Erwin Bechtold: els records barcelonins d’un “artista eivissenc, català honorari”

BarcelonaEl pintor alemany Erwin Bechtold (1925-2022) va ser “un artista eivissenc, català honorari”, com el va definir el crític Josep Corredor Matheos. Aquesta distinció de Bechtold com a català honorari ressona amb més força després de la seva mort la setmana passada, perquè recorda la importància que va tenir en la seva trajectòria el seu pas per Barcelona. La petjada que va deixar a la ciutat va ser no només com artista sinó també com a interiorista i grafista. “Sempre va tenir presència a la ciutat. Era un artista amb un vincle sostingut amb Barcelona encara que va marxar a viure a Eivissa”, afirma el conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) Àlex Mitrani.

Precisament es pot veure com un reconeixement a Bechtold el fet que, per a la col·lecció del MNAC, la Generalitat adquirís el 2020 una de les seves pintures, sense títol, del 1955, d'una abstracció orgànica i sobretot lineal. "Aquest primer període s'està descobrint ara, ja que aquesta pintura no apareix al catàleg raonat de l'obra de Bechtold que va ser publicat a Alemanya fa uns anys. Aquest quadre també té una textura mineral que fa pensar en l'abstracció germànica d'aquells anys", explica Mitrani". Abans del MNAC, Bechtold ja estava representat al Macba i en altres col·leccions destacades com la de la Fundació Joan Miró, la Suñol i la Bassat. Però Bechtold havia afirmat en alguna ocasió que havia trobat a faltar més reconeixement després de la influència que havia exercit en el disseny i l'art catalans.

La pintura del MNAC va formar part de la col·lecció de l'artista Jaume Sans. És evocadora dels prop de dos anys que Bechtold va viure en una residència de la família Sans a Cabrera de Mar. Més endavant Sans el va ajudar a trobar Can Cardona, la finca a la localitat eivissenca de Sant Carles de Peralta on Bechtold es va instal·lar a finals dels anys 50. Ell mateix va rehabilitar i ampliar una casa en ruïnes, un exercici fabulós de fer conviure el nou i el vell. La casa i el taller recorden un santuari i, en una Eivissa víctima dels estralls del turisme, és un oasi que també evoca èpoques daurades de l'illa quan va atraure artistes i intel·lectuals d'arreu del món. Aquest quadre també recorda els anys en què Bechtold va exposar a les galeries Sala Gaspar –on va fer la primera exposició individual, presentada pel crític Alexandre Cirici Pellicer– i René Metras. Erwin Bechtold va tenir el suport i l’amistat dels artistes del Club 49 i de Dau al Set, com Joan Brossa i Josep Maria Mestres Quadreny, i també el del fotògraf Francesc Català-Roca. 

Igualment, va deixar un gran record en les galeries on va exposar, com la Barcelona, que va dirigir Antoni Niebla. “El meu pare i Bechtold eren amics íntims. Els tres grans amics de la galeria que va tenir el meu pare van ser Eduardo Chillida, Erwin Bechtold i Antonio Saura –explica Julio Niebla, el fill del galerista–. Es van conèixer quan Bechtold exposava a la René Metras als anys 70 i no el va deixar d’exposar fins que va tancar la galeria. Deia que juntament amb Antoni Tàpies eren els dos millors pintors informalistes que havia conegut i li agradava molt com treballava els espais i els buits en les seves pintures”.

D’aquella relació personal, Niebla també recorda que Bechtold era un dels pocs artistes a qui el seu pare li deixava muntar les seves pròpies exposicions a la galeria, perquè admirava el seu refinament i la “generositat” que va tenir quan la galeria va passar per moments difícils. Uns altres galeristes que van estar units a Bechtold van ser Francesc Mestre, que el va conèixer quan treballava a la René Metras als anys 70 i el defineix com "un artista total", i Paco Rebés, el fundador de la galeria A34. “El vaig anar a veure a Eivissa i em va hostatjar a casa seva, que és una autèntica obra d'art –diu Mestre–. Josep Lluís Sert deia que la casa de Bechtold era la més bonica d'Eivissa, fins i tot més que les que havia fet ell mateix".

