Antoni Tàpies al guarda-roba, "ni abstracte ni informalista"

BarcelonaQuè ha passat a la Fundació Antoni Tàpies, que hi ha un guarda-roba gegantí a la sala principal del museu? ¿Es preparen per acollir algun esdeveniment multitudinari? ¿Aquest esdeveniment ja ha passat, i encara no l’han desmuntat? Aquest guarda-roba es menja molt d'espai, i les obres d’Antoni Tàpies que formen part de la nova exposició del museu, titulada Tàpies. Fustes, papers, cartrons i collages, sembla que hagin quedat arraconades al perímetre de la sala. L’explicació és més senzilla del que podria semblar: el guarda-roba és l’obra de l’artista eslovac Roman Ondak (Zilina, 1966) Zone, una mostra de com juga subtilment amb les fronteres de la realitat i la ficció, el llenguatge de l’escultura i el ready-made.

“El fet d’haver crescut en un règim autocràtic va influir en la manera com Roman Ondak percep la realitat, perquè en aquest context social i polític es percebia com lleugerament alterada”, afirma Núria Homs, la conservadora de la fundació i la comissària de la mostra d’Ondak juntament amb l’artista, i de la d’Antoni Tàpies. “Les imatges, els discursos, els eslògans… Tot estava lleugerament tergiversat, i parcialment Ondak percebia la realitat com si fos una ficció”, subratlla Homs. Zone té múltiples lectures: fa pensar en els museus que programen exposicions blockbuster, en la línia més arriscada i més social de la programació de la fundació. L’obra, que funcionarà com a guarda-roba en ocasions puntuals com la Mercè i el Barcelona Dibuixa, també pot tenir una lectura geopolítica, relacionada amb la frontera que representa el taulell, els llocs segregats els uns dels altres, i les estratègies de control i de seguretat. "Zone vol recordar una mena de passat utòpic en el qual hi ha la creença que la cultura podia interpel·lar milers de persones i fer-les anar a un museu. Avui això és absurd, però, així i tot, l'obra també parla del potencial que poden tenir", afirma Roman Ondak.

La mostra de Roman Ondak, a qui el Reina Sofia va dedicar una exposició individual fa una dècada, inclou dues peces més que dialoguen amb l'arquitectura de la fundació amb tints desconcertants: Al revés consisteix en un cablejat elèctric com els que l’artista veia al seu barri de Bratislava instal·lat damunt el pati interior de la fundació; Infinit és una escultura que consisteix en un enfilall de gotes de plom que travessa l’edifici de dalt a baix, com una bala o un raig de plom fos. “El Roman també juga molt amb els temes de l’espai i del temps –explica Homs–. Per a ell el temps no és una entitat física immutable, sinó que canvia segons l'ús que se'n faci, les normatives que s'hi apliquin, les relacions socials que s'hi estableixin… Així que per entendre aquest espai necessitem la memòria, perquè la memòria ens permet entendre històricament aquest espai”. Un altre aspecte destacat de l'exposició d'Ondak és que és de les que millor ha dialogat amb l'obra de Tàpies dels últims anys.

Un diàleg brillant de dos artistes

Roman Ondak es va formar com a pintor, però es considera sobretot un escultor. El vincle amb els treballs de Tàpies no és gaire evident, però les obres que Ondak i Núria Homs han seleccionat encaixen força amb l'ús que Tàpies va fer dels objectes quotidians, com una taula penjada de les parets per revelar que amaga un micròfon, i amb la càrrega política implícita de la seva obra. "El comunisme per ell mateix no és una influència que puc il·lustrar o comunicar amb la meva feina. Sí que va ser influent en el sentit que vaig viure la meva infància i la meva adolescència en una societat com de ficció –explica Ondak–. Ningú a la meva família tenia cap interacció amb aquest poder, i estaves atrapat en una societat molt autocràtica i molt manipulada. Més endavant, quan vaig intentar trobar el meu llenguatge, vaig voler fer-ho des de la meva pròpia experiència. Vaig voler convertir records en escultures, i també per fer-los universals d'una manera que puguin ser comprensibles en altres cultures, en altres contextos".

L'exposició d'Antoni Tàpies inclou una trentena d'obres, sis de les quals són una novetat, perquè pertanyen a la col·lecció Adrien Mareght i eren poc conegudes a Barcelona. Amb aquesta mostra, Homs reivindica les obres fetes amb papers des dels anys 50 fins als 70, que a vegades va ser considerat menor respecte a les pintures matèriques. “Abans de les matèries hi ha els papers, Tàpies va començar amb els papers. Li feia molta mania el tema de la pinzellada, el que en francès en diuen el touche, aquesta cosa tan llepada, tan acadèmica. Va buscar alternatives a la pintura acadèmica. Va començar gratant els papers i va acabar fent pintures matèriques”, explica Homs.

Així mateix, aquests materials més humils tenen una càrrega transcendental: "A Tapies li semblava que els materials per si mateixos ja expressaven idees, valors que a ell li semblaven interessants com la humilitat, la fragilitat, la pobresa, fins i tot la malaltia i el dolor", explica la comissària. I des d'aquesta arrel de l'obra de Tàpies, Homs el defineix per la seva pròpia poètica, i no a través de moviments artístics en voga aleshores: "Tàpies mai va voler ser abstracte ni informalista, sinó que intentava adreçar la realitat d'una altra manera", conclou Homs.