La Fundació Vila Casas reivindica el compromís de Francesc Domingo, el pintor obrer

BarcelonaEl pintor Francesc Domingo (Barcelona, 1893 - São Paulo, 1974) va ser un dels artistes catalans que, arran de l'esclat de la Guerra Civil, van posar el seu ofici al servei de la causa republicana. Com a secretari del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya UGT, Domingo va endegar amb el comissari de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, una exposició d'art modern català a París prevista per a finals del 1936 semblant a la d'art francès que s'havia pogut veure el 1917 per donar suport a una França en guerra.

L'objectiu principal de la mostra de Domingo i Miravitlles era transmetre al món que Catalunya era un país que tenia cura del seu art i el seu patrimoni, per contrarestar la propaganda franquista que treia suc de la destrucció de patrimoni religiós portada a terme per escamots anarquistes, i també volien difondre un relat unitari de l'art català. Però aquesta mostra, primer ajornada al 1937, finalment no es va arribar a celebrar: les vicissituds del projecte, en el qual van estar involucrats grans noms com Pablo Picasso i el crític d'art Carl Einstein, és una de les principals troballes que es poden veure a partir d'aquest dimarts en la gran exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas a Barcelona dediquen a Francesc Domingo, titulada Francesc Domingo. De Sant Just a São Paulo, coincidint amb el cinquantenari de la mort de Domingo. "Picasso va prometre una col·lecció d'obres seves, perquè se sentia com un català més, i volia ajudar la República –revela la historiadora i comissària de la mostra, Natàlia Barenys–. Carl Einstein era conegut perquè havia posat l'escultura negra com a paradigma de l'art cubista i, després de ser ferit al front d'Aragó, va tornar a Barcelona, on va entrar en contacte amb Domingo i els artistes del sindicat i es va posar a ajudar a organitzar aquella exposició".

Domingo i Miravitlles van aconseguir unes 300 obres en pocs dies i les van portar cap a París. La mostra, que havia d'omplir el Jeu de Paume, havia d'incloure fotomuntatges del que s'estava fent a Catalunya en àmbits com l'ensenyament i l'agricultura, un homenatge a Federico García Lorca (a qui acabaven d'assassinar) i les obres d'art medieval salvaguardades al país. Però quan Miravitlles va demanar permís al responsable corresponent, el govern espanyol va boicotejar el projecte i el va fer servir com a font d'inspiració per al Pavelló Espanyol de l'Exposició Universal de París del 1937. "Aquella era una exposició de promoció de l'Estat i de la República i del que s'estava fent a Espanya. Els estudiosos del pavelló es van sorprendre de com podia ser que fessin tot allò en un mes, i és que era material que ja estava preparat. Però les obres dels artistes catalans que ja havien arribat a París no hi van ser. El govern de la República va dir expressament que no hi hagués gaires artistes catalans", explica Barenys. Entre els documents exposats sobre aquesta història, Barenys destaca una carta en la qual el pintor Joaquim Sunyer diu a Domingo que ja té les seves obres preparades. D'altra banda, com a reacció al Guernica de Pablo Picasso, Domingo fa el quadre Barraca de tir amb arc, avui propietat del MNAC. La metàfora és que, com diu Barenys, el "firaire insignificant" que hi apareix és com "la Catalunya assetjada".

Tot i la cancel·lació, Domingo i Miravitlles no es van donar per vençuts i van voler fer l'exposició a Mèxic. Però aleshores l'exèrcit franquista va interceptar el vaixell on viatjaven i se les va quedar com a botí de guerra. Moltes d'aquelles obres confiscades, el govern espanyol les va tornar als hereus dels seus propietaris a principis dels anys vuitanta.

