Un escultor homoeròtic a l'exposició de l'Orgull

BarcelonaEl Museu de la Garrotxa, a Olot, és una de les institucions on l'escultor Miquel Blay (1866-1936) està més ben representat. Entre les seves obres exposades hi ha Barrinaire i fonedor (1903). Es tracta del projecte d'un fragment del Monument a Víctor Chávarri a Portugalete. Els protagonistes de l'escultura són dos homes amb una virilitat associada al treball, sense connotacions sexuals, i l'experiència vital de Blay tampoc té a veure amb l'homosexualitat. En canvi, des de la perspectiva de gènere aquests treballadors sí que es poden convertir en icones homoeròtiques, com ha passat sovint amb obrers, policies, lluitadors. "Deixant de banda els advertiments d'Umberto Eco a tomb del perill de sobreinterpretar, la perspectiva queer defensa que, davant la falta de referents visuals, els membres d'un col·lectiu com el gai puguin elaborar lectures apropiacionistes", afirmen Pere Parramon i Laura Conejero, els comissaris de l'exposició virtual Som qui som. Som com som amb la qual la Xarxa de Museus d'Art de Catalunya celebra a partir d'aquest dimecres l'Orgull LGTBIQ+. "La diversitat afectiva, sexual i de gènere forma part de la nostra naturalesa. De la mateixa manera, l'art, com l'expressió més profundament humana possible, no pot deixar de recollir aquesta riquesa", diuen els comissaris.

La mostra inclou 55 obres de 23 dels 24 museus de la xarxa; el 24è és el Museu Diocesà d'Urgell que, segons fonts de la Xarxa, no ha pogut seleccionar cap obra d'acord amb àmbits com ara Expressions de la dissidència, Estarrufar la ploma, Com es representa el desig?, Atansar-se al dellà (sobre les persones trans), Les amigues particulars, Gais que es fan veure, sant Sebastià, una icona queer i La sida. No amb l'epíleg Reivindicació, gaudi i visibilitat.

En paral·lel a la mostra virtual, la Xarxa ha llançat una publicació perquè el públic pugui localitzar les peces als museus i per celebrar "la pluralitat en les maneres d'estimar, de desitjar, de sentir-se i de pensar-se en les manifestacions estètiques".

El ventall de les obres exposades és molt ampli. Inclou des d'una escultura romana d'un Grup de dues figures femenines (Museu Frederic Marès) fins al collage sense títol de Randomagus, encarregat pel Museu de Cerdanyola, en què es poden veure algunes altres obres de la mostra. La llista de peces visibilitzades per la Xarxa és plena de noms coneguts, com el mateix Ismael Smith, que va dibuixar homes efeminats, dones musculades i a vegades uns personatges andrògins. També hi són representats Pablo Gargallo, Josep de Togores, Manolo Hugué, Apel·les Fenosa, Joaquim Sunyer i Rossend Nobas, aquest últim amb una escultura d'un afectat torero ferit.

Pel que fa als artistes contemporanis, es poden veure treballs d'Antoni Llena amb la seva primerenca Pintura feta amb suor i semen (1968), Joan Morey, el duet Cabello/Carceller, la fotògrafa i activista Mar C. Llop (1967-2022), tot un referent per com va documentar la seva transició de gènere, el tàndem de fotògrafs Paco y Manolo i Nazario, que està representat amb uns treballs que recorden la irrupció fatal del VIH als anys 80. Una altra de les obres més recents és Alice / Retrat VI, de Neus Buira (Col·lecció Morera. Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida), un dels individus immersos en la recerca de la seva pròpia identitat que aquesta artista acostuma a immortalitzar.

Al mateix temps, la llista permet fer descobertes com, en l'àmbit dedicat a les persones trans, l'escultura del segle XVII d'Andreu Sala Santa Lliberada (MNAC), la princesa a qui Déu va fer créixer la barba quan pregava per la seva castedat. També hi ha l'Acadèmia de nu masculí d'Antoni Caba (Museu de l'Empordà), un reflex de com els nus masculins acadèmics s'han consolidat en l'imaginari col·lectiu com a "representació de l'homosexualitat". "La mirada homoeròtica es podia complaure en el resultat final de tantes acadèmies, si seguim la distinció clàssica de Kenneth Clark entre figura nua i figura despullada –‍la primera, divina i heroica, no requereix cobrir-se, mentre que la segona, mortal i mundana, sí‍–‍. Tot i que la majoria d’acadèmies tinguessin vocació de nus, a la pràctica podien ser apreciades com a cossos despullats, pròxims i desitjables", recorden Pere Parramon i Laura Conejero.

La invisibilització del desig entre les dones

En l'àmbit titulat Construcció de la identitat lèsbica hi ha la pintora lesbiana Marisa Roësset, que durant dècades va viure una discreta relació amb la professora de l'Escola Superior de Cant de Madrid Lola Rodríguez Aragón. Roësset està representada amb Repòs (MNAC), la protagonista de la qual és una dona moderna que caça i fuma. "Moltes artistes del passat van defensar inclinacions diferents de l’heterosexual convivint amb una parella del mateix sexe i subvertint la destinació natural de la dona com a productora de fills que dictava el patriarcat. Casos emblemàtics i propers són els de la ballarina Carmen Tórtola o el de la pintora Marisa Roësset", diuen els comissaris.

Un altre d'aquests casos és el de la novel·lista Colette, representada per obres com un cap d'argila d'Apel·les Fenosa, provinent de la fundació de l'artista al Vendrell. Així mateix, els comissaris també critiquen que les pràctiques eròtiques dissidents entre dones s'han mantingut "invisibilitzades" al llarg dels segles. Així que, com reflecteixen el relleu de Manolo Hugué Dues dones d'esquena (Museu Joan Abelló) i el quadre de Francesc Iturrino Les dones (MNAC) el desig entre dones ha estat representat sota pretextos més o menys subtils: "Les carícies a les nimfes de Diana, la intimitat sol·licitada amb un gest afectuós, o l'abraçada còmplice". Tanmateix, conclouen Parramon i Conejero, "l'amor i la seducció entre dones s'ha articulat per complaure un cert voyeurisme heteropatriarcal".