La Fundació La Caixa porta el debat sobre les imatges a la ciutat de Calví
La institució organitza una exposició dels seus fons al Museu d'Art i Història de Ginebra
GinebraLa imatge dels rebels sirians enderrocant els monuments de Bashar al-Assad als carrers de Damasc és una de les últimes mostres del poder de les imatges, de les disputes que poden suscitar i de la força que representa poder arribar a destruir-les. D'altra banda, a la ciutat de Ginebra, el Mur dels Reformadors recorda amb un gran monument els pioners de la Reforma, liderats per Calví. Entre el present més actual i la història reformista, la Fundació La Caixa desembarca al Museu Rath de Ginebra a partir d'aquest dijous i fins al 13 d'abril del 2025 amb una exposició per reflexionar sobre la imatge i com els artistes contemporanis s'han inspirat en la història de l'art. Així mateix, sobre com alguns altres treballen amb textos o motius abstractes en comptes d'imatges.
Com ha passat sempre, hi ha obres d'art que fereixen sensibilitats. L'església alemanya que l'havia encarregat va rebutjar una escultura de fusta evocadora d'un Crist crucificat que els va proposar l'artista nord-americà d'origen cubà Jorge Pardo. I una Crucifixió brutal d'Antonio Saura recorda un retaule de Matthias Grünewald tan cru que va ser titllat de blasfem. "No crec que la intenció d'aquests artistes fos ser irreverent, però sí que hi ha un qüestionament del que signifiquen aquestes imatges", afirma l'historiador de l'art i escriptor Carlos Martín, el comissari de la mostra juntament amb la directora de la col·lecció d'art contemporani de la Fundació La Caixa, Nimfa Bisbe. Així, mentre que l'escultura de Pardo té les corbes aerodinàmiques d'un avió, el Crist de Saura sembla remoure's, posant l'accent en el cos sofrent que hi ha darrere la icona. "Entre els anys 50 i els 90 va haver-hi molts artistes que van recórrer a la història de l'art. I ara ens preguntem quins referents tindran els artistes més joves –adverteix Bisbe–. Vam començar a pensar en les obres de la nostra col·lecció que fan referència a la història de l'art, i li vam encarregar al Carlos un projecte curatorial que hem adaptat per a les sales del Museu Rath".
El Museu Rath acull les sales d'exposicions temporals del Museu d'Art i Història de Ginebra. Es tracta del primer edifici concebut específicament per mostrar obres d'art. Curiosament, està estructurat en tres naus que fan pensar en una església. Així que la mostra, que porta per títol La imatge reapareguda, està molt pensada per a l'edifici, la història de la ciutat i el seu present multiconfessional. "L'edifici recorda un temple neoclàssic", diu Bisbe. L'exposició inclou divuit obres de la col·lecció d'art contemporani de la Fundació La Caixa. La sala central del museu està dedicada a la monumental instal·lació de Mike Kelley La trajectòria de la llum a la caverna de Plató, un dels tresors de la col·lecció. El mite de la caverna és una reflexió pionera sobre el poder subjugant. Kelley ho planteja en un sentit literal: per entrar dins d'aquesta obra cal arrossegar-se. I un cop a dins, interpretar un recorregut que inclou referències des del retorn a l'úter fins al Sant Sudari de Torí, la capella Rothko i un retrat d'Abraham Lincoln com a súmmum burgès amb forma d'una llar de foc. "Clarament, Kelley tracta els espectadors com cucs", diu Martín.
La pervivència de la tradició
Les sales que flanquegen la instal·lació de Mike Kelley estan dedicades, respectivament, a la pervivència i la dissolució de les imatges. A la primera s'hi pot veure l'autoretrat de Cindy Sherman com a Judith amb el cap d'Holofernes i la coneguda madona negra que alleta uns bessons de Vanessa Beecroft, fruit del seu afany per aprofundir en l'ús colonial de les imatges. La protagonista de la fotografia és una dona senegalesa amb una expressió sofrent, retratada en un ambient molt humil.
Dues obres més reflecteixen una aproximació formalista a la tradició: Gran caiguda II (d'après Peter Paul Rubens, 'La caiguda dels condemnats'), en què Darío Villalba esquitxa amb pintura la reproducció en blanc i negre d'un judici final de Rubens que va ser vandalitzat amb àcid en un museu alemany, i, d'altra banda, Pla corbat / Figura XI, una obra de Robert Mangold que culmina la sèrie de deu pintures amb les quals l'artista nord-americà va fer un homenatge a uns esbossos per a un mural de Pontormo.
La destrucció de la imatge i la fi de la història
Als anys vuitanta del segle XX, el pintor Julian Schnabel va viure un moment en què va basar les seves pintures sobretot en textos. Contro mio és una obra magnífica per parlar de la desaparició de les imatges i de la fúria iconoclasta de la Reforma del segle XVI. Més concretament, és un quadríptic gegant fet amb teles en origen d'ús militar i fragments de textos apocalíptics. "Schnabel la va fer quan Ronald Reagan era el president dels Estats Units, però amb tot el que està passant ara és una obra que té molt sentit", diu Bisbe. "En la mateixa època que Schnabel va fer Contro mio, Fukuyama va llançar la teoria de la fi de la història, i a les acaballes de la Guerra Freda es tenia aquesta mateixa sensació", diu Martín. En aquest àmbit també es poden veure uns vitralls del nord-americà Matt Mullican que dialoguen amb els vitralls que van sobreviure a la destrucció d'imatges, i una arquitectura primerenca de formigó, ferro i vidre de Cristina Iglesias, alhora sensual i evocadora d'una ruïna.
La culminació de l'exposició està pensada al voltant d'una obra de la col·lecció del Museu d'Art i Història de Ginebra: un exemplar de La boîte-en-valise de Marcel Duchamp, la petita maleta amb la qual Duchamp –"El gran iconoclasta del segle XX", com diu Martín– va fer un museu portàtil de les seves obres. Sense abandonar els símils religiosos, aquest últim àmbit és en una sala subterrània del museu que sembla una cripta. I al voltant de La boîte-en-valise, els comissaris hi han desplegat un reguitzell d'obres d'artistes com Julião Sarmento i Sherrie Levine, que fan referència a diferents aspectes de l'obra de Duchamp, especialment a El gran vidre. I el final és de traca: Bossa daurada, de Dora García, és un ready made i alhora un treball icònic ple de misteri. "Aquesta tela està pintada amb pols d'or, que és un material molt tòxic, així que l'obra també serveix per parlar del perill del sagrat", conclou Martín.
