Manuel Borja-Villel: "La cultura no és una indústria, és un dret"

BarcelonaDesprés de quinze anys al capdavant del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) ha tornat a Barcelona, on es va forjar a la Fundació Antoni Tàpies i el Macba. Ho fa com a assessor museístic del departament de Cultura de la Generalitat, un càrrec que ocuparà durant els pròxims tres anys. He començat a treballar amb museus com l'Arts Santa Mònica i la Fundació Antoni Tàpies, però els fruits de la feina només els farà públics col·legiadament amb els seus directors.

Quines funcions té el seu càrrec?

— Com que hi ha hagut tantes elucubracions, primer vull dir què no és aquest càrrec: no es tracta de crear una espècie de superestructura ni un megadepartament, ni de fer un pla per als altres. En absolut, no va amb el meu esperit, ni en el del càrrec, ni en el de la feina, seria contradictori. A més, el pas del museu enciclopèdic al museu social ja hi era, a la xarxa dels museus d'art i al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i pràcticament totes les institucions estan treballant en aquesta línia. En un àmbit més ampli, molts museus estan parlant de descolonització, de treballar d'una altra manera, de ser sostenibles, de passar a una altra forma de produir coneixement, i això vol dir replantejar les estructures i les maneres de treballar i de produir coneixement. El psiquiatre italià Franco Basaglia deia que les institucions, i això es pot aplicar als museus, han de ser com un banc de neu: quan fa fred, aquest banc permet que t'hi asseguis i descansis. A l'estiu, quan hi ha llum i vida, i no el necessites, el banc es desfà, i a l'hivern següent se'n fa un de nou, o no se'n fa si no cal. Les institucions tendeixen a reproduir-se elles mateixes, i arriba un moment que no es qüestionen elles mateixes, i Basaglia planteja repensar tot el que estàs fent en el moment que ho estàs fent. Així que m'han encarregat, d'alguna manera, pensar aquest banc.

Com veu el sistema de museus català?

— Imagina't que analitzem l'univers: hi ha planetes, satèl·lits, asteroides... Però també hi ha la matèria fosca. Cada estrella, cada planeta, cada lluna, té el seu director, el seu projecte, i jo no hi entro, només faltaria. Molts d'ells són amics, són col·legues, he treballat amb ells, els tinc respecte absolut, i no m'agradaria que m'ho fessin. L'encàrrec que tinc és analitzar la matèria fosca: entendre que tota col·lecció, tot arxiu, tota institució, és un lloc de memòria, un lloc on fiques la llum en certes coses, però al mateix temps, i això és 100% Freud, en reprimeixes unes altres. Es tracta, amb un treball col·lectiu, de qüestionar el model de les institucions; i, per la meva trajectòria, això no passa per fer un informe, sinó més aviat per treballar amb objectes, fer comitès i treballar en exposicions.

Quines altres tasques es planteja?

— També pensar en la Col·lecció Nacional. Aquests fons tenen uns elements discursius que tenen a veure amb la governança, amb com es fan les col·leccions. I cal abordar com es fan les col·leccions dels que no han tingut història, i escriure la història de qui no en té.

En quins formats ho abordaria?

— Això vol dir crear un projecte en un moment expositiu, i també debatre amb els meus col·legues sobre com es creen aquestes col·leccions. Tots volem fer quilòmetre zero, però posaré un altre exemple: quan treballava al Brasil, em vaig adonar que portar-hi obres d'art és molt més car que a Europa perquè, amb l'excusa que és un país del sud, no se'n refien. Així que sempre estàs en una posició d'inferioritat. En realitat, qui poden fer exposicions quilòmetre zero de debò són museus com el MoMA i el Metropolitan de Nova York. Així que potser hem de començar a pensar que la història imperial d'acumulació ha de canviar, que els museus no són propietaris sinó custodis, i redistribuir. D'altra banda, quan estudiava l'obra de Robert Motherwell, que va fer l'Elegia a la República espanyola, en relació amb Antoni Tàpies, no era meu, també? La cultura és d'algú? L'encàrrec que m'han fet és plantejar això de manera radical, i el normal és que les institucions s'hi resisteixin.