Enganyat per la propaganda nazi

Fill d’una família d’impressors, Erwin Bechtold es va formar com a mestre tipògraf. La seva formació, ja en el terreny de l’art, va continuar a París, on havia treballat al taller de Fernand Léger. La trobada amb Léger va ser, com va afirmar el mateix Bechtold, molt emotiva perquè ell va ser el primer alemany a qui Léger va donar la mà després de tornar dels Estats Units, on s’havia exiliat arran de la Segona Guerra Mundial. "L'Erwin em va explicar que li havia passat el mateix que als nens de la pel·lícula El pont [el clàssic bèl·lic de Bernhard Wicki de 1959], que a l'escola s'havien cregut tota la propaganda del Goebbels", diu Mestre. A Bechtold el van mobilitzar quan Alemanya tenia la guerra perduda. "Em va dir que tenia terror físic a les armes i que es va amagar. La seva família es va plantejar si l'havien de denunciar. No ho van fer, però es van avergonyir d'ell, però ell mateix ja ho estava perquè es considerava un traïdor. Quan va arribar a París va saber què havia estat el nazisme i li va entrar una vergonya que li va durar molts anys", recorda Mestre.

Després de París, Bechtold va anar a Barcelona amb la seva primera dona i el seu fill fent autoestop. Entre les primeres feines que hi va fer van ser portades per a l’editorial Luis Miracle i els encàrrecs que li va fer Ricard Giralt Miracle al taller Filograf. “Un capaltard del 1951, quan ja tancàvem el taller, van entrar tres joves alemanys desconeguts per a mi i que amb prou feines parlaven castellà –explicava Ricard Giralt Miracle–. El seu objectiu era ensenyar-me els seus treballs per aconseguir algun encàrrec i poder quedar-se a Barcelona alguns dies. En els temps de l’Espanya autàrquica era realment insòlit i invertia la dinàmica migratòria: quan els espanyols buscaven feina a Alemanya, un alemany decidia passar els Pirineus per treballar a Barcelona”.

"Es pensava que a Barcelona la gent es creuria la propaganda oficial del franquisme, i va quedar sorprès perquè no va ser així. Ricard Giralt Miracle els va deixar dormir a la impremta, va encarregar a Bechtold un catàleg tipogràfic que no necessitava i li va avançar uns diners", diu Mestre. El seu fill Daniel Giralt-Miracle també va tenir relació amb Bechtold i va ser un dels comissaris de la retrospectiva que la Fundació Joan Miró li va dedicar el 1994, la segona exposició després de la instal·lació amb so que hi va presentar l'any 1979 amb el títol de Monotema.

Hereu de la Bauhaus

El partit nazi va obligar a tancar la Bauhaus quan Erwin Bechtold era petit, però es pot observar com va ser un hereu d’aquesta escola llegendària en la diversitat de treballs que va fer per guanyar-se la vida quan començava la seva carrera artística, molts dels quals auspiciats per l’editor Joan Teixidor, com la revista Destino i nombroses portades de la col·lecció Áncora y Delfín. També l’interiorisme de les oficines d’Edicions Destino al carrer Tallers (1958), la llibreria Áncora y Delfín a la Diagonal (1955), la Llibreria Tècnica Estrangera del carrer Tuset (premi FAD 1961) i el de les botigues de roba Gonzalo Comella. Malauradament, totes aquestes obres han desaparegut. El dissenyador Enric Satué assegurava que Bechtold havia portat l’interiorisme al camp de la gràfica, i recordava que a alguns autors no els agradaven els seus dissenys perquè els consideraven massa abstractes. En canvi, per a ell va ser gratificant: Teixidor no li va rebutjar mai un disseny i els podia enviar per correu des d’Eivissa, en un vaixell que sortia un cop per setmana. Aleshores Bechtold no tenia telèfon i es comunicava mitjançant telegrames. 

Bechtold va conèixer la seva segona dona, Christina, a Barcelona, durant aquells anys. Eivissa la va descobrir gràcies a l’arquitecte Josep Pratmarsó, amb qui col·laborava com a interiorista. Uns anys després d’arribar a Barcelona, Pratmarsó el va animar a descobrir l'illa, on Bechtold va arribar per primera vegada una tarda plujosa de 1954. "Eivissa va ser l’equilibri ideal, por això vaig venir: per plaer i per la seva situació privilegiada –recordava el mateix Bechtold–. Però Eivissa no m’ha format artísticament”. Sí que reconeixia l'afinitat amb l'austeritat de l'arquitectura tradicional eivissenca. La matèria, la contenció i al mateix temps la monumentalitat des del 1987 fins al final de la seva producció, denominades angle/superfície/espai, semblen recordar els volums emblanquinats de les cases tradicionals eivissenques. Per a Daniel Giralt-Miracle, Eivissa va ser cabdal en l'obra de Bechtold: "Com a artista troba a Eivissa la confrontació màxima dels elements heterogenis, la dialèctica de l’orgànic i el constructiu, la senzillesa i la complexitat, poder compartir l’emocional i el racional simultàniament. Eivissa no ha suposat per a Bechtold un aïllament, una desconnexió del món, sap que s'ha de contraposar el rural i l'urbà, la raó al sentiment, la imatge al concepte".