El fascinant Tàpies "criminal" i "degenerat"

BarcelonaEl NO-DO, el noticiari setmanal franquista que es projectava als cinemes, tirava pel dret. El novembre de 1949 va mostrar un reportatge sobre art arran del II Saló d'Octubre organitzat per les Galeries Laietanes de Barcelona. Hi havia obres d'Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Àngel Ferrant, entre altres artistes del grup Dau al Set. La postura del noticiari era inequívoca: associava aquell art d'avantguarda a "un espectacle de fira, a la perillositat social i la criminalitat, segons un exercici de psicopatologització que recupera les teories [nazis] de l'art degenerat", tal com explica Pablo Allepuz, comissari de l'exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món juntament amb Imma Prieto, la directora del Museu Tàpies.

Com era aquell Antoni Tàpies firaire, perillós, criminal i degenerat de finals dels anys quaranta? Doncs un artista en transformació que tot just deixava enrere el retrat academicista, que feia còpies tenebroses de Joan Miró i que es feia ressò, conscientment i inconscientment, del surrealisme, el dadaisme i l'art brut, i d'un context sociocultural on s'encavalcaven les empremtes de Wagner, els cromos de la xocolata Juncosa, els autòmats del Tibidabo, la mèdium Josefa Tolrà, les cartes del Tarot, l'energia popular de la Patum, els trucs del cinema de Méliès, les novel·les de lladres i serenos, les revistes de cinema, les passejades amb Joan Brossa i les trobades del Club 49 per escoltar gravacions del bluesman Big Bill Broozy o de l'òpera Wozzeck d'Alban Berg. "Tàpies enderroca els murs entre l'alta cultura i la baixa cultura", diu Allepuz, que per bastir conceptualment l'exposició ha comptat amb les reflexions que l'artista va deixar escrites a llibres com L'art i els seus llocs (1999).

"Sempre es va interessar pel món i per la creació, en un sentit ampli i profund", afegeix Prieto, que destaca l'impacte que d'una de les "lectures fundacionals per al desvetllament de la sensibilitat" de Tàpies va ser un text de Joan Prats publicat a la revista D'Ací i d'Allà el 1934 que "convida a transgredir fronteres tant temporals com espacials". "Tàpies recorda com el va trasbalsar aquella lectura, i esmenta literalment el fet que el número de la revista es tancava amb un article de M.A. Cassanyes sobre màgia i surrealisme", diu Prieto. Màgia i surrealisme s'escampen per l'exposició que es pot visitar fins al 25 de gener del 2026, la primera després de "la marabunta" de la commemoració del centenari de l'artista, tal com s'hi ha referit la directora del museu.

És un Tàpies fascinant, militant de l'ars combinatòria de Ramon Llull, un artista en construcció en un moment de tensió després de les avantguardes, ell mateix fascinat per la creativitat infantil, per la prehistòrica i per la dels malalts mentals. És un Tàpies que fa obres com Paisatge transformat (1947), una pintura que estableix connexions gairebé màgiques amb artistes posteriors; segons el bagatge de cadascú, n'hi haurà que veuran la influència d'aquest Tàpies en Basquiat, d'altres el connectaran amb el còmic underground, o fins i tot amb una pertorbació del Tarot més pròpia de David Lynch. Un dels atractius d'aquesta mostra que es pot veure a la primera planta del museu és precisament la capacitat de sorpresa. "Hi ha dibuixos i pintures que deixaran perplexos els visitants", diu Prieto. Uns per la sobrietat academicista, d'altres per la imaginació surrealista, com Dona-arbre (1944), un dibuix d'una innocència pertorbadora. Molts perquè en aquest Tàpies fundacional hi ha el presagi de les fites que aconseguiria a partir de la segona meitat dels cinquanta.

Un imaginari col·lectiu molt poderós

La imaginació del món inclou unes 140 peces, entre pintures i dibuixos de l'artista i tot de material relacionat amb la cultura popular que Tàpies va viure a la Barcelona dels anys quaranta. "Hi ha un diàleg molt profund amb un imaginari col·lectiu molt poderós", assegura Prieto sobre "una exposició assagística, humil, austera, d'escala mitjana". El recorregut està organitzat en cinc àmbits que no són espais aïllats ni temàticament ni cronològicament. El primer correspon al realisme acadèmic, "gairebé hiperrealista", segons Allepuz, però també inclou un retrat de Joan Brossa intervingut matèricament el 1970, perquè, com recorda el comissari, Tàpies "es revisava constantment". El segon àmbit aplega la simpatia per l'art dels marges, el primitivisme, la creativitat infantil i l'art brut. Aquí l'exposició inclou dibuixos fets per nens durant la Guerra Civil i dibuixos de Tàpies amb personatges capgirats. Paisatge transformat presideix la tercera etapa de la mostra, la dedicada a la relació entre el cos i el paisatge. El quart àmbit permet endinsar-se en la Barcelona de postguerra, inclosos crims inexplicables, i aplega obres tan interessants com Parafaragamus (1949). Finalment, l'exposició es tanca amb mural amb algunes de les invitacions a les activitats del Club 49, "una cartografia cultural del que passava a Barcelona aquells anys", diu Allepuz.