Hermen Anglada Camarasa: l'artista que no va voler compartir un premi amb Gustav Klimt

BarcelonaHermen Anglada Camarasa (Barcelona, 1871 - Port de Pollença, 1959) és un dels artistes més importants de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i al mateix temps hi està molt menys representat que altres grans noms del Modernisme, només amb onze pintures. En canvi, de Ramon Casas el museu té prop de quatre-centes obres, entre dibuixos, pintures i il·lustracions, i de Santiago Rusiñol, més de vuitanta, entre dibuixos i pintures. De Joaquim Mir el museu en té quaranta, i d'Isidre Nonell gairebé dues-centes, la gran majoria de les quals són dibuixos. Una de les principals raons d'això es troba en la trajectòria del mateix Anglada Camarasa, per l'envergadura que assolien els preus de les seves obres i el caràcter marcadament internacional del seu mercat.

“Anglada Camarasa jugava en una altra divisió”, recorda Eduard Vallès, conservador d’art dels segles XIX i XX del MNAC. Vallès, juntament amb la cap del Centre de Recerca i Coneixement del museu, Pilar Cuerva, també és el comissari d’una exposició de l’arxiu d’Anglada Camarasa que ha ingressat al MNAC gràcies a una donació de la filla de l’artista, Beatriz Anglada Camarasa, que va néixer el 1933 fruit del tercer matrimoni del seu pare amb una neboda neta, quan ell tenia 62 anys. Ella en farà 90 en els pròxims mesos i en un vídeo a l'entrada de la mostra se la pot veure explicant records del seu pare: “Tenia la llum al cap”, assegura Beatriz Anglada Camarasa.

“Sobretot entre el 1900 i el 1914, Anglada va ser el pintor català més internacional entre Marià Fortuny i Joan Miró. El cridaven d’arreu del món per convidar-lo a fer exposicions i presentar obres: de Londres, París, Berlín, Viena, Zuric...”, afirma Cuerva. La mostra inclou una selecció d'uns 360 dels 7.605 documents inclosos en la donació, entre els quals hi ha perles com un retall on es pot llegir que va ser premiat ex aequo a l’Exposició Universal de Roma del 1911, però que Anglada va escriure una queixa al president del jurat acusant-lo d'haver aplicat malament el reglament per haver de compartir el guardó, que estava dotat amb 10.000 lires, ni més ni menys que amb Gustav Klimt. També hi ha una carta del 1915 amb la qual grans noms de la Generació del 98 espanyola, com Azorín, Miguel de Unamuno, Ramón Gómez de la Serna, Ramón María del Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Pío Baroja, li demanaven una exposició per homenatjar-lo a Madrid. Anglada, però, no es va sentir mai prou estimat a Espanya, i no va representar mai l'Estat oficialment. Per la seva condició de maçó i republicà es va veure obligat a exiliar-se, i quan va tornar a finals dels anys 40 al seu enyorat Port de Pollença, el règim franquista va aprofitar-ho per intentar apropiar-se'l.

Amb motiu de la mostra, la família ha prestat també algunes fotografies familiars, i el museu ha reunit alguns dels retrats que li va fer un jove Picasso; de fet, Anglada va ser un dels artistes a qui el malagueny va retratar en més ocasions. Un altre dels documents més sucosos és la comunicació del seu nomenament com a membre de The Hispanic Society of America el 1917.

Anglada Camarasa va assolir l’èxit internacional molt aviat, i tan aviat com es va adonar que podia tenir projecció va començar a pagar una agència de premsa, l'any 1900, perquè li recollís periòdicament els articles en què es parlava d’ell, encara que en aquell moment inicial es mogués dins la bohèmia parisenca. Per això l’exposició, que estarà oberta fins al 7 de maig, porta per títol Anglada Camarasa. L’arxiu premeditat, d'acord amb la naturalesa d'un arxiu diferent dels que altres artistes comencen quan s’han fet vells, i en què recullen els materials que van reunir al llarg dels anys, i dels que es fan després de la mort de l’artista.

“Anglada va crear l’arxiu amb la visió de garantir que la seva obra i la seva trajectòria quedessin documentades. No va esperar a ser molt gran i recollir el que tingués, sinó que el va fer en temps real”, diu Vallès. “Va tenir una capacitat d’objectivació de si mateix molt alta, mentre que altres no són conscients del seu valor. Anglada fins i tot va passar gana, però mai no va rebaixar el preu de la seva obra, sempre la va valorar molt”, afegeix Cuerva. Anglada va continuar l'arxiu fins a la seva mort el 1959, i a partir d'aleshores la família el va continuar fins al 2009.

Un testimoni de primera mà del procés creatiu

"Anglada Camarasa i la seva obra eren una mateixa cosa", diuen els comissaris. Per això es pot veure com, de manera poc habitual, Anglada era el seu propi marxant: ell mateix redactava els contractes dels encàrrecs que rebia, amb unes clàusules draconianes per als clients segons les quals Anglada cobrava la meitat per avançat i es reservava una llibertat total pel que fa a fer-la i a la data de lliurar-la. Gràcies a l'arxiu, ara també es pot saber que al final de la seva vida es va dedicar a controlar la seva obra de manera persistent i es va plantejar recuperar algunes de les seves obres. També va deixar escrit com volia que fos un recorregut per la seva obra en un quadern titulat Obres recomanades per a una exposició retrospectiva, dividides en les categories de Figura, Paisatges, Flors i Fruites.

Un altre dels aspectes cabdals de l'arxiu és que permet aprofundir en el procés creatiu d'Anglada. Concretament, en la importància que van tenir fotografies que feia i també les que reunia com a mètode de treball. Es tracta d'un aspecte de l'obra d'Anglada encara poc conegut i que en l'exposició té un paper central. "Ens ha sorprès el volum de fotografies que hi ha, més de cinc-cents positius fotogràfics, i tots estan relacionats amb aspectes de la seva pintura, ja sigui una translació directa entre la fotografia i la pintura, o una referència a la fotografia en aspectes concrets o en els esbossos", conclou Cuerva.