El CaixaForum desplega les col·leccions d'art de Tàpies, Miró i Barceló

BarcelonaEls artistes contemporanis tenen sovint una relació molt forta amb l’art del passat, i aquest lligam pot ser encara més estret en el cas dels pintors i escultors que també són col·leccionistes: són els guardians d'uns tresors artístics i al mateix temps els poden servir com a fonts d’inspiració. Tot això es pot veure fins al 2 d'abril a l’exposició del CaixaForum de Barcelona Déus, mags i savis. Les col·leccions privades dels artistes, els protagonistes de la qual són un conjunt d’obres de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa de deu artistes, incloent-hi Miquel Barceló, Georg Baselitz, Joan Miró, Susana Solano i Antoni Tàpies, que dialoguen amb unes altres obres d’art africà, precolombí, de l’art de l’Extrem Orient i del d’Oceania de les seves mateixes col·leccions particulars.

“Sabem que els artistes col·leccionen, però poques vegades veiem el que tenen perquè és privat”, afirma Nimfa Bisbe, la directora de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació La Caixa. Aquestes col·leccions, diu Bisbe, mostren “les seves passions, ens parlen dels seus viatges, del seu concepte del món, alhora que serveixen d’explicació i estímul creatiu, i descobreixen l’origen, les formes i les idees de tots ells”. “L’exposició ha pres la forma d’un gabinet de meravelles, d’un gabinet que pot ser màgic, místic o zen segons en quins àmbits”, subratlla. 

El diàleg de Rosa Amorós amb l'art no occidental

“Les peces de la col·lecció d’un artista tenen una aura especial perquè són testimonis o protagonistes de l’acte creatiu. Ens revelen moltes coses, i pensem que poder-les contemplar és un privilegi per a tots”, subratlla Maite Borràs, la comissària de la mostra juntament amb la galerista i assessora d’art Àngels de la Mota. L’origen de la mostra es remunta precisament a una instal·lació que Rosa Amorós va inaugurar a Estrany-de la Mota Art Advisors la tardor del 2020 en la qual els seus treballs dialogaven amb les màscares, figures i ceràmiques prehistòriques i no occidentals que va reunir juntament amb el seu marit, l’editor Gustau Gili. “Hi ha moments en què no es pot distingir què és obra de l’artista i què són peces de la col·lecció”, adverteix De la Mota. El recorregut és una capsa de sorpreses, i és una llàstima que no sigui més gran i que no inclogui més artistes.  

Entre els diàlegs més estimulants hi ha els de Susana Solano: les formes de l’escultura de ferro Contra la pell V (2005) són molt semblants a les d’una màscara bobo-fing de Burkina Faso, i unes petites escultures de fusta que va fer l’any passat recorden la seva col·lecció de reposacaps d’Etiòpia. Una part important del vincle de Solano amb l’Àfrica és humanitària: fruit de la voluntat de mostrar aquí la feina que havia fet a l’Àfrica amb ONGs ha desenvolupat una tasca com a fotògrafa formidable que comparteix amb el gran públic al seu compte d’Instagram.

També és molt sucós el diàleg de dues pintures i un mosaic de Manolo Millares amb peces arqueològiques del Museu Canari, entre els fundadors del qual hi ha el seu besavi. El quadre Aborigen núm. 37 / pictografia canària i Mosaic.Mur beuen dels motius geomètrics de diverses pintaderas, un tipus de segells que feien servir els aborígens canaris. La pintura de la col·lecció de La Caixa Quadre 61, en canvi, és més dramàtica. Aquesta obra dialoga amb un crani humà amb restes d’embolcall funerari del període prehispànic per evocar els estralls de la conquesta castellana al segle XV i la repressió durant l’època franquista. 

Entre els artistes representats, Antoni Tàpies és considerat un dels col·leccionistes més tradicionals, perquè tenia molt clar les peces que volia i va tenir uns assistents que el van ajudar a trobar-les, però gràcies a això les comissàries han pogut fer un conjunt de tanta volada com el que formen Gris amb traços negres, núm. XXXIII i quatre peces cal·ligràfiques japoneses datades entre els segles XVI i XIX. “Antoni Tàpies col·leccionava per aprendre i per arribar a ser un savi algun dia. S’envoltava d’aquests objectes perquè li donessin energia”, explica De la Mota.

Els objectes curiosos de Miquel Barceló

El caràcter de gabinet de meravelles és especialment explícit en el cas de Miquel Barceló. Una de les seves biblioteques i una de les seves escenes de taller dialoguen amb materials molt diversos d'obres d’art antic i contemporani, una còpia de Josep de Ribera i una obra de Jean-Michel Basquiat, objectes arqueològics, un crani maia esculpit i un altre de natural, una banya de narval.

Pel que fa a Luis Feito, es definia a ell mateix com un “acumulador”, i les comissàries han reproduït dins la sala com l’artista tenia exposada una altra de les seves pintures vermelles a l'estudi envoltades de màscares africanes. Un altre aspecte del seu col·leccionisme és el de les katxines, les nines dels nadius de l’oest dels Estats Units: com es pot veure a la mostra, en va comprar quan va viatjar per la Costa Oest i també en va fer ell mateix quan es va voler convertir en membre de la tribu dels pueblo. I una escultura d’un Buda sedent amb collarets que Feito tenia al dormitori vol recordar com tenia la casa, tret de la cuina, tota plena de màscares africanes, figures religioses orientals, minerals, peces esquimals i d’artesania nord-americana de plata i turquesa.

Un altre artista que va tenir un interès molt important per l’art popular va ser Joan Miró, de qui es pot veure el personatge Cebolleta de l’espectacle Mori el Merma i diversos gravats en diàleg amb diverses katxines i titelles. “A Joan Miró li agradava molt l’art popular perquè deia que era el que més l’emocionava. Deia que no feia trampes, que anava directe”, diu Borràs. A Miró també el fascinaven els objectes trobats i sovint els incorporava en les seves escultures: “Joan Prats deia que quan ell trobava una pedra, només era una pedra –explica Borràs–, però que quan la trobava Miró, la pedra era un Miró”.

L'excepció de Joan Hernández Pijuan

Entre tots els artistes, Àngels de la Mota fa una excepció en el cas de Joan Hernández Pijuan, perquè no es pot dir que s’inspirés en les peces de cultures oceàniques, aborígens australianes i africanes que va adquirir juntament amb la seva dona, Elvira Maluquer, sinó que ja havia construït “tot el cos del seu treball”. Així que en lloc de buscar referents en aquestes peces, Hernández Pijuan s’hi va “reconèixer”. “El reconeixement dels artistes en altres cultures és una altra constant de l’exposició”, subratlla De la Mota. 

A l’altre extrem d'Hernández Pijuan hi ha el fotògraf japonès Hiroshi Sugimoto: la seva col·lecció és el seu “mestre”, com va reconèixer el fotògraf. En paral·lel a diverses marines, hi exposa un reliquiari budista de la seva propietat i una versió que en va fer amb vidre i una fotografia seva.