Una exposició per eliminar els prejudicis amb l'art de Subirachs

PalafrugellL’escultor Josep Maria Subirachs va morir l’any 2014 i encara és una assignatura pendent normalitzar la seva obra i posar-la en el lloc que li correspon dins l’art català de la segona meitat del segle XX, al marge de les polèmiques escultures de la Façana de la Passió de la Sagrada Família que van eclipsar tota la seva trajectòria. El director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna, assegura que el llegat de Subirachs està passant “un llarguíssim purgatori” i que és víctima d’una “autèntica xarxa de prejudicis”. Així que per començar a trencar aquesta xarxa, el museu Can Mario de Palafrugell acull fins al 27 de novembre l’exposició Subirachs. De l’expressionisme a l’abstracció (1953-1965). I el seu compromís no acaba aquí, perquè aquesta mostra és el preàmbul de la gran retrospectiva que la fundació dedicarà a Subirachs el 2027, coincidint amb el centenari del seu naixement, en les dues plantes dels Espais Volart.

Judit Subirachs Burgaya, la filla de l’artista i comissària de la mostra juntament amb l’historiador i crític Ricard Mas, prefereix parlar de “redescobrir” Subirachs. També recorda que no només és el seu pare qui requereix més atenció, sinó tota una generació d’artistes: "Ell va ser coetani de la generació que va fer el salt durant la postguerra de trencar amb l'academicisme. És el moment que els artistes de Dau al Set fan surrealisme i entren en l'informalisme, i en aquell moment són tots amics, perquè tots estaven contra la dictadura i l'academicisme. El context en què fan això és importantíssim. Espanya era un país bloquejat internacionalment i aquests artistes van ser molt agosarats", explica.

Els antics límits cronològics entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Macba no els van jugar gens a favor. "Aquests artistes eren massa joves per estar al MNAC, que s'acabava amb la Guerra Civil, i massa grans per estar al Macba, que ja se centrava en l'art conceptual”, explica Subirachs Burgaya. "Tret de la figura totèmica d'Antoni Tàpies, que té la seva fundació i els eclipsa a tots, pintors com Albert Ràfols Casamada i Joan Hernández Pijuan i escultors com Francesc Torres Monsó i Marcel Martí són interessantíssim i a les noves generacions no els sonen", lamenta la comissària.

“El Macba té una obra de Subirachs que ens han deixat molt amablement però que no ha exposat mai i el MNAC en té una altra, però l’espai que té per a aquesta època és tan petit que la van haver de treure per posar-hi unes altres obres”, adverteix Ricard Mas. “Aíxí que trobes que la imatge que pot tenir la gent de Subirachs –afegeix–, si vius a Barcelona, és només la dels pàrquings Saba, la façana de l’edifici nou de l’Ajuntament i la Façana de la Passió de la sagrada Família. S’invisibilitza un artista que fa seixanta anys va ser coronat en una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona com el millor escultor i un dels grandíssims artistes de la nova generació d’artistes catalans”. 

El període en què se centra Subirachs. De l’expressionisme a l’abstracció (1953-1965) és un moment molt viu de l’obra de Subirachs: es pot veure com fa una recerca incessant des del llegat noucentista de la seva formació amb Enric Monjo i sobretot Enric Casanovas fins a arribar a l’abstracció, passant per uns altres treballs que en alguns moments recorden referents com Juli González, Henry Moore i Alberto Giacometti. “En aquest moment era molt jove. Comença quan tenia 26 anys i acaba quan en té 38. I la transformació del seu llenguatge en aquest període va ser sorprenent”, diu Subirachs Burgaya. Precisament el tram final de la mostra, on es poden veure unes escultures fetes amb ferro, és antològic per la força de les evocacions al món del treball d’algunes peces, que recorden eines i que semblen un mirall del seu afany creatiu incansable. “En aquest moment Subirachs encarna millor que ningú la segona onada de l’avantguarda a l’escultura catalana”, afirma Susanna. També el considera “el millor escultor català de la segona meitat del segle XX”. “En pocs anys passa de formar-se a ser un escultor que se’n va a París –explica Susanna–, que viu a Bèlgica i que construeix un llenguatge propi que el converteix en un referent no només nacional sinó també internacional”.

L’exposició inclou cinquanta escultures, trenta-quatre dibuixos –alguns dels quals són esbossos d'escultures– i un tapís, provinents sobretot de l'Espai Subirachs i de la Col·lecció Artur Ramon. Són unes obres “més lliures i d’experimentació”, com diu Subirachs Burgaya, que les de Subirachs a l’espai públic, que van ser fruit d’un encàrrec. Dues de les escultures no s’havien vist mai en públic: una Santa Eulàlia (1953) que reflecteix el domini que Subirachs tenia de la talla en pedra i un Homenatge al cinema (1958), fruit de la seva passió cinèfila. “Subirachs deia que si el segle XX era el segle de la fotografia i el cinema, el llenguatge de les arts plàstiques havia de ser l’abstracció”, diu Subirachs Burgaya. Tanmateix, un dels plats forts és una peanya al mig del recorregut on es poden veure cinc escultures de figures ajagudes amb les quals els comissaris revelen com Subirachs va passar de la figuració a l’abstracció d’una manera gairebé imperceptible.

Com que la selecció d’obres és molt acurada, cadascuna sembla una troballa: en el Cap de dona (1953) del començament es pot observar la influència de Picasso. Celine (1955) va deixar bocabadat el marit de la protagonista, que havia encarregat l’obra, perquè Subirachs va aplicar en el cos de la dona les tècniques cubistes de desconstrucció dels objectes. Aquell mateix any Subirachs va jugar per primera vegada amb el buit i el ple a Les parques (1955) i uns anys després va fer Psalm (1958), una obra abstracta molt semblant a l’Evocació marinera que hi ha a la Barceloneta, la primera escultura abstracta que es va instal·lar als carrers de Barcelona.  

Més endavant es pot veure com Subirachs fa un gir dels temes literaris, mitològics i religiosos als conceptuals. Malgrat tot, ell considerava que les escultures amb ferros soldats, les falques, elements en tensió i collages de materials diferents eren “realistes” perquè representaven les forces i els equilibris que les feien possibles. “Abans les escultures eren d’un sol material i ara, per incorporar el color, en lloc de pintar incorpora uns altres materials. Així que una escultura pot estar feta amb bronze i alabastre, fusta i pedra...”, diu Subirachs Burgaya. Això passa sobretot a Monument transportable (1961), que està fet amb fusta, bronze, ferro i pedra.

La mostra a Can Mario coincideix amb un moment delicat de l’Espai Subirachs, l’exposició permanent amb un centenar d’obres que Subirachs Burgaya va obrir fa cinc anys sense demanar ajuts públics: fa unes setmanes ha deixat de tenir un horari regular i només està obert amb reserva prèvia. "No deixa de ser una altra gran anomalia que cap de les administracions hi hagi apostat el més mínim", conclou Susanna.