Marina Abramovic: "M'he portat al límit, però mai he volgut morir"

Palma“Durant la meva trajectòria sempre he intentat anar als límits. Però he anat amb compte, mai no he volgut morir —la prova és que som aquí—, només he volgut saber com de lluny puc arribar”. Marina Abramovic (Belgrad, actual Sèrbia, 1946) entra a la galeria Horrach Moyà de Palma vestida de negre rigorós, de cap a peus, només el rostre i les mans se li distingeixen. Hi presenta l’exposició Life death inbetween, una petita però preuada selecció d’algunes de les seves obres més significatives. La mort hi és molt present i en parla a la trobada amb la premsa. “Sé que pot arribar en qualsevol moment i lloc, i no ho podem predir. Jo cada matí penso en la mort i com serà aquest moment. El que sé és que no vull morir malalta, d’accident o perdent la consciència per l’Alzheimer. Desitjo morir sense por i sense estar enfadada”. Tot seguit, en l’entrevista en exclusiva amb l’Ara Balears, parla de l’inbetween, el que hi ha enmig de la vida i la mort.

Sempre ha posat a prova la resistència del seu cos, fins a situar-lo al límit. ¿Ha arribat a saber quins són els límits del cos?

— L’edat. L’edat és un límit seriós, és la limitació més seriosa que té el nostre cos. Amb l’edat te n’adones de les coses que no pots fer i que podies fer als 20, 30 i 40 anys. Ara bé, si parlem de l’obra The artist is present que vaig fer al MoMA quan tenia 65 anys, sé que no la podria haver fet abans, quan era més jove. Em mancaven l’experiència, la capacitat de concentració, la consciència, la saviesa i la força de voluntat que ja tenia als 65. Necessites tenir una edat per fer una obra extremadament difícil. Recordo la felicitat increïble que vaig sentir quan em vaig aixecar d’aquella cadira sabent que no m’hi havia de tornar a asseure.

Posada al límit, ¿mai no va pensar en abandonar?

— En la meva naturalesa no hi cap abandonar les coses. A més, vinc d’un passat comunista; per tant, de força de voluntat en tenim molta. Tornant a The artist is present, ara que tinc 75 anys ja no podria fer aquella performance. Són 10 anys més i començo a notar els genolls, l’artritis... No és fàcil. Ara he dirigit i actuat a l’òpera Les set morts de Maria Callas, i he triat les morts que físicament era viable que representés. Vull dir que he hagut d’establir els meus límits físics per l’edat, no per cap altre motiu.

Sembla que tota la vida s'ha entrenat el cos i l’ànima per poder afrontar el fet creatiu. Quines condicions físiques i mentals diria que es necessiten per a la creació artística?

— Això és molt important. A principis dels 70, els artistes feien performances de 20 minuts, mitja hora, una hora i escaig, sense preocupar-se per la condició física. Sovint estaven grassos, fumaven, bevien, es drogaven, no estaven gens en forma. Allò només era força de voluntat. Quan vaig començar a fer performances de llarga durada em vaig adonar que no podria fer-ho sense un entrenament físic estricte, de moltes hores cada dia. Ara bé, per a mi, també és molt important el desenvolupament espiritual. La meditació m’ha reforçat molt. A més, des de fa 40 anys vaig un mes a l’Índia i hi faig la dieta Ayurveda per eliminar totes les toxines del cos. Es tracta de no menjar quasi res, i fer net i fer net... Sempre pensem que està bé fer neteja a casa, però la casa que hem de netejar no és la de fora, és la que tenim a dins.

Està físicament sempre present en la seva obra. En el seu cas, reconeix que el mateix artista és l’obra?

— Sí, així és en el meu cas, però això no passa sempre. No ho és en el cas dels pintors, o dels escultors. L’energia important no és només la de l’obra, sinó la de l’artista. És així. I si quan faig una performance no tinc cap por és perquè ho faig des del meu estat més elevat, des del meu ésser més elevat. No soc la petita Marina que plora. L’energia em transforma i en aquells moments soc capaç de tot.

Se l'ha vist plorar en algunes de les seves performances. Què la fa plorar?

— Tot em fa plorar. Si veig una pel·lícula i no em fa plorar, no és una bona pel·lícula. M’encanta plorar, és molt sa.

No ha dubtat mai que és artista, ho va decidir de molt jove. Quins són els seus dubtes?

Mai no he dubtat que soc artista, és cert. És més, generalment no tinc dubtes amb el que faig. A vegades passa que tinc una bona idea i, durant el procés de treball, veig que no era una gran idea, dubto i la canvio. Sempre produeixes bones obres, males obres, d'altres que són una merda, és el normal. És molt important equivocar-se, és una part importantíssima del procés. T’has equivocat, però t’has d’aixecar i tornar-hi. Errar és una gran ensenyança.