¿Aquesta feina és més fàcil fer-la des d'una conselleria que des de l'Estat, com va ser el cas del Reina Sofia?

— Amb l'Estat tenia autonomia total. Si veus la programació és evident que no vaig tenir interferències. Fins i tot et diria que vaig tenir menys atacs quan governava el PP, perquè com que el Museu Reina Sofia és una institució de l'Estat, atacar el museu volia dir atacar el PP. Ara estic contractat per la Generalitat, però és un càrrec tècnic. Més que et contracti un o un altre, tot es pot fer arreu. Però ara soc a la matèria fosca; per això crec que ha de ser una feina temporal, no és una institució.

Quan parlava de fer les col·leccions dels que no tenen història, ¿aquí ho podem aplicar a algun col·lectiu en concret?

— A molts, aquí i a fora: on són els immigrants, els no binaris, els desplaçats? Això és fonamental. Catalunya és un país on les institucions han tingut històries interrompudes, com el MNAC, i els museus d'art modern són monogràfics. És un país on no hi ha aquests museus imperials enciclopèdics, encara que el MNAC ho sigui un pèl. Sempre tendim a la idea d'equiparar-nos a les grans institucions, i potser això ja no s'aguanta i s'ha de treballar d'una altra manera. I justament perquè Catalunya i l'Estat sempre han tingut aquesta cosa perifèrica, crec que tenen un paper a jugar-hi, també geopolític. Barcelona és el Mediterrani, però també és Cuba, és el Carib. Crec que avui aquesta situació perifèrica pot ser un avantatge. Així mateix, treballaré amb l'Institut Ramon Llull perquè la internacionalització és fonamental; o s'estableixen connexions i lligams internacionals o això no funciona.

Què vol dir per a vostè el museu social?

— Es tracta d'aproximar al màxim el fet cultural a la idea de posar la vida per damunt de la norma, tenint en compte que ens hem d'entendre, que hi ha protocols, però que això no vol dir que siguin una camisa de força. En el món actual és absolutament necessari, perquè estem en un món boig, on tot és binari, estàs a favor de l'un o estàs a favor de l'altre, i les coses són molt més complexes. Això té a veure amb polítiques de gènere, polítiques d'immigració, i amb el fet que hi ha guerres culturals. El problema de les guerres culturals és que quan algú fa una fake news, com Trump o Bolsonaro, en el moment que els contestes ja has perdut. El que dic és que treballem en un territori que sigui el nostre. És com si juguéssim sempre en el camp de l'altre equip. Juguem en el nostre, perquè si jugues en el dels altres sempre perds. I a la batalla que la ultradreta està no sé si guanyant però molt a prop de fer-ho, això és una obligació ètica, bàsicament.

¿Creu que ja no es pot parlar de la divisió entre un art funcional i l'art per l'art?

— Crec que és una divisió binària, també occidental. Parlant de la descolonització, la gent pensa que consisteix només a restituir objectes. Però per la capacitat que té el sistema capitalista colonial per mutar, no és només això. Fa un any i mig vaig anar al Humboldt Forum de Berlín, on hi havia alguna vitrina buida perquè havien restituït la peça que hi havia. El text de la cartel·la tenia unes cent línies; si les hagués fet a Madrid surto a bastonades. En fi, els alemanys demanen perdó, però surts d'allà pensant per què han de ser els alemanys qui sempre decideixin qui és semita i qui no és antisemita? On són els africans? Com que l'objecte ja no és tan important, el relat com a victimitzador continuen tenint-lo els que manen. És fonamental trencar aquestes estructures binàries i sortir de la visió eurocèntrica del món. Anem a una altra cultura, com els maies o guaranís: moltes cultures no tenen la paraula art. Què vol dir que no tenen art? Simplement tenen una altra cosa. Per a ells la seva pràctica artística té a veure, per exemple, amb un riu o una muntanya. Això té més repercussions, no és una qüestió merament conceptual, que també ho és, perquè això vol dir com representes l'escolta dels rius o alguna cosa que té a veure amb un ritual curatiu. Quan ets en un museu, i això m'ha passat, i de sobte treballes amb gent que té una reivindicació activista; d'una banda, reivindiques l'art com un element enigmàtic, com un element filosòfic, però, d'una altra, això té implicacions polítiques. Quan fas això, de sobte et diuen que la teva missió és l'art, que t'has passat i que has comès una cosa alegal, com a mínim. Si vas a una cultura on simplement aquestes disciplines eurocèntriques no existeixen, això implica una altra forma de governança.

