Carles Gabarró desplega la seva pintura punyent a la Fundació Vila Casas

BarcelonaPer al pintor Carles Gabarró (Barcelona, 1956) la pintura ha de provocar impacte en l’espectador, ha de ser punyent. “No s’ha de ser gaire complaent”, afirma Gabarró, amb motiu de l’exposició que li dedica la Fundació Vila Casas al Museu Can Framis fins a l'1 de juny. “La pintura ha de molestar una mica. L’has de poder penjar, però el que és decoratiu no m’atrau”, explica. Per exemple, en unes pintures recents hi ha dues paletes de pintor amb dents, com si fossin un animal sofrent, o la calavera d’una bèstia escorxada. “La pintura ha de fer una mica de mal”, insisteix Gabarró.

Tanmateix, Gabarró no juga la carta del terror ni fa servir imatges crues, sinó que aconsegueix portar les seves inquietuds al seu món pictòric, eloqüent i alhora misteriós. “L’evolució de la pintura del Carles no és lineal, sinó espiral”, afirma el comissari de la mostra, el pintor, psicoanalista i poeta Francesc Puntí. “Gairebé sempre hi ha les mateixes temàtiques, però quan tornen a aparèixer ho fan d’una manera diferent”, subratlla.

Així, unes teles que Gabarró defineix com a “magmàtiques” poden ser una evocació de la natura. Les antigues fàbriques del poble de Vall-de-roures, on té un taller, fan referència a l’explotació de l’home per l’home, i un reguitzell de llits fan pensar en temes més íntims com la soledat, l’insomni, els malsons, la pèrdua i la mort. En l’obra de Gabarró també hi ha lloc per a l’erotisme, però no és del tot convencional: els sexes femenins es troben en uns cossos en plena transformació, i en un altre quadre hi ha un llibre que sembla de carn i que té una vagina. A més, aquest llibre sua o plora. “La meva manera de pintar és insinuar”, diu l’artista.

L’exposició porta per títol Carles Gabarró - La fragilitat de la pintura a l’època del ‘fast food’, una referència als estralls que la proliferació d’imatges té, amb què estem perdent la capacitat de concentrar-nos. “La pintura ha tornat a ressorgir, però amb les xarxes socials, sobretot Instagram, tenim aquesta cosa de no parar de fer scroll, i això fa que la pintura quedi banalitzada. La pintura reclama el mateix que sempre: una mirada neta”, diu el pintor. “Per al Carles la pintura s’ha de veure en directe, i en aquestes condicions de museu. A més, reivindica que la pintura és una forma de pensament, i que el pensament en imatges de la pintura és específic de la pintura”, diu el comissari.

La trajectòria de Gabarró va començar fa uns quaranta anys. Puntí i ell es van plantejar si fer una retrospectiva o una exposició. Al final, el comissari va plantejar un recorregut temàtic i alhora cronològic des de les pintures magmàtiques fins a una cinquantena de petites pintures que hi ha a l’última sala, l’origen de les quals és curiós: són una part de les més de 400 teles que li va regalar la viuda del pintor Xavier Grau. Gabarró pensava que no en faria res, però al final s’hi va enganxar.