Imma Prieto: "Si hi ha hagut controvèrsia amb Tàpies, preguntem-nos per què i explorem-ho"

BarcelonaDesprés de quatre anys al museu Es Baluard de Palma, Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1976) serà la nova directora de la Fundació Antoni Tàpies a partir de l'octubre, tal com va avançar l'ARA. El jurat del concurs convocat per la institució la va elegir per unanimitat per la "riquesa" del seu perfil, "l'ampli coneixement" d'Antoni Tàpies i una "extensa experiència en l'àmbit internacional". També perquè el seu projecte de futur per a la fundació és "una proposta reflexionada, ambiciosa i innovadora".

La Fundació Antoni Tàpies és al mateix temps un museu monogràfic de Tàpies i un museu d'art contemporani. Es decantarà més per un model que per un altre?

— La qüestió no és excloure, sinó incloure. El que et dona una identitat institucional és tenir clar el marc conceptual des del qual treballes. En aquest sentit, m’agradaria basar-me en tres línies de força o recerca des de les quals pensar les exposicions, les de Tàpies i les altres temporals, a més de les altres activitats. Ni farem només Tàpies ni farem només altres artistes, però tant les unes com les altres respondran a qüestions que ens permeten pensar el món, assumint que som la suma de diferents temps i espais.

Quines són aquestes tres línies de treball?

— Parlo de temps i d'espai. El passat el representen la col·lecció, la biblioteca i els arxius, és a dir, el patrimoni. El present és el diàleg que hem d'establir amb la ciutadania, ser capaços d'interactuar amb la de tots els barris, no m'agrada estigmatitzar. Això em porta a reflexionar sobre la imatge, no només la de Tàpies, sinó també la d'altres artistes. En aquest sentit, parlo d'imatge, ciutat i comunitat. I la tercera línia, que potser és la més futurible, té a veure amb com som capaços d'imaginar altres mons a partir de les imatges que ens envolten, hem de ser propositius.

Hi ha cap artista que ja hagi decidit que vol exposar?

— De moment no m'agradaria avançar res, perquè encara no conec l'equip. Vull ser molt respectuosa i el primer que vull fer és agrair-los l'esforç que han fet perquè la fundació no caigui. Però sí que puc dir que no m'agrada repetir-me, i sobretot no repetir-me amb els altres. No m'agrada fer el que fa tothom, perquè crec que és necessari que cada institució tingui la seva identitat i així construir un teixit molt fort. Ara Barcelona està en un molt bon moment: hi ha l'Elvira Dyangani al Macba i el Valentín Roma a La Virreina que estan fent molt bona feina, i jo el que vull és sumar, no vull competir amb ningú.

Té previst desenvolupar noves relacions amb altres museus, des dels locals fins als internacionals?

— Per descomptat que sí, establir nous diàlegs també ens dona noves perspectives i sens dubte és indispensable sortir de nosaltres mateixos: des de la confrontació amb els altres sabem qui som. M'interessen molt l'àmbit educatiu i les universitats, locals i estrangeres. S'ha deixat d'estudiar Tàpies a fora i s'ha de tornar a estudiar, perquè té molt a dir.

Per què creu que s'ha deixat d'estudiar Tàpies a fora?

— No ho sé encara, però sí que crec que l'estudi es pot fomentar, es pot comentar i es pot facilitar, cocreant beques internacionals, premis internacionals de recerca enfocats a les universitats d'àmbit anglosaxó i altres. Si es comença a reinterpretar Tàpies des d'altres paràmetres i perspectives, si comença a ser als temaris o si, en l'àmbit local, surt a la selectivitat, és un gran què. Tot això no t'ho vull avançar, perquè és el que tinc al cap per fer-ho al futur, però també parlant amb la institució, per descomptat, a veure quin pressupost hi ha per fer tot això, perquè malauradament tot es tradueix en diners.

La Fundació Tàpies és un museu molt cèntric, amb unes xifres de públic relativament baixes i que han davallat els últims anys. Com pensa encarar-ho? Quina xifra creu que seria acceptable?

— No penso en xifres, sinó en tenir qualitat i presència. Cal tenir en compte la població i la ciutadania local, assumint què interessa avui a les persones, què els preocupa. També, quines mancances té la nostra societat i com podem col·laborar-hi. És clar que m'agradaria tenir més públic i és un dels meus objectius, però no podem parlar de xifres sense haver fet canvis. Per això, caldrà veure què podem millorar des de dins: és imprescindible escoltar els equips, són els que millor saben què no funciona, i a partir d'aquí construir entre tots. Tinc moltes ganes d’escoltar-los.

