Art

'El Crist' de Salvador Dalí: adorat pel públic, odiat pels crítics

L'obra del pintor empordanès va causar sensació, però la crítica li va retreure la manca de misticisme

BarcelonaLa participació de Salvador Dalí a la primera Biennal Hispanoamericana d’Art, celebrada a Madrid i Barcelona els anys 1951 i 1952, respectivament, va causar furor: va obrir les portes després que l’artista empordanès va pronunciar la cèlebre i al mateix temps controvertida conferència titulada Picasso i jo al Teatre María Guerrero de Madrid. L’exposició d’una trentena de les seves obres fora de concurs i en una sala especial, encapçalades per El Crist –que ara es pot veure al Teatre Museu Dalí de Figueres fins al 30 d’abril–, va desfermar una forta polèmica entre els seus seguidors i els seus detractors. Això no va importar el gran públic, que va anar en massa a la biennal, tant a Madrid com a Barcelona, per poder veure El Crist de ben a prop.

Cargando
No hay anuncios

Pel que fa a Barcelona, en un article publicat a la revista Voy, asseguraven que la presència de Dalí havia multiplicat el públic que visitava el Museu d’Art Modern i que el diumenge després de la inauguració va rebre 4.000 assistents. L’afluència de públic encara va anar augmentant i va arribar a ser problemàtica. En un altre article, publicat al diari Solidaridad Nacional, l’encarregat de la sala explicava al periodista Rafael Manzano que els visitants havien trencat “tres cops” el cordó que protegia El Crist: “El diumenge passat tres urbans es van haver de posar [al davant] amb les mans entrellaçades per defensar-lo”. 

Així mateix, hi havia una altra obra que despertava passions, Leda atòmica. “Hi posarem una mena de barricada perquè no s’hi acostin tant. Existeixen autèntics maníacs de Dalí. Veu vostè aquella senyora amb un vestit sastre de quadres? És la sisena vegada que la veu. Ve a les deu del matí i marxa a les dues. A la tarda hem d’apagar els llums perquè aquests maníacs dalinians marxin”, explicava l’encarregat.

Cargando
No hay anuncios

Un art amb una eternitat de "roca seca"

En canvi, les opinions dels crítics de l’obra de Salvador Dalí d’aquell moment, ja immers en la mística nuclear, van ser de tots colors. A Madrid, un dels més favorables va ser José Camón Aznar. En un article a l’Abc quan la biennal era a la capital espanyola, afirmava que l’exposició l’havia submergit en “un poderós cabal poètic, les extremades imaginacions del qual desbaraten la realitat i l’esbargeixen, com en aquells temes seus entre poliedres i astres, pels espais del somieig”. I subratlla que el que més l’interessa és “l’aspecte extrapictòric i transcendent”. “Dalí ha tingut l’audàcia de matar l’atmosfera. [...] I queden unes imatges mineralitzades, eternes, però amb una eternitat de roca seca, de perfils estrictes, amb els relleus com mascaretes de la realitat”, va glossar Camón.

Cargando
No hay anuncios

Un altre crític del mateix diari, anònim, era menys entusiasta: es preguntava si les obres de l’exposició eren innovadores o, en realitat, anacròniques: “És aquest un art de pervenir o es troba sedimentat en experiències pictòriques que ja estan esgotades?”, diu l’autor. Pel que fa als quadres religiosos, es pregunta si hi ha "emoció mística genuïna" o si, en canvi, eren més aviat escenogràfics. I un tercer crític del mateix diari, Manuel Lavedán, trobava que el Crist s’assemblava molt a una altra crucifixió que el pintor i il·lustrador francès Auguste Leroux va fer per il·lustrar el drama d’Anatole France Noces a Corint. 

Cargando
No hay anuncios

Els crítics barcelonins van ser els més durs. També a la revista Voy, Alexandre Cirici Pellicer qualificava de “publicitari” el fet que li haguessin donat a Dalí la sala central del museu, i només salvava l’única obra de l’exposició de l’època més purament surrealista de Dalí, L'espectre del sex-appeal (1934). “És inútil que hagi volgut substituir els seus símbols personals per suggestions tretes del repertori místic que ell no sent”, advertia. Poc després, la mateixa revista va publicar una enquesta amb les opinions d’onze crítics, galeristes i artistes, molts dels quals van ser implacables amb Dalí. Crida molt l’atenció l’opinió de Joan Miró, de qui citen unes respostes que havia donat al crític Del Arco. Miró diu que de Picasso en quedaria “l’anècdota” i que de Dalí, a qui havia definit com “un pintor de corbates”, no en sobreviuria “ni això”. 

Entre altres opinions, J.J. Tharrats deia que la tècnica era anacrònica i que li mancava la mística: “El Crist encara que és bell en els traços i sobre un bell paisatge, no ens commou gens ni mica (que lluny està del de Grünewald!)”. L’artista Ramon Rogent atribueix l’èxit massiu de Dalí al fet que els seus temes són evasius i que “satisfà permanentment l’home que calla”. I el president del FAD, Antoni Ollé Pinell, considerava que Dalí era un híbrid entre “un pintor industrial i un productor d’estampetes”.

Cargando
No hay anuncios

Exposar una fotografia després de vendre el quadre

Malgrat tot, El Crist no va estar exposat durant tota la Biennal de Barcelona: després que el comprés el Kelvingrove Art Gallery & Museum de Glasgow, el quadre va partir cap a Escòcia l’1 d’abril del 1952, i fins que la biennal va tancar a finals d’aquell mes es va exposar, amb el permís de Dalí, una fotografia del quadre de la mateixa mida. Alberto del Castillo deia en un article publicat al Diario de Barcelona que Dalí hauria suscitat més entusiasme si en comptes de les pintures n’hagués exposat les fotografies, perquè les fotografies haurien dissimulat els problemes d’una obra a parer seu totalment fallida, Leda atòmica, i defectes parcials d’altres com La Madona de Port Lligat, la meitat superior de la qual considera “detestable”, mentre que per a Camón Aznar era “un dels quadres més ben compostos de la pintura moderna”. També li va tocar el rebre a La cistella de pa: “És una estupenda exhibició de pintura miniada preciosista pel que fa al vímet, menys pel que fa al pa. I molt menys pel que fa a les qualitats de la taula”, concloïa Del Castillo.