Casas, Rusiñol, Picasso i la gran colònia artística catalana a París

BarcelonaEls artistes catalans que van marxar a París al tombant del segle XIX al XX estaven disposats a fer tot el que calgués per sortir-se'n. Joaquim Sunyer va passar dos anys de penúries i les pintures que feia eren petites perquè no es podia permetre teles més grosses. I l'escultor Manolo Hugué va dir que havia fet "de tot menys matar" fins que el marxant Daniel-Henry Kahnweiler el va fitxar. París era i continua sent una font d'oportunitats. Pablo Picasso hi va arribar per primera vegada el 1900 acompanyat del seu amic Carles Casagemas, perquè l'Exposició Universal del 1889, que va atraure 50 milions de persones, incloïa una obra seva, Darrers moments; i poc després de tornar-hi de manera definitiva va fer una auca protagonitzada per un artista que té un gran desig: que li truqui el marxant Paul Durand-Ruel i li doni "molt calé".

Aquestes històries i moltes altres més tornen a la llum a partir d'aquest divendres i fins al 30 de març a Barcelona amb la gran exposició del Museu Picasso De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914. "Els artistes descobreixen que a París hi ha unes possibilitats de viure del seu art, que vol dir vendre l'obra que fan amb plena llibertat, sense estar subjectes ni a temes ni a clientelismes, a través de marxants o d'una clientela que busca", afirma Vinyet Panyella, comissària de la mostra juntament amb el catedràtic emèrit de la Sorbona Eliseu Trenc. Quan arribaven a París, els més joves sovint no estaven sols, perquè ja s'hi havien instal·lat altres artistes, músics i escriptors catalans com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pau Casals i Isaac i Laura Albéniz. "Montmartre i Montparnasse són els dos pols entre els quals es desenvolupa la vida artística i bohèmia d’una generació que esdevindrà la màxima representant de la cultura els anys posteriors", assegura el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon.

L'exposició és ingent. Inclou 256 obres, 70 de les quals són pintures, 65 dibuixos i 26 escultures, mentre que la resta són gravats, llibres, revistes i altres materials. Hi ha prop de 60 artistes, autors i músics representats. N'hi ha de més coneguts, com Hermen Anglada Camarasa, Enric Granados, Juli González, Manolo Hugué, Miquel Blay, Ricard Canals, Pablo Gargallo, Josep Clarà, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Miquel Utrillo i Lluïsa Vidal. I també n'hi ha de no tan coneguts, com Marià Andreu, Claudi Castelucho, Manuel Feliu de Lemus, Maria Gay, Pere Ynglada, Pau Roig i Eveli Torent (a qui el Museu Nacional d'Art de Catalunya dedica una exposició actualment). Un altre aspecte destacat de l'exposició és el caràcter escenogràfic, amb grans fotografies i projeccions de pel·lícules d'època penjades del sostre. "L'objectiu és explicar els artistes d'aquí en el context internacional d'una època en part irrepetible per tots els fets artístics que es van produir, abans que la Primera Guerra Mundial ho trenqués tot", explica Panyella.

La cara menys amable de la ciutat

El recorregut està organitzat en àmbits com L'arribada a París i Geografies de les arts, aquest últim sobre els llocs que freqüentaven els artistes. "No hem volgut incidir en els tòpics", diu Panyella. Per això han triat, per exemple, una vista sense encís de Montmartre de Ramon Casas, propietat del Museu de la Garrotxa, de la zona que encara no estava urbanitzada, en la línia d'uns treballs seus i de Rusiñol, que va pintar-ne el cementiri. Eren pintures que la crítica conservadora va qualificar de "grises". "Aquesta primera generació d'artistes van a buscar el que els agrada i el que volen mostrar, pinten el que els dona la gana, perquè sempre trobaran un client, o no", diu Panyella. La ciutat també vol dir les persones que l'habiten, i artistes com Isidre Nonell van voler reflectir uns personatges pobres i sols.

Més endavant hi ha La ciutat espectacle, un àmbit dedicat als espectacles de circ i varietats que van captivar tots aquests artistes, i també s'hi poden veure les primeres vistes d'interiors de bordells. "Són imatges que poden ser sòrdides, però no són sinistres", precisa Panyella. Entre les obres exposades crida l'atenció Al Circ Medrano i La llotja, de Joaquim Sunyer, perquè les protagonistes són la model italiana Benedetta Bianco, la dona del pintor Ricard Canals, i Fernande Olivier, que aleshores tenia una relació amb Sunyer. Més endavant les dues dones tornen a aparèixer al quadre de gran format Una llotja als toros, una de les espanyolades que Ricard Canals va pintar per guanyar-se la vida. L'origen d'aquest gènere es remunta a Carmen de Bizet i al folklore espanyol present a l'Exposició Universal, i un dels seus representants més transgressors va ser Marià Andreu, que va pintar Ismael Smith com un torero amanerat.

Més endavant arriba el moment de les Parisiennes, "una dona burgesa que va a la moda, que crea moda, que va als teatres, va als cafès, passeja pels bulevards i fa la seva vida", com diu Panyella. En la pintura catalana és important perquè la va crear Ramon Casas, com es pot veure al retrat La parisienne (senyoreta Clo-Clo), i la van continuar altres artistes com Ismael Smith i Laura Albéniz. Es tracta d'una figura femenina que va ser un model per a les burgeses catalanes, que no arribaven al seu grau de llibertat.

Els bohemis de París

Un dels llocs comuns més estesos d'aquesta època és el de La Bohèmia, com es pot veure en un retrat de Santiago Rusiñol de Miquel Utrillo, de quan publicava les seves cròniques de l'Exposició Universal a La Vanguardia. Va ser ell qui va parlar per primera vegada de la colònia d'artistes catalans a París. I també crida l'atenció un altre retrat de Rusiñol, de l'escultor Carles Mani, representant de la bohèmia negra, que va passar fam perquè la beca que li havia donat la Diputació per anar a París era molt justa. En aquesta part també hi ha dos retrats de Germaine, de Carles Casagemas i Ramon Pichot, com a imatge de la dona bohèmia, i dues pintures importants de Ramon Casas: Plen air i Interior del Moulin de la Galette.

L'exposició arriba al final amb un recull de retrats d'artistes, entre els quals crida l'atenció el de Pau Casals per Eugène Carrière, que era un dels grans artistes del moment, i amb una secció dedicada a una visió de la Belle Époque, protagonitzada per tot un seguit d'escultures de noms consagrats com Enric Clarassó, Enric Casanovas i Miquel Blay, evocadores del simbolisme com "un dels grans corrents de la fi de segle", tal com diu Panyella.