Un festí del glamur i la ràbia del pop art al Guggenheim

BilbaoEl pop art s'ha convertit en un clàssic. Com és inevitable, la realitat acaba passant per davant de l'art, per trencador que pugui ser. Unes setmanes després de la cruel execució de Kenneth Eugene Smith amb hidrogen, provoca una certa estranyesa veure un dels quadres de cadires elèctriques d'Andy Warhol, tan punyents en el seu moment, a la nova exposició temporal del museu Guggenheim de Bilbao, titulada Signes i objectes: Art Pop de la Col·lecció Guggenheim, en cartell fins al 15 de setembre. També crida l'atenció, entre la proliferació actual d'imatges i mems i l'impacte de la IA, que resultés provocatiu que el mateix Warhol i altres artistes nord-americans i europeus s'apropiessin dels objectes quotidians i les imatges publicitàries i dels mitjans per fer les seves pintures i les seves escultures, com van fer Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Robert Rauschenberg, Richard Hamilton, James Rosenquist, Sigmar Polke, Mimmo Rotella i Jim Dine. Això va suposar qüestionar els límits entre l'alta cultura i la baixa cultura, en un moment en què dominava l'expressionisme abstracte.

"D'alguna manera, aquells artistes van criticar la cultura popular, també la van celebrar, i a vegades les dues coses al mateix temps", afirma el director del Museu Guggenheim de Bilbao, Juan Ignacio Vidarte. "Van analitzar el món de les imatges, i com les imatges podien ser produïdes de forma mecànica", diu la conservadora del Museu Guggenheim de Nova York, Lauren Hickson, comissària de la mostra juntament amb la seva col·lega del mateix museu, Joan Young.

La Fundació Guggenheim va ser pionera a reconèixer el pop art institucionalment: el títol de l'exposició és el que havia de tenir una mostra pionera al Guggenheim de Nova York organitzada pel conservador britànic Lawrence Alloway, que havia conegut el pop al Regne Unit. En comptes de Signes i objectes, però, la mostra es va titular Sis pintors i l'objecte, i més endavant el museu va comprar obra de cinc dels sis artistes representats: Roy Lichtenstein, Jim Dine, James Rosenquist, Robert Rauschenberg i Claes Oldenburg. Per què no en va comprar del sisè, Jasper Johns? "El museu va ser visionari en acollir aquella exposició, però va ser més lent en comprar-los obra. El llegat d'on prové el museu està relacionat amb la pintura abstracta. Espero que puguem comprar obres de Johns en el futur", explica Young. Ara sí que n'estan comprant del colombià Miguel Ángel Cárdenas (1934-2015), el mexicà José Dávila (1974) i la dominicana Lucía Hierro (1987), obres d'artistes que han eixamplat l'horitzó del pop art, un moviment, com tants altres, gairebé exclusiu d'homes blancs europeus o nord-americans. Així a la mostra hi ha una escultura de Dávila que consisteix en una versió irreverent d'una escultura del minimalista Donald Judd feta amb capses de cartó, i de Hierro una bossa gegant de productes típicament nord-americans i uns altres llatins, perquè no se sent prou representada a Nova York.

Encara que només sigui amb mitja dotzena d'obres, les comissàries també han fet l'esforç d'exposar dones artistes més enllà de la coneguda Niki de Saint Phalle, com ara Chryssa (1933-2013), l'artista grega emigrada a Nova York que va convertir la seva fascinació pels rètols lluminosos de Times Square en uns relleus abstractes fets amb llums de neó, o l'alemanya Josephine Meckseper (1964), de qui la mostra inclou una vitrina amb aires fetitxistes.

L'exposició, que compta amb el patrocini del BBK, és un festí d'unes quaranta peces, algunes de les quals són tan icòniques com la pintura de les cadires elèctriques i un autoretrat gegantí de Warhol. També ho són les de Roy Lichtenstein i les de Richard Hamilton. Entre les de Lichtenstein destaca Interior amb paret mirall (1991), una pintura tardana d'un menjador burgès que representa les esperances que tenia la classe mitjana nord-americana de prosperar i poder-se permetre uns mobles com els del quadre. Curiosament, Lichtenstein es va basar en una imatge que havia trobat a la guia telefònica. Malgrat tot, aquest artista no sempre ho va tenir fàcil: Noia amb una llàgrima I (1977) és fruit de les crítiques negatives que va rebre al començament de la seva carrera. La representació de la protagonista recorda artistes com Rene Magritte i Salvador Dalí, perquè Lichtenstein va voler reivindicar el seu pedigrí com a artista. Pel que fa a les obres de Richard Hamilton, criden l'atenció dos relleus en fibra de vidre de la seu novaiorquesa del Guggenheim, un dels quals està pintat com si fos un arc de Sant Martí.

Totes aquestes obres es poden veure a la sala que les comissàries anomenen la dels Signes, mentre que a la dels Objectes hi ha les escultures de Rauschenberg fetes amb cartrons i els entranyables collages de pel·lícules clàssiques com Casablanca de Mimmo Rotella, dues mostres que el pop art no sempre ha de tenir la fredor de les obres de Warhol i Lichtenstein.

També hi ha un element clàssic en la instal·lació de Maurizio Cattelan, un ninot del Pinotxo de Disney que l'artista italià exposa com si s'hagués ofegat dins un estany, que originalment va ser la font del Guggenheim de Nova York. L'obra porta per títol Papa, papa, una referència àcida a les últimes paraules de Crist a la creu. Però sigui com sigui, l'exposició té una obra estrella, el gegantí Volant tou de Claes Oldenburg. Va ser a l'exposició inaugural del Guggenheim de Bilbao, i ara està muntat directament al terra d'una de les sales: "És una burla irreverent de les arquitectures icòniques dels museus i al fet que, a més de llocs de coneixement, hagin de ser llocs d'esbarjo i entreteniment", conclou Young.