Com es planteja potenciar la relació de la fundació amb els públics?

— Es tracta de fer propostes de les quals la població formi part. Que no només vinguin a visitar exposicions, sinó a crear.

Què és el més vigent del llegat de Tàpies i com encaixa en les tensions socials, polítiques i mediambientals del segle XXI?

— Tot Tàpies és vigent, com qualsevol altre artista. El que és contemporani és el diàleg o vincle que s’estableix entre l’obra d'art i el públic, independentment de la cronologia de l’obra. Calen noves narratives i relats. Pensem en els frescos de Pompeia, els gravats de Goya o l’obra de Maria Lai, nascuda el 1919, que ara tenim a Es Baluard. 

Quin aspecte del llegat de Tàpies cal posar més en valor ara?

— Tapies ens ho posa molt fàcil. Va ser prolífic i va escriure molt: Memòria personal és un llegat increïble, no només per a l'obra seva, sinó per al món contemporani. També ho és la seva obra plàstica, des de qüestions com la mediambiental, l'econòmica i la queer a partir de reinterpretació matèrica. Però, per sobre de tot, de Tàpies en destaco el valor humanista, un aspecte recollit als estatuts de la fundació.

Antoni Tàpies, un artista queer?

— S'han fet exposicions dels vernissos com Celebració de la mel que remeten al tema dels fluids i que em fan pensar en una artista contemporània com Lucía C. Pino. Hi ha molts diàlegs que tenen molt a veure amb l'estètica queer. Aquesta interpretació ens acosta a una natura que és viscosa, líquida, que no és tancada, que és porosa... Són maneres d'obrir els discursos sobre l'obra de Tàpies.

La manca de visibilitat permanent dels artistes catalans de la segona meitat del segle XX als grans museus del país, de quina manera perjudica Tàpies i els altres artistes de la seva generació?

— S'ha treballat amb molts artistes i en diferents institucions, des de la mateixa Fundació Antoni Tàpies i també el Macba, on s'han fet grans exposicions individuals d'artistes com Fina Miralles, Àngels Ribé, Antoni Muntadas i del mateix Tapies. D'una altra banda, s'han fet exposicions col·lectives al Museu Nacional d'Art de Catalunya i a la Fundació Joan Miró, i la Fundació Vila Casas els ha programat de manera constant des de fa molts anys. Però la història s'ha d'anar reescrivint i descobrint. Les nostres necessitats també depenen de les polítiques culturals i, quan volem internacionalitzar els nostres artistes, calen ajudes concretes, com en el transport de les obres.

A Catalunya, Tàpies ha estat de vegades un artista sovint controvertit. Com creu que se l'ha d'encaixar en el panorama de l'art català?

— Des d’aquesta controvèrsia, la realitat s'ha d’encarar, no s'ha d'amagar. Tapies és un gran artista, un dels principals del segle XX, i tot artista té llums i ombres, això forma part de la riquesa. Si només fos llum seria un artista pla i Tàpies de molts matisos. Com he dit moltes vegades, cal pensament crític i diferenciar entre el que és crític i el que és destructiu. Si hi ha hagut silenci o controvèrsia, preguntem-nos per què i explorem-ho.

Arribarà a la fundació dos mesos abans que comenci l'Any Tàpies, el gruix de la programació del qual es va presentar al març. Té previst fer-hi aportacions?

— El primer serà conèixer l’equip i, sobre l'Any Tàpies, asseure'm amb la conservadora de la fundació, Núria Homs, i la coordinadora de l'Any Tàpies, Judith Barnés. Penso que estan fent una gran feina. Vull conèixer el marc des del qual treballen i em poso al seu servei. Entenc que tenen encarat l'Any Tàpies i ho respecto absolutament. Tinc algunes idees, però abans vull veure si quadren o no amb el seu marc conceptual i també què podem fer amb el pressupost que tenim.

El seu nom va sonar com a candidata per dirigir el Museu Reina Sofia de Madrid. El nou director, Manuel Segades, també és nascut als 70. ¿Què creu que poden aportar els professionals d'aquesta generació?

— De joveneta, em van marcar molt la Tàpies i el Macba, recordo d'al·lucinar en aquests dos museus.