Un altre exemple d'això, salvant les distàncies, són les pancartes del 15-M que van aixecar tanta polseguera quan les va exposar a la col·lecció permanent del Reina Sofia.

— Això parla molt d'una situació que era superexagerada; per tant, fa veure que tal vegada hi ha una obsessió pel que representa el 15-M. Durant prou temps el discurs hegemònic en general ha sigut més aviat progressista, d'esquerres, i aquests joves eren un símbol d'unes reivindicacions, d'un malestar, i de sobte van ser l'enemic a batre.

¿El museu social com encaixa amb els rànquings de públic, les indústries culturals, els blockbuster i l'oferta turística?

— Jo canviaria de xip: la cultura no és una indústria, és un dret. Passem-ho al camp de la sanitat: si tens una malaltia ultraminoritària, què has de fer, morir-te, cosa que per desgràcia ha passat? Òbviament, tens tot el dret a la sanitat. Això vol dir que la prioritat són les persones, la vida, no el negoci. A mi m'agrada veure grans exposicions, i això no és incompatible amb el fet que hi hagi creació, que hi hagi alguna persona que estigui inventant alguna cosa que ningú sap què serà. El problema del sistema en el qual estem és que, com que té tanta voracitat per trobar diners, acaba sent autodestructiu i destrueix la vida. És un sistema violent. El que vull dir és que aquest binarisme, aquesta contraposició, és equivocada, i tots ens som còmplices. Hi ha un exercici que és colonitzar pràctiques i també ments.

A la presentació va parlar de refundar el sistema de museus. Del MNAC, què mantindria?

— La idea de museu social ja existia al MNAC, i el mateix Pepe Serra [el director del MNAC] parla d'un nou museu i no d'una ampliació. Jo vinc a sumar-m'hi amb la meva experiència.

¿Els museus catalans haurien de potenciar més els artistes joves?

— Més que de cada institució, parlo del fet que el patrimoni no només es conserva, sinó que també es crea. També és fonamental trencar amb la precarització de la cultura, tant en l'àmbit acadèmic, com en el crític i l'artístic.

Què haurien de fer els museus catalans per agafar més embranzida?

— El model de Barcelona i de Catalunya és diferent del de Madrid i del de París. És absurd obsessionar-se. Igual que Madrid no és Londres. El Prado no és el Louvre, és una col·lecció reial. El Prado és la millor pinacoteca del món, però és parcial. El Reina Sofia és un museu de la Transició, no és el Pompidou. L'estructura catalana és una altra, una estructura pròpia que avui dia té molt de sentit, perquè té una tradició pròpia de reivindicació molt potent, on hi ha reivindicació feminista, Ocaña, Nazario, els còmics, Vídeo-Nou... S'ha de recuperar aquesta tradició que existeix a la ciutat de col·laborar en estructures asimètriques. Tenim la tendència a treballar els grans museus amb els grans museus, els contemporanis amb els contemporanis, però per què un museu gran no treballa amb una associació o amb un centre autogestionat? Crear aquestes asimetries és prioritzar la vida sobre la disciplina.

Així que no és tot qüestió de tenir grans pressupostos.

— Virginia Woolf deia allò que una dona per escriure necessita una casa pròpia i diners. Però els diners no poden ser mai una excusa.