¿Canonades gegants de colors a la Sala Oval del MNAC?

BarcelonaLa Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha acollit treballs monumentals d’artistes com Antoni Miralda, Francesc Torres i el coreògraf nord-americà William Forsythe. Ara, l’artista Laia Estruch (Barcelona, 1991) rebla el clau amb Trena, una escultura penetrable gegant amb la qual aprofundeix en la seva experimentació amb el so, el moviment i la veu. “Trena és cent passes endavant en la meva investigació”, reconeix Laia Estruch. “Quan hi entrem, ja no som a casa, som a la Trena. No som a la ciutat de Barcelona, no som al MNAC", diu Estruch. “Veiem fragments de l’edifici i del cel, però en podríem prescindir i pensar que som realment en un altre lloc, viatjant”, subratlla. 

Trena consisteix en tres tubs inflables trenats de 2,2 metres de diàmetre per 35 metres de llarg. El recorregut per l’interior fa pensar en mil i una imatges, des d’una atracció infantil fins a la ciutat inflable del VII Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design (ICSID) a Eivissa el 1971. També en un sistema circulatori, uns budells o unes canonades que han quedat a la vista. I l’entrada i la sortida, on un s’ha d’obrir pas entre uns llavis verticals de color taronja, en un retorn a l’úter i en un part. El públic només pot entrar dins d'un dels tubs, el central. Els altres dos estan reservats, respectivament, al so i perquè l’artista hi faci les seves performances, ja que Estruch fa servir aquests inflables com a escenografies de les seves accions. Sigui com sigui, l’experiència de passar per dins de Trena és prou divertida, si bé l'artista també li atorga una càrrega espiritual a l’obra, especialment una peça sonora del músic Xavi Lloses. Entre els referents d’aquest treball Estruch cita els escrits de l’artista Vito Acconci i la idea de “pensar l’espai públic i el privat de la mateixa manera”. 

Una experiència euforitzant

Pel que fa a les performances que farà el 19 de juliol i el 3 de setembre, l'últim dia de la mostra,Estruch assegura que són com un “laboratori en directe” en el qual desplega el seu bagatge i el seu entrenament. En aquest cas, inclourà tres improvisacions musicals en què la seva veu sonarà com diferents flautes. “Trena és una peça imponent i que té una dimensió lúdica”, diu el conservador del museu Àlex Mitrani. “La gent en surt amb un somriure –explica–, la impressió que tens de la peça és com d’eufòria. Des del museu fem preguntes importants, també des d’un aspecte festiu i lúdic”. Per al cap de Museografia, Lluís Alabern, es tracta d’una peça “profundament feminista”. També la troba “profundament íntima”, perquè parla de coses que no es veuen, com l’interior del cos o les canonades. I també posa en relleu que Trena és “un instrument musical”. 

D’altra banda, Alabern defineix l’obra com un treball que ha posat tothom al límit: el museu, els industrials –vuit empreses van renunciar a construir-la– i la mateixa Estruch. “Que et donin aquestes oportunitats és molt valuós, perquè si no les tens no tens l’oportunitat d’aprendre”, conclou l’artista.