Fina Miralles: "Ja no podia més amb el personatge, vaig dir prou!"
La Fundació Vila Casas mostra l'obra intuïtiva de l'artista i dedica una altra exposició a Maria Girona
BarcelonaL'artista Fina Miralles (Sabadell, 1950) és un pou de saviesa: "És la vida, que és Déu", adverteix ràpidament a la presentació de l'exposició que li dediquen els Espais Volart de la Fundació Vila Casas, contradient una de les comissàries de la mostra, Maia Creus, que just abans havia dit que "Déu és la vida". Aquest va ser només un dels missatges que va llançar, envoltada de les pintures i dibuixos dels anys 80 i 90, plens de paisatges, flors i plantes, personatges del món de l'aigua, fruit del trencament amb la seva època conceptual per la qual és més coneguda, fets després d'un viatge iniciàtic a l'Argentina. "Ja no podia més amb el personatge, vaig dir prou!", diu l'artista.
També assegura que "és essencial que siguis de veritat amb tu mateix". "Si no, no cal que facis res. Què vols fer? Enganyar-te? Enganyar els altres?", subratlla. Miralles considera que les obres exposades són absolutament vivencials, fruit de la intuïció i de la seva fusió en la natura. "Hem d'anar cap a la vida!", exclama l'artista.
La mostra, que porta per títol Fina Miralles. Des de més enllà del temps i es podrà veure fins al 14 de gener del 2024, és la continuació de la que el Macba li va dedicar a finals del 2020. "En l'obra de la Fina hi ha una forta unió entre l'art i la vida", afirma Maia Creus, la comissària de la mostra juntament amb Lluïsa Faixedas. "La Fina va haver de prendre decisions crucials com abandonar el món professional de l'art i optar per una forma de vida sustentada en la pobresa material, la veritat interior, l'aïllament i el silenci, i sobretot viure en la confiança profunda del valor universal de la seva obra, una obra que ve de molt lluny, perquè no ve de la voluntat de l'artista, sinó de mons mistèrics i remots", explica Creus.
Les pintures i els dibuixos exposats comparteixen uns espais buits i unes línies sinuoses i subtils que, en comptes de voler ser moderns, tenen una forta càrrega espiritual. "Aquest blanc de la tela i el paper té a veure amb l'estètica i la filosofia del pensament oriental –explica Creus–. El blanc de la Fina és un espai viu que tu travesses, on pots viure, des d'on et comuniques, que et posa en relació amb el món i l'estructura de l'Univers. És un espai metafísic". Les pintures i els dibuixos també són energètics: "L'obra de la Fina no es basa en línies i superfícies, sinó que les seves línies són la vibració de l'energia, són pura energia", diu Creus.
Tota la profunditat de Maria Girona
Coincidint amb Fina Miralles. Des de més enllà del temps també ha obert les portes l'exposició més ambiciosa de la pintora Maria Girona (1923-2015) des de la seva mort, titulada Maria Girona. Contemporània de si mateixa. Així mateix, la mostra coincideix amb el centenari de l'artista, una de les fundadores de l'escola Eina. "Si bé vèiem en la Fina Miralles que feia una aturada en sec en la seva carrera i que decidia abandonar el camí iniciat i agafar-ne un altre, la Maria és un exemple d'algú que, de bon principi, té clar quin és el seu camí i que, també independentment de modes i tendències, el defensa fins al final de la seva trajectòria", afirma el director d'art de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers. "Això la Maria ho fa a través d'un procés de maduració i de perfeccionament de la seva obra, però també, i crec que és una descoberta d'aquesta exposició, a través de l'experimentació, com es pot veure en els treballs fets amb collage".
"A Maria Girona se l'associa molt amb Albert Ràfols-Casamada, que va ser el seu marit, i el primer que s'ha de dir és que la Maria no la van deixar de banda perquè fos la seva dona, sinó que va tenir molt èxit i va exposar molt en vida", afirma la historiadora Victòria Combalia, comissària de la mostra juntament amb l'exdirector d'art de la fundació Àlex Susanna. "Però sí que és veritat que a vegades les dones moren, això també els passa a alguns homes; passen els anys i tendeixen a quedar-se en l'oblit", adverteix Combalia.
"No tinc cap mena de dubte que la ciutat de Barcelona i Catalunya li devien aquesta exposició a la Maria", diu Àlex Susanna. Maria Girona. Contemporània de si mateixa inclou unes 140 obres, entre pintures, algunes de les quals són inèdites; dibuixos, collages, gravats i documents. Provenen d'una trentena de prestadors, el més important dels quals és la Fundació Carmen & Lluís Bassat.
Al llarg de la seva trajectòria, Maria Girona es va concentrar en temes com les instantànies de ciutats a les quals li agradava viatjar, com París, Nova York, Venècia; els paisatges, entre els quals destaquen els de Cadaqués, i les natures mortes. D'aquesta artista moltes vegades s'ha dit que la seva pintura "ingènua, però no innocent", com diu Susanna, té un pòsit noucentista, i ara el públic la podrà descobrir en tota la seva profunditat. "Són uns temes clàssics que ella va reinterpretant i amb els quals va experimentant. A partir dels anys noranta el seu tractament de l'espai és més abstracte perquè el fa més intemporal i més pla. S'hi pot apreciar no només la influència d'Henri Matisse sinó també de Joan Miró", conclou Combalia.