera monogràfica de Miró del museu basc. El títol fa referència a una citació d’André Breton segons la qual aquesta realitat absoluta és fruit de fusionar la realitat exterior i els somnis. “Després del primer viatge a París, Miró només va poder pintar quatre natures mortes a Mont-roig, fins que va tornar a París l’any següent, i entre els anys 1923 i 1924 va transformar el llenguatge que s’ha qualificat de realisme màgic amb unes pintures anomenades oníriques que representen un canvi radical respecte al que feia abans”, explica el comissari.
París va ser la ciutat on Miró va créixer artísticament i personalment com no ho havia pogut fer a Barcelona, envoltat d’altres artistes i poetes com André Masson, Max Ernst, Max Jacob i Paul Éluard. “Miró sempre parlava molt malament de Barcelona, deia que era una ciutat burgesa i que n’havia de fugir”, diu Juncosa. Per al professor Rémi Labrousse, a París Miró va viure una mort i un renaixement simbòlics: com diu el catàleg, va viure una mena d'“iniciació sagrada”. “Prefereixo mil vegades, i ho dic amb total sinceritat, fracassar estrepitosament i mortalment a París que quedar flotant en les aigües vils i pudents de Barcelona”, va escriure Miró en una carta per expressar com va renéixer als carrers de la capital francesa.
Més de vuitanta obres
La mostra, que estarà oberta fins al 28 de maig, inclou més de vuitanta obres, entre pintures, dibuixos, ceràmiques i escultures, entre les quals destaquen Autoretrat i Retrat d’una ballarina espanyola, que van ser propietat de Pablo Picasso. La manera com Miró va pintar la camisa del seu autoretrat té un detall curiós: recorda com estava dividit entre París i Catalunya perquè una meitat evoca la descomposició cubista de les formes i l’altra els solcs de la terra llaurada que veia a Mont-roig. També La masovera, amb uns peus gegants evocadors què “l’energia que transforma la realitat ve de la terra” i La llebre, del Guggenheim de Nova York. Un altre dels préstecs internacionals més sucosos és El saltamartí, on es pot veure com les lletres del cognom de l’artista estan escampades per un paisatge sota un planeta amb tres volcans i amb una escala, motiu recurrent de l’evasió de la realitat. La llengua del saltamartí és blava i, com va dir Miró en un altre quadre, el blau era el color dels seus somnis.
Les obres de Miró dels anys de la Guerra Civil són crues: experimenta amb suports industrials com la masonita i el celotex, com es pot veure en mitja dotzena de pintures amb el fons ocre. “Volia fer quadres que fossin molt lletjos, trencar amb la facilitat per pintar”, diu Juncosa. També, “la impossibilitat de la pintura de dir alguna cosa”. I un altre dels plats forts és Dona i ocells, que és una de les Constel·lacions.
La primera exposició de Miró va obrir les portes a la galeria La Licorne l’abril del 1921, però no va ser fins als anys 50 que va trobar més acceptació entre els col·leccionistes. De fet, a vegades Miró va pintar el que veia quan tenia al·lucinacions perquè no havia menjat, ja fos perquè anava molt curt de diners o perquè feia dejuni durant dies.
El recorregut acaba amb algunes pintures del 1945 sobre fons blanc fonamentals pel que fa al pes que l’art primitiu va tenir en l’obra de Miró i a la càrrega espiritual que podia assolir el seu art. Una d'aquestes obres és Dona i ocell en la nit, de la Fundació Joan Miró. I per últim es pot veure La cursa de braus, evocadora de les pintures rupestres d’Altamira i Lascaux.