Fotografies imperdibles de tres mestres del blanc i negre

El fotògraf Joan Fontcuberta és una capsa de sorpreses: es declara trekkie i fan d’altres sagues de ciència-ficció com Star Wars. També el fascinen els dinosaures, que fotografia des dels anys 80 allà on els troba, des de fires d’atraccions ambulants fins a jaciments paleontològics i museus d’història natural. Tot això va cristal·litzar durant el confinament, quan va tenir temps de revisar el material que tenia acumulat i va començar a fer-ne un projecte. La primera part es pot veure fins a l’octubre al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, dins el festival de fotografia analògica Revela’t, amb el títol en la llengua dels klingon –uns humanoides de l’univers Star Trek– de HeghDI’ vem ghaH, tu’lu’ Dinosaur. És a dir, en català, el cèlebre microrelat d’Augusto Monterroso: “Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era”. “Els dinosaures no són reals, com l’elefant i la zebra, però van existir. No són llegendaris, com els unicorns, tenen un estatus intermedi entre la realitat i la il·lusió, per com els fem reviure al cinema, la cultura popular i amb aquestes especulacions genètiques d’intentar recompondre’n l‘ADN”, afirma Fontcuberta. 

La mostra inclou una quarantena de fotografies de reproduccions de dinosaures trobades als llocs més insòlits, unes imatges que tenen el característic to gamberro de Fontcuberta. I al mateix temps assegura que aquestes peces són el tràiler d’un llibre, que també inclourà històries protagonitzades per dinosaures, com la de l’home que van trobar mort l’any passat dins la reproducció d’un dinosaure en un centre comercial de Santa Coloma de Gramenet. “He compost una història que suposa que en el futur, en l’època en què els humans, els klingon, els romulans i els vulcans lluiten per la galàxia, els klingon tenen els dinosaures com a mascotes. Però a través de l’enginyeria genètica els converteixen en armes biològiques de destrucció massiva i els envien a la Terra a través de viatges en el temps, i els rumolans envien un meteorit per destruir aquesta amenaça”, explica. “El relat és exageradíssim, brutal, però té la gràcia que tot això s’explica en klingon”, diu. Serà el tercer llibre en aquesta llengua, segons ha llegit a la Viquipèdia, després de l’Epopeia de Guilgameix i Molt soroll per no res. Una altra particularitat és que el llibre inclourà imatges obtingudes amb intel·ligència artificial. “Estem en una etapa revolucionària, tan desconcertant com el 1839 quan les primeres persones van veure daguerreotips i no entenien que un tros de mirall hagués empresonat una escena de la realitat”, conclou.

El fotògraf nord-americà Tony Keeler (Glen Ridge, Nova York, 1933-Sitges, 2016) va ser un viatger i un aventurer empedreït. No se separava de la seva càmera i sovint la va fer servir com una eina per entrar en contacte amb la gent amb qui es trobava des d’Eivissa, Menorca, Cadaqués i Andalusia fins a Cuba, Bangladesh, Mali i Mauritània. El tret més distintiu de la fotografia de Keeler és el seu característic granulat en blanc i negre, una tècnica que impregna les imatges d’un cert misteri. “Li agradava molt la pintura i el granulat fa que les fotografies semblin un dibuix. No buscava el realisme”, explica. Com que la fotografia de Keeler sovint s’havia exposat per il·lustrar aquests llocs, ara els fills han volgut trencar aquesta línia a la mostra de Keeler que es pot veure a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya fins al 30 d’octubre, inclosa també dins el festival Revela't.

La mostra porta per títol Keelerscope i les protagonistes de les fotografies són temàtiques com les migracions, el món rural, les festes populars, les relacions familiars i el seu amor pel flamenc, totes agermanades per una mirada poètica i al mateix temps humanística. “No li feia por acostar-se a la gent i la gent li responia bé, tenia aquesta tenacitat”, afirma Susana Keeler, filla de l’artista i comissària de la mostra juntament amb els seus germans. I tot i que no es veu, moltes de les fotografies també estan impregnades de la complicitat de la seva dona, Linda Keeler, que va ser una gran companya d’aventures i al mateix temps el va fer tocar de peus a terra. “Ella l’acompanyava en moltes de les seves aventures, però no es va dedicar a gestionar- la seva obra o a promoure-la. Parla molts idiomes i van fer un tàndem que va ser molt important”, conclou Keeler.

Per al fotògraf nord-americà Irving Penn (1917-2009), la fotografia tenia un caràcter transformador: “Una bona fotografia és la que t’explica alguna cosa, et toca el cor i canvia l’espectador després d’haver-la vist”, deia. El públic barceloní té la possibilitat de comprovar-ho amb l’exposició que li dedica la galeria Marlborough (Enric Granados, 68) fins al 12 de novembre, la primera mostra comercial de la seva obra a Barcelona. Irving Penn va ser un dels fotògrafs icònics de la revista Vogue i en aquest mitjà va tenir prou llibertat per elevar la fotografia de moda, que era considerada purament comercial, a la categoria d'art fent servir recursos com “la naturalitat de les models, el minimalisme i els fons neutres”. En resum, l’estil de Penn va ser "precís i elegant" i també destaca pel gran interès que va tenir pel detall i el domini de la llum i el clarobscur. En paral·lel a aquestes qualitats, va ser pioner en recuperar tècniques fotogràfiques del segle XIX. Per poder-ho fer va tancar el seu estudi a Manhattan i es va construir un estudi a la granja familiar de Long Island per experimentar amb la impressió amb platí.

Com també es pot veure a l’exposició, Irving Penn va ser un artista inquiet i va fer nombrosos viatges a diversos països africans i llatinoamericans com el Marroc, Nova Guinea i el Perú, durant els quals va fotografiar membres de diferents cultures i tribus amb un fons neutre fet amb un tros d’un teló. Una altra vegada, en aquestes fotografies destaquen la senzillesa i unes composicions de caràcter pictòric. “L’estudi portàtil es va convertir tant per al model com per a mi en una mena de zona neutral. No era casa seva, perquè jo els havia introduït aquest recinte estrany a la seva vida, però tampoc no era la meva, perquè jo provenia d’un lloc llunyà. En aquests llimbs teníem tots dos la possibilitat de tenir un contacte que per a mi era una revelació i que per als models sovint era una experiència commovedora”.