El fosc i claustrofòbic testament de Caravaggio
La National Gallery de Londres presenta 'El martiri de santa Úrsula', el quadre que va enllestir deu setmanes abans de morir
LondresLa National Gallery de Londres està de celebració: 200 anys. I per donar el tret de sortida de tota mena d'actes –oficialment, a partir del 10 de maig–, la institució de Trafalgar Square comença aquesta setmana a oferir petits tasts dels seus tresors, que combina amb altres que obté en préstec. A més, aprofita també per presentar l'art d'una manera menys esgotadora i, alhora, molt més intensa: no grans exposicions que voldrien ser canòniques i exhaustives, que també n'hi haurà, sinó petits estudis que posen el focus en una peça concreta, al voltant de la qual s'ofereix un relat especialment valuós. És una forma d'aprofundir en un aspecte especial d'un artista a banda de ser una manera d'estalviar en el muntatge d'exposicions.
¿I què millor per a un centre com la National Gallery que obrir foc amb el testament del Noi Malcarat del Barroc, el pintor conegut pel seu temperament volàtil per la manera en què va capgirar la història de l'art, embrutant l'idealisme renaixentista amb un nou realisme brut i d'un detallisme captivador i alhora inquietant?
A partir d'aquest dijous, a la sala 46 de la institució –de franc, com tot el museu, a excepció de les exposicions amb molta més obra en exhibició– es pot veure El martiri de santa Úrsula, l'última pintura de Michelangelo Merisi, més conegut com a Caravaggio, l'artista maleït i perseguit que va morir als 38 anys (el 1610), quan confiava en un retorn triomfal a Roma. Havia hagut de sortir-ne, cames ajudeu-me, quatre anys abans, amb la vida en joc, perquè se'l buscava per l'assassinat del proxeneta Ranuccio Tomassoni. Caravaggio li va fer un tall a l'engonal –i li va seccionar la femoral– amb la daga que sempre duia a sobre durant una baralla. Al costat d'El martiri de santa Úrsula s'hi exposa també una altra obra tardana del pintor: Salomé rep el cap de sant Joan Baptista, que havia pintat un parell d'anys abans.
Deu setmanes després que enllestís El martiri de santa Úrsula, Caravaggio era mort. D'alguna manera, la peça reflecteix el seu destí fatal. Perquè l'execució de santa Úrsula –un episodi pintat infinitat de vegades abans, però mai com ho havia fet ell–, i la sorpresa amb què la dona mira com brolla la sang del pit, després que li hagin clavat la sageta, evoca com el mateix Caravaggio –que s'autoretrata a la pintura– va veure l'escena que va condicionar el seu futur: la sang a raig brollar de la femoral de Tomassoni.
Dues cartes fonamentals
Al costat dels dos quadres esmentats també s'exhibeix un document clau per a la història de l'últim Caravaggio. Durant segles, la pintura va tenir un autor desconegut. Els historiadors de l'art creien que l'havia feta un dels deixebles de Caravaggio. Però el 1980, la descoberta de dues cartes datades el maig de 1610 va fer replantejar tot el coneixement i la història que se'n tenia fins aleshores. Els dos documents van confirmar que l'artista havia pintat El martiri de santa Úrsula, una llegendària princesa britànica o cristiana bretona, popular durant l'edat mitjana que, de tornada d'un pelegrinatge a Roma acompanyada d'11.000 verges, va ser assassinada després de negar-se a casar-se amb el líder dels huns.
Les cartes també revelaven que la pintura va ser encarregada per un noble genovès, Marcantonio Doria, les inicials del qual (M.A.D.), coronades per una creu, apareixen en una inscripció del segle XVII al dors del quadre que es pot veure a Londres, i que la National Gallery ha aconseguit en préstec, ad hoc, del propietari, el grup bancari Intesa Sanpaolo, el més gran d'Itàlia. Es va veure que Doria volia homenatjar la seva fillastra, Livia Grimaldi, que vivia en un convent napolità, i havia pres el nom de "germana Úrsula", d'acord amb la documentació existent.
Fins a la interpretació de Caravaggio, el tema de la mort de santa Úrsula s'havia representat, en termes generals, amb un camp de batalla on jeien escampats nombrosos cadàvers de les verges que l'acompanyaven. El que fa l'obra diferent és el to fosc i obscur, claustrofòbic, arquetípic del pintor. Vist en les condicions que el presenta la National Gallery, el cert és que el visitant es fica directament en el cor d'una acció marcada per la sageta, la sang que brolla i la boca del rostre de l'autoretrat. La comissària de la miniexposició del museu londinenc, Francesca Whitlum-Cooper, el defineix com a "horrible i brutal i molt proper". Tant com també ho és Salomé rep el cap de sant Joan Baptista, un Caravaggio tardà de la col·lecció del museu: dos quadres que causen desassossec d'un artista que sovint pintava escenes cruels i dramàtiques de mutilació, incloses decapitacions i martiris.
La novetat de la proposta de la National Gallery no és només la simplicitat del muntatge. És, sobretot, la reivindicació d'un artista que va saber trencar i desafiar la tradició manierista de finals del segle XVI amb una tècnica naturalista i una inusitada capacitat narrativa. El resultat és que va aconseguir provocar en l’art del seu temps com ho va fer en la seva vida personal, fins a esdevenir “una de les figures més revolucionàries” de la història de la pintura, en paraules de l'especialista Letizia Treves, que l'any 2016 va presentar, també a Londres, una amplíssima exposició que recollia l'impacte de l'obra de Caravaggio en la història de l'art posterior. En aquesta ocasió, contemplant els dos quadres i els documents que van revelar l'autoria d'El martiri de santa Úrsula, l'impacte se l'endú l'espectador. Una exposició temàtica, concentrada, que funciona com una píndola minúscula amb moltíssima proteïna.