La celebració de la monstruositat femenina

GironaLes regles del cànon estètic dominant violenten el cos de les dones i de totes les persones que no volen adscriure's al binarisme del gènere tradicional, des de la misogínia de la mitologia grega o la Bíblia fins a les polèmiques actuals arran de l'aprovació de la llei trans. Qualsevol temptativa de sortir del marc socialment imposat de la normativitat molesta i fa por, així que, per desacreditar, difamar o arraconar les identitats dissidents, se les assenyala com a "monstres". I una manera de fer font a l'exclusió d'aquests cossos altrxs és resignificar l'insult: convertir la monstra en una autoafirmació reivindicativa i en una celebració performativa de la diversitat.

Això és el que pretén desplegar la nova exposició del Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona, comissariada per Ingrid Guardiola i Marta Segarra, que es pot visitar fins al 30 d'abril. La mostra presenta, de manera coral i polifònica, un atles sobre criatures femenines "monstruoses, lletges i indesitjades", a la frontera entre l'animalitat i el cíborg, que s'escapen dels límits de la norma. És una genealogia filosòfica i artística que, a partir dels textos d'autores com Hélène Cixous, Virginie Despentes, Silvia Federici o Judith Butler, exhibeix peces, la majoria de nova creació, d'artistes contemporànies com Laia Estruch, Txe Roimeser, Jara Rocha i Maria Isern, entre d'altres.

"L'exposició pretén desafiar la rigidesa del subjecte modern per reivindicar els cossos líquids i canviants que esdevenen i flueixen –explica Guardiola–. És una festa de les rarotes de classe difamades per la pressió del grup". La comissària –i directora del Bòlit– també ressalta la importància de plantejar aquests temes després del covid: "En el context postpandèmia, després de precintar-nos i protegir-nos durant dos anys, volia tornar a reflexionar sobre les normes del cos i sobre com el gènere les travessa", defensa. I, sobre la relació amb el debat actual de la llei trans, afegeix: "En l'exposició no volem posar tant l'accent en el binarisme excloent dels genitals com en la carn com a matèria que es transforma". El títol de l'exposició, que es basa en una cita d'El riure de la Medusa (1975), d'Hélène Cixous, també vol fugir de qualsevol formulació convencional i apunta en aquesta direcció: El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta.

Cacofonia de veus en una cova

La galeria del Bòlit de Pou Rodó es converteix en una cova fosca i nocturna on s'entrecreuen una cacofonia de veus diverses. La de la mateixa Cixous, que presenta un vídeo que relaciona les bruixes cremades a la foguera amb les dones jueves assassinades pels nazis, o la del testimoni de Roimeser, que es grava durant tres setmanes de tractament de trànsit de gènere mentre es deixa cuidar per les amigues. També s'hi pot veure un vídeo-assaig de Mireia Trias i Maria Isern sobre l'anorèxia, que planteja les contradiccions de la gana i el desig, o un impactant curt de la poetessa iraniana Forugh Farrokhzad del 1962 sobre els cossos d'una colònia de leprosos.

A la capella de Sant Nicolau conviuen dues obres complementàries entre si que aborden la representació de l'anormalitat a partir de la tecnologia 3D. Immersión, de Marina Núñez, imagina un viatge virtual pels porus d'un teixit corporal polièdric i cíclic, mentre que, davant de la projecció, Jara Rocha i Femke Snelting estudien com la reconstrucció digital dels cossos, tot i tenir possibilitats infinites, sovint se centra només a reproduir els mateixos motlles comuns dels cànons de la realitat.

A més, per contribuir al diàleg i a la pluralitat de veus de l'exposició, el Bòlit també organitza nombroses activitats alternatives, com visites complementàries i ponències en col·laboració amb la Càtedra Ferreter Mora de la Universitat de Girona, així com diferents performances en viu.