La colpidora pintura de Walter Sickert lluny de l'ombra de Jack l'Esbudellador

LondresHa passat pràcticament desapercebuda per al públic internacional, i tampoc no s'han vist les cues i aglomeracions enormes d'altres ocasions a les sales de la Tate Britain de Londres, on encara és possible visitar –fins al 18 de setembre– la que, sense exagerar gaire, es pot dir que ha sigut i és una de les més interessants exposicions de pintura de la primavera i l'estiu londinencs: la retrospectiva entorn de l'enigmàtic Walter Sickert (1860-1942), el pintor postimpressionista que sovint és més conegut per haver sigut acusat de ser Jack l'Esbudellador que no pas per unes obres colpidores en extrem. La mostra és una excel·lent si bé desigual retrospectiva que ha aplegat, a parts iguals, lloances i desqualificacions apressades.

Anglès d'adopció des que la seva família es va instal·lar a Londres quan tenia 8 anys, Sickert va néixer a Munic el 1860. Comparteix amb alguns dels més grans artistes britànics del segle XX –Francis Bacon, Lucian Freud, Frank Auerbach o Paula Rego, per exemple– aquests orígens estrangers. És la pulsió de l'encontre amb Anglaterra amb què es troba el nen i posteriorment aspirant a actor i la fricció que acabarà produint el que, en bona part, es vol copsar al llarg de l'exposició, la més important de les darreres tres dècades al Regne Unit dedicada a l'artista de la sèrie sobre l'Assassinat de Camden Town (1907), el cas d'Emily Elizabeth Dimmock, una prostituta a temps parcial a qui el seu atacant va tallar la gola mentre dormia.

Sickert és molt apreciat pels especialistes. Va ser reconegut en vida com un artista molt notori, i en els anys posteriors a la seva mort es va anar guanyant cada cop més la reputació de ser una de les figures més influents de l'art britànic del segle XX, però la seva obra mai no ha acabat d'aixecar el vol en l'imaginari popular de què han gaudit alguns dels seus pars i predecessors del continent: des de Monet fins a impressionistes com Edgar Degas o postimpressionistes com Van Gogh.

La comissària de la mostra, Emma Chambers, ha preferit no oferir tant una visió cronològica de la producció de Sickert –com es va presentar l'any passat a la Walker Art Gallery de Liverpool– com temàtica, fet que permet adonar-se que, de tant en tant, l'artista torna a les seves obsessions al llarg de la seva carrera. El recorregut comença per un seguit de deu autoretrats, amb la voluntat d'oferir el que es podria definir com les moltes cares de Sickert. Un camaleó que canvia de percepció sobre si mateix però no només com una evolució fruit del pas del temps, sinó de la seva pròpia consciència de qui és, qui ha sigut i qui vol ser. Fins al punt que en una obra del 1929 es dibuixa, gairebé, com un patriarca bíblic.

Encara en aquesta primera sala, de jove Sickert mira l'espectador a través dels seus cabells. Quan ja té una edat mitjana, a prop dels 40, mira el món de costat, des de les ombres, en uns moments en què un dels seus matrimonis s'està desintegrant. Semblaria que la voluntat de la comissària Chambers hagi sigut la d'esquivar la identitat de l'artista o la de mostrar totes les que va tenir. No pas per casualitat, en els darrers anys de la seva vida Sickert es va tornar a reinventar físicament, professionalment i artísticament. El 1927 va abandonar el seu nom de pila, Walter, i va optar per ser conegut simplement com a Richard Sickert. Les seves pintures encara presentaven un ventall familiar de temes, com ara interiors domèstics, retrats, paisatges urbans i escenes teatrals, de music hall, però cada cop més es basaven en les fotografies, en comptes dels dibuixos, com a base per a les seves composicions. Potser aquesta complexa i polifacètica mirada sobre ell mateix, més l'interès en l'esmentat crim de Camden Town, és part de la clau per la qual s'ha associat Sickert a la figura de l'assassí en sèrie Jack l'Esbudellador, els crims del qual van començar el 31 d'agost del 1888.

Després de mostrar a la segona sala la més gran influència de l'artista, el nord-americà James McNeill Whistler, de qui Sickert va ser alumne quan va abandonar definitivament el somni d'esdevenir actor, la tercera sala està dedicada a una altra de les passions de l'artista: el music hall, el teatre. S'hi pot veure un dels seus quadres més representatius: Little Dot Hetherington al Bedford Music Hall (1888-1989). L'espai presenta un seguit de seqüències d'interiors de sales de concerts i espectacles, introduïdes per una escena de teatre enlluernadora del seu mentor, Edgar Degas.

Una de les seves obres més famoses també és en aquesta tercera sala: Els pierrots de Brighton. La va pintar durant la Primera Guerra Mundial, el 1915. Sickert no es concentra només en l'escenari. Com havia fet en obres anteriors, es fixa en els seients barats. És, juntament amb la sala dels nusos, la darrera, la més captivadora de l'exposició. Són pintures acolorides, fragments d'història social, que no deixen d'oferir un aspecte fosc que no desapareixerà mai, ni quan, imitant el seu mestre Whistler, comença a fer viatges regulars a Venècia i França. I si altres hi van a pintar les aigües de la llacuna, Sickert també hi va a pintar les prostitutes, disposant-les en sofàs atrotinats i escollint moments en què les persianes estan abaixades i el sol de la tarda només s'obre pas entre les escletxes.

La sèrie de pintures més famoses de Sickert, la dels nus de Camden Town, és el veritable cor de l'exposició i ocupa la vuitena sala. Pinta dones ajagudes, enfonsades o aixecades sobre llits de ferro miserables en habitacions de Londres més aviat poc il·luminades i igualment miserables. Es pot respirar l'atmosfera dels interiors bruts: somiers escruixidors, l'olor d'un sexe ranci, el pes avorrit de la pobresa, la depressió i la desesperació. Uns nus que són precedits per un altre de ben famós de Lucian Freud, com a prova de la influència de Sickert en altres artistes.

Més que explotar les dones que pintava, posava de manifest les crues veritats de la manera en què tantes dones es van veure obligades a arribar a final de mes. S'enfrontava amb els nus de Camden a una realitat molt dura, com ho havia fet amb les denúncies anteriors sobre els music halls. Aquests sòrdids estudis psicològics són la contribució més controvertida de l'artista a la pintura britànica, d'alguna manera una reacció lògica, perquè Sickert es va inspirar en un assassinat.

L'exposició aplega més de 125 peces, algunes de les quals molt colpidores, d'una bellesa tan enlluernadora com alhora decadent. És potser aquesta aura, i la seva radicalitat com a pintor, el que ha allunyat Walter Sickert del gran públic.