La Biennal d'Art de Venècia premia les arrels africanes

VenèciaEn la 59a edició de la Biennal d’Art de Venècia s’han saldat molts deutes històrics, i el jurat dels grans guardons del certamen n’ha reconegut molts i els ha donat els premis més importants. La primera artista negra a representar el Regne Unit a la Biennal, Sonia Boyce (Londres, 1962), és la guanyadora del Lleó d’Or al pavelló nacional per Feeling her way, una videoinstal·lació reivindicativa del poder a la col·laboració, la llibertat i la força de les dones, representada per la improvisació i la trobada de quatre cantants britàniques: Jacqui Dankworth, Poppy Ajudha, Sofia Jernberg i Tanita Tikaram. Segons el jurat, l’obra proposa “una altra relectura a través