¿Segueix apostant per la performance, al marge de les modes?

— La performance és un tipus d’art que mai mor perquè és immaterial, és com un au fènix que reneix de les seves cendres. Cada vegada que l’economia va bé la performance desapareix perquè l’art es torna un bé per intercanviar, però quan tot va malament la performance torna a guanyar força. És un tipus d’art directe, emocional i immaterial. No hi ha res, ets tu i el públic, és un poder molt fort.

A l’Institut Marina Abramovic (MAI) tenim un lema: “No vingueu a nosaltres, venim a tu”. ¿És el que creuen que li correspon fer a l’art?

— Absolutament, la gent és vaga. L’Institut ha viatjat al Brasil, Austràlia, Turquia, els Països Baixos, i anem a tot arreu perquè ens cedeixen espais, i són els espais on creem l’institut. No tenim un lloc físic perquè vam entendre la importància de la immaterialitat. Ens centrem en l’art, no en pagar factures. 

¿L’art és important en temps convulsos com els actuals?

— He estat treballant en un gran projecte a Ucraïna que té relació amb el que va passar durant l’Holocaust, el 1943, a Kíiv. Hi van morir moltes persones. Hem fet un mur, per plorar i com a sanació. Són 240 vidres i la gent hi pot anar a recordar els éssers estimats. El president Zelenski el va visitar i va dir que allò era una bona manera de recordar que això no podia tornar a passar. Just dos mesos després Rússia va envair Ucraïna. Si aquest monument aconsegueix sobreviure serà un recordatori de dos esdeveniments terribles que han ocorregut durant la nostra història. Aquests dies als Estats Units hi ha trobades amb la dona de Zelenski i em van demanar d’anar-hi. He pensat que les dones ucraïneses són les heroïnes d’avui en dia. Sí, la veritat és que els humans necessitem l’art, però a part de l’art necessitem herois i heroïnes, gent amb una estructura moral que ens mostri el camí. Ara bé, estem rodejats de presidents que són tots un idiotes i que no ens mostren cap camí, no serveixen d’exemple.

El festival Atlàntida comença amb la projecció de la seva obra Les set morts de Maria Callas, set finals operístics tràgics. Quin seria el final tràgic de Marina Abramovic?

— Un final tràgic per a mi? Probablement morir i no saber que estic morta.

L'EXPOSICIÓ

Tot el que hi ha entre la vida i la mort

“És una exposició petita però molt guapa”, diu Marina Abramovic. Es refereix a la mostra Live death inbetween, que es pot veure a la galeria Horrach Moyà de Palma. Comissariada per Sydney Fishmann, el recorregut que proposa combina fotografies i vídeos de diferents etapes de la trajectòria de l’artista. Algunes de les peces seleccionades, de fet, pertanyen a projectes molt significatius per a l’artista sèrbia, com The family i The kitchen. Homage to Saint Therese. Fishmann destaca que en les obres d’Abramovic sempre hi ha una dualitat: entre la llum i la foscor, la vida i la mort, la ment i el cos. “Depèn de cada espectador donar sentit al que es veu a la imatge; a vegades pots veure optimisme dins un món obscur, o foscor en un lloc que associem a la vida”, apunta la comissària, que recorda que Abramovic treballa amb els diferents estats de la consciència: mental, corporal i espiritual. Un tret característic de tota la seva trajectòria, i que es veu a la mostra, és que Abramovic sempre surt a les imatges. En el seu cas, obra i artista són sempre una mateixa cosa.

LA PEL·LÍCULA

“Vaig estar a punt de morir d’amor, però l’art em va salvar”

Marina Abramovic tenia 14 anys quan va sentir per primera vegada la veu de Maria Callas. Era a la cuina de ca la seva padrina i va sonar a la ràdio. Impactada per aquell cant, es va posar a plorar; després va venir l’obsessió per la diva de l’òpera. Més tard va arribar el projecte Les set morts de Maria Callas, que s’estrena diumenge, 24 de juliol, en el marc de l’Atlàntida Mallorca Film Fest. És un espectacle de videocreació en què l’artista recrea, ella mateixa, diferents morts tràgiques de dones a l’òpera: “Quasi sempre, les cantants moren per amor: cremades, per asfíxia, malaltes de bogeria, per una arma... Això li va passar a Maria Callas a la vida real: va morir per l’amor que sentia per Onassis”. Abramovic explica que va voler relacionar aquests fets amb una experiència personal: “Jo quasi moro per amor però l’art em va salvar”. A més d’aquesta obra, al festival de cinema també es podrà veure el documental Marina & Ulay: No predicted end, del director Kasper Bech Dyg, en què els amants i col·laboradors es troben davant una càmera 30 anys després d’haver acabat la seva relació. En la peça, repassen les seves actuacions més importants de quan van estar junts, del 1976 al 1988.