Un artista perdut de la memòria col·lectiva

Amb Francesc Domingo. De Sant Just a São Paulo, Natàlia Barenys ha fet una feina brillant per fer justícia al llegat de Domingo i donar-lo a conèixer al gran públic. "Com és possible que en aquells moments la tríada de l'avantguarda catalana fos Miró, Dalí i Domingo i ara Domingo hagi desaparegut de la memòria col·lectiva?", lamenta la comissària. Segons Barenys, una de les raons és que, a diferència de molts altres artistes, Domingo provenia d'una família humil del Raval. "Domingo creix, s'educa i es forma en un ateneu obrer. Aquesta educació és molt important perquè el converteix, com va dir Sunyer, en un «proletari intel·lectual»", diu la comissària.

El recorregut de l'exposició de la Vila Casas és cronològic i arrenca amb Els jugadors (1920), un quadre que va marcar un punt d'inflexió en la seva trajectòria, perquè poc després Domingo va marxar a París. "És un fora de sèrie, Domingo estava superdotat per al dibuix", subratlla Barenys. Set anys abans, la família s'havia mudat a Sant Just Desvern i Domingo s'havia fet amic del poeta Joan Salvat-Papasseit, els futurs polítics Daniel Cardona i Joan Alavedra i els també artistes Xavier Nogués i Josep Obiols. Tots ells es van fer membres de la Joventut Catalanista de Barcelona. "Era una entitat cultural, però també se sap que feien pràctiques de tir amb les armes d'una subhasta de la Primera Guerra Mundial a la riera de Sant Just, amb previsió d'una defensa armada de Catalunya", diu Barenys.

Francesc Domingo va ser també un dels fundadors de la revista Renaixement, i es va fer amic íntim d'un altre dels fundadors, el futur ceramista Josep Llorens Artigas, que aleshores exercia de crític d'art. El pla que tenien era que Artigas fos el marxant de Domingo, i enriquir-se tots dos. A París, Domingo es va instal·lar al taller de Pau Gargallo. Gràcies a això, es va relacionar amb importants artistes i intel·lectuals com Pierre Reverdy, Jean Cocteau i Max Jacob. La formació de Domingo és noucentista, però en el seu cas s'ha d'entendre com un noucentisme que conté una llavor rupturista. Així, en plenes avantguardes, Domingo va assimilar el surrealisme en unes figures espectrals, dues de les quals estan exposades, la llum de les quals prové del seu interior i que estan marcades per la imminent mort de l'esposa de Domingo víctima de la tuberculosi.

Una època entre la Bretanya i Caldes de Montbui

El recorregut continua amb l'època bretona, considerada com la millor de Domingo, corresponent a anys de la dictadura de Primo de Rivera. En els retrats exposats hi ha la influència del classicisme de Picasso i el romànic. "La influència del romànic català en aquesta època de cubisme espiritual es troba en el fet que Domingo i altres artistes com Miró i Togores estan exiliats a París durant la dictadura de Primo de Rivera, i el que fan és tornar a les arrels del seu país i a les arrels de l'art romànic perquè, a més, donen resposta a les qüestions plantejades pel cubisme, com la geometrització de la figura", diu Barenys.

Quan Domingo va tornar a Barcelona, per guanyar-se la vida, es va fer pintor de la Sala Parés en exclusiva. Això va provocar una situació curiosa. "El que fa Domingo és retratar noies burgeses de dia, i de nit se'n va al Paral·lel, d'on és ell, i pinta escenes d'esbarjo dels obrers", relata Barenys. Per això, a Domingo li van posar l'etiqueta de realista social. "Però ell sempre se'n va desmarcar, perquè no volia que se l'utilitzés com un artista propagandístic. I la prova d'això és Music Hall (Apolo Palace) (1934), que va inspirar un poema de Carles Riba del llibre Tres suites. Per això podem dir que el realisme de Domingo és més introspectiu, líric i poètic".

Després dels àmbits dedicats als anys de la Guerra Civil, el tram final de l'exposició arrenca amb els anys 40, caracteritzats per la duresa de no poder exposar. "Domingo no va anar a la presó, però és el típic cas de l'assetjament que no et convidaven als actes, no guanyaves premis i no exposaves". Per això, Domingo va decidir exiliar-se al Brasil, d'on no va tornar, on va pintar unes maternitats brasileres i unes figures negres i mulates que representen un exemple de "traducció cultural", conclou Barenys.