Brussel·les celebra el centenari del surrealisme (i la influència de Dalí i Miró)

Brussel·lesBèlgica és un país d'un surrealisme absolut. I no només perquè sovint es fa ingovernable, amb els flamencs i els valons sempre mirant-se de reüll, o tingui com a plat nacional les patates fregides amb musclos, sinó perquè és una de les terres més fèrtils d'aquest gran moviment artístic paneuropeu. René Magritte, Paul Delvaux, Paul Nougé i Camille Goemans són només alguns dels noms més coneguts que reivindica la doble exposició Història de no pas riure. Surrealisme a Bèlgica i Imagina! Cent anys de surrealisme internacional, que es pot veure a partir del 21 de febrer fins al 16 de juny al Museu Bozar i al de Belles Arts de Bèlgica, a Brussel·les.

Ara bé, la mostra, que compta amb més de 260 obres, 100 documents i la participació de més de 50 museus, va molt més enllà de resseguir la vida i obra dels artistes belgues. Les entrellaça amb l'onada surrealista que va inundar tot Europa i, de retruc, acaba explicant el global d'aquesta avantguarda, com un tot i sense dividir-la per fronteres o nacionalitats. "En cap cas va ser un moviment isolat; era internacional i va emergir en diferents països, com França, Bèlgica o Catalunya", explica a l'ARA el director artístic del Bozar, Christophe Slagmuylder.

Això sí, parteix de París com la gran seu i bressol del surrealisme. Recorda que hi va néixer de la mà del Manifest Surrealista d'André Breton i que és la ciutat on els artistes belgues (i d'arreu) de l'època anaven a fer-se grans. Magritte, per exemple, no en va ser l'excepció. Però va acabar trencant amb Breton, que volia controlar i lligar curt la feina dels seus companys surrealistes, i el pintor belga sempre es va mostrar permeable a l'obra d'altres prohoms, com Salvador Dalí i Joan Miró.

Slagmuylder explica que la influència de Dalí es nota sobretot en l'obra de Magritte. "És evident en la forma com transformen la realitat i manipulen els paisatges o l'escala dels objectes", constata el director artístic. El pintor figuerenc va convidar fins i tot el pintor brussel·lès a la seva casa de Cadaqués i van mantenir una forta amistat de joventut. Tot i que els seus "camins de més grans es van separar", Slagmuylder apunta que el global de la feina dels dos avantguardistes està contaminada per la influència mútua.

L'exposició també destaca l'obsessió de Magritte per incloure la lletra en les seves pintures i com, en aquest sentit, es va inspirar en l'obra de Miró, així com el joc amb les formes i els colors. Només cal recordar el famós "Ceci n'est pas une pipe" del quadre La traïció de les imatges. De fet, un dels quadres de Miró que estan exhibits al Bozar és el Cap del fumador, que conté paraules escrites. També s'hi pot veure Les dones i els ocells a la sortida del sol i, de Dalí, la Construcció tova amb mongetes bullides (Premonició de la Guerra Civil) i La temptació de Sant Antoni. Igualment, destaquen quadres de Pablo Picasso, Jackson Pollock, Giorgio de Chirico o Marcel Lefrancq.

"Un moviment molt polític"

Aquesta exposició, que després viatjarà fins al Pompidou de París i la Fundació Mapfre de Madrid, també conté un fort accent polític i profunditza en la militància comunista i antifeixista de gran part dels artistes surrealistes exposats. De fet, els mateixos organitzadors ressalten que, a banda de celebrar el centenari del naixement del moviment, també han considerat adequat fer aquesta exhibició en un moment en què l'extrema dreta torna a créixer a marxes forçades i queden menys de cinc mesos per a les eleccions europees. "És simbòlic que, d'alguna manera, fem aquesta exposició a la capital d'Europa", diu Slagmuylder.