Catalunya desplega un oasi sensorial i combatiu a la Biennal d'Art de Venècia

VenèciaEn un moment clau de Disputa de l'ase, d'Anselm Turmeda, el personatge que encarna el mateix autor cau adormit, i quan es desperta té la capacitat d'entendre el llenguatge dels animals. Ara l'artista Carlos Casas se'n surt amb escreix a l'hora de proposar una altra experiència impactant amb Bestiari, la gran instal·lació audiovisual inspirada en l'obra de Turmeda amb què representa Catalunya dins els eventi collaterali de la 60 Biennal d'Art de Venècia, sota el paraigua de l'Institut Ramon Llull. "Enmig de la voràgine de la Biennal, proposem un oasi, un moment per descansar. I potser en aquest descans, podem introduir unes idees en els visitants que els poden canviar", afirma Casas.

Els sons (inclosos ultrasons i infrasons) d'elefants, dofins, ratpenats, serps, ases, abelles i cotorres de l'obra omplen l'espai a través d'un reguitzell d'altaveus molt sofisticats, alguns dels quals semblen escultures. Quan es tracta d'ultrasons i infrasons, els altaveus corresponents els transformen en vibracions que són perceptibles amb el cos. I al fons de la sala hi ha una pantalla on es poden veure imatges dels dotze parcs naturals que hi ha a Catalunya, algunes de les quals estan alterades radicalment per evocar com hi veuen els diferents animals. "A vegades el que ens tocaria fer és escoltar i veure què està passant al nostre voltant, i també adonar-nos de la meravella que és el patrimoni sonor", afirma la consellera de Cultura, Natàlia Garriga.

"Tot l'espai està construït donant prioritat al so", afirma la comissària del projecte, Filipa Ramos. "És un espai molt real i al mateix temps força oníric", diu la comissària. En el tram final, l'obra fa un gir en un moment que es correspon amb la profecia de l'ase del text de Turmeda i es poden veure animals en unes filmacions nocturnes, i també apareix la veu humana, a través del cant de Marina Herlop.

Els estralls en la natura, els fonaments del colonialisme

En una biennal el lema de la qual és Estrangers a tot arreu, Ramos assegura que els excessos de l'home han provocat que "la natura sigui una estrangera en el seu propi territori". "He volgut intentar que els visitants s'aproximin una mica més a les altres espècies, que s'aproximin a l'entorn d'una altra manera, ajudar-los a obrir els ulls, o a tenir una experiència que els canviï d'alguna manera i que, potser, escoltin diferentment, sense cap voluntat d'imposar cap mena de visió", explica Casas. "Hem de començar a comprendre els animals i la natura per no arribar al col·lapse", adverteix el director de l'Institut Ramon Llull, Pere Almeda.

Per a Filipa Ramos, Turmeda va tenir unes "visions pioneres" ecologistes. D'altra banda, creu que l'home ha explotat i marginalitzat la natura "d'una manera molt violenta". I això ha "gairebé preparat la mentalitat i el procés del colonialisme". "Hem creat una divisió entre humans i no humans, i també entre uns humans i uns altres, entre homes i dones, i a unes persones se'ls ha donat més valor que a unes altres. La relació que hem tingut amb el món natural des de la modernitat ha contribuït a naturalitzar els processos del colonialisme", diu Ramos.

La producció de Bestiari ha costat 250.000 euros. El programa públic del projecte es farà sobretot a Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra, i pot ser que es pugui veure al Macba, tot i que la qüestió encara no està tancada. De la magnitud del projecte, Casas diu que és "la continuació" de la seva feina i que, al mateix temps, ha tingut la possibilitat d'experimentar amb "la tecnologia que somiava".

Jaume Plensa torna a Venècia amb "un mirall de silenci"

L'església de San Gallo, datada a la dècada de 1580, és la més petita de Venècia, fa nou passes d'ample per vint de llarg. En el món de l'art és coneguda perquè ha acollit exposicions d'importants artistes contemporanis com Bill Viola, i a partir d'aquest dissabte Jaume Plensa hi presenta una exposició organitzada per la Fundació Berengo i titulada Janus. És un contrapunt a la gran instal·lació que va presentar a la basílica de San Giorgio Maggiore el 2015. El que es manté és l'afany espiritual dels seus treballs. "A San Giorgio Maggiore hi havia la grandesa del buit que deixa passar la llum i que és la base de l'espiritualitat. Ara hem volgut una església més petita perquè el que buscàvem és la interiorització, la relació quasi individual entre tu mateix i la teva espiritualitat. El que William Faulkner anomenava la relació de tu mateix amb el teu cor. Aquesta exposició és com un mirall de silenci", explica Plensa.

En un espai tan reduït, Plensa ha col·locat tres caps d'alabastre de la sèrie Nest (Niu), anomenats Juana, Martina i Carolina, caracteritzats perquè encara són dins el bloc de pedra. També hi ha tres caps diminuts de vidre de Murano de noies, anomenats Flora, Chloe i Yolandita, que demanen silenci amb el dit davant els llavis. "Crec que l'exposició parla molt de la transparència i de la fragilitat de l'ésser humà", diu Plensa, que és la cinquena vegada que exposa a Venècia, tot i que mai no ha representat ni Catalunya ni Espanya. "No en tinc cap necessitat, no és que ho demani. Sempre he treballat com flotant, en un món paral·lel", assegura.

Pel que fa al títol de l'exposició, que correspon al déu romà amb dues cares, una que mira cap endavant i l'altra cap enrere, cap al futur i cap al passat, Plensa explica que no ha fet un cap amb dues cares, sinó que creu que l'home porta a dins "aquesta doble mirada de la tradició i de l'avantguarda, de la història i de la por que tenim el que passarà demà, aquesta mena de contradicció permanent". Una altra de les raons per les quals ha triat aquest títol malauradament està de plena actualitat, i vol fer de l'exposició una denúncia de les guerres i oferir un lloc de refugi. "El temple de Janus només l'obrien quan hi havia guerra –recorda Plensa–. Aquesta exposició estarà oberta sempre, perquè el món està sempre en guerra. Els períodes de pau són tan petitets que ja no ens en recordem. Aquesta Biennal està dedicada a grans temes molt interessants, però a mi el que m'obsessiona avui més que res són el dolor de la migració i el de la guerra. Perquè s'està destruint com mai la societat civil".

Els caps de Plensa encara dins els blocs de pedra fan pensar inevitablement en els esclaus de Miquel Àngel i la teoria del mestre renaixentista que la tasca de l'escultor consistia a alliberar les ànimes contingudes dins els blocs de pedra. "És una metàfora molt interessant de trencament, perquè són tots retrats de dones. Defenso no la dona, sinó el femení, com la gran capacitat transformadora del món. I crec que aquests retrats de dones joves a dins aquestes pedres són com miralls que hem de trencar i alliberar-les", conclou Plensa.