La Documenta de Kassel, entre l’art funcional i la polèmica antisemita

Kassel (Alemanya)La Documenta de Kassel, una de les mostres d’art més importants del món, celebra l’edició número quinze centrant l’atenció en els col·lectius artístics i realçant la dimensió més col·laborativa, educativa i compromesa de la creativitat. L’art com una forma de compartir coneixement, de pensar grupalment, de sentir en xarxa, de protestar i criticar comunitàriament: així pot resumir-se la proposta conceptual que relliga tota la diversitat d’estils, de gèneres, de formats i de mirades de la mostra.

“La urgència ha substituït la contemporaneïtat”, proclama una de les moltes frases que poden llegir-se en els més de trenta espais d’aquesta ciutat del centre d’Alemanya que fins al 25 de setembre acull obres i projectes de cinquanta-tres artistes o col·lectius d’arreu del món. És una frase que demostra fins a quin punt la idea rectora de la Documenta 15 és que l’art ha de tenir una funció social i humana concreta –sanadora, catàrtica, reivindicativa, de construcció de relacions, d’afirmació ètica– més enllà de la seva naturalesa estètica i intel·lectual.

Aquesta vocació funcional va més enllà dels discursos i té una concreció específica que pren múltiples formes. A la RuruHaus, el centre de benvinguda, hi ha alguns dels artistes participants, amb qui els visitants poden parlar. A la Documenta Halle, hi ha una rampa de skate on la gent pot provar de patinar. A tocar, a l’edifici del Fridericianum, un dels museus públics més antics del món (1779), la galeria d’entrada ha estat transformada per l’artista Graziela Kunsch en una guarderia per a infants. Com cada cinc anys, Kassel és durant tres mesos el centre del món de l’art mundial, i en aquesta ocasió ho és des d’una concepció fortament utilitària de l’art.

El 'lumbung'

Comissariada pel grup Ruangrupa, de Jakarta, fundat l’any 2000, la Documenta 15 té la rara virtut –o el peculiar defecte– de reforçar els prejudicis d’aquells espectadors que consideren que l’art contemporani actual és un aiguabarreig sense ordre ni concert en què qualsevol gosa fer qualsevol cosa i de qualsevol manera i, alhora, de fonamentar els arguments d’aquells entusiastes que estan convençuts que l’art contemporani no tan sols no és caòtic i amorf sinó que té la capacitat de captar amb força, amb polèmica i amb expressivitat tota la violenta complexitat del món.

Els Ruangrupa han muntat tota la Documenta 15 al voltant de la idea, dels valors i de la concepció del món del lumbung, el nom que reben a la seva Indonèsia natal els graners comunals d’arròs. Com que el primer que necessita una comunitat per funcionar d’una manera justa, eficaç i saludable és incorporar el màxim de gent diversa possible, o així és com ho veuen els Ruangrupa, a la Documenta s’hi poden veure obres procedents de Bangladesh (els Britto Arts Trust), d’Anglaterra (els Project Art Works, d'artistes neurodivergents), de Nova Zelanda (FAFSWAG, integrat per artistes aborígens queer), d’Hongria (els Off-Biennale Budapest, que repensen el cànon des de la perspectiva del poble gitano)... També n’hi ha d’Uganda, de Cuba, de Tailàndia i de Kènia. La proposta no pot ser més clara: s’ha volgut donar centralitat als que sempre han estat obligats a ocupar els marges del món de l’art.

Permetre’ls ocupar durant uns mesos la centralitat del món de l’art fa més flagrant la marginalitat d’aquests països i col·lectius en totes les qüestions polítiques, econòmiques i socioculturals rellevants. L’espectador que s’immergeix en la vistosa heterogeneïtat artística desplegada en la trentena d’espais de la Documenta 15 (hi ha videoart i cinema, fotografia i dibuix, pintura i escultura, muntatges i discursos, escenografies i eslògans, poesia i antropologia) tard o d’hora s’adona que tot té el seu revers: l’atenció pels exclosos pot derivar en paternalisme, l’interès per l’indigenisme es pot desviar cap al pintoresquisme folklòric, i el compromís polític –sobretot si es presenta d’una manera més juganera que agressiva– pot resultar més frívol que revolucionari. Hi ha espais de la Documenta 15 que fan pensar en una versió politicoartística del Fòrum de les Cultures.

Polèmica antisemita

A pesar del batec polític de la Documenta 15, la gran polèmica que l’ha sacsejada no ha tingut res a veure amb la reivindicació de l’indigenisme, de la diversitat sexual i de la justícia política i econòmica, sinó amb el tema més espinós de l’Alemanya moderna: l’antisemitisme. Poc després que la mostra s’inaugurés al juny, s’assenyalaren diverses obres de caràcter antisemita exposades aquí i allà. En un mural, per exemple, s’hi veia un porc amb un casc on hi havia escrita la paraula Mossad, i també la típica caricatura del jueu assedegat de sang, amb l’afegit de les inicials SS. La polèmica va provocar la dimissió de la directora general de la Documenta, i encara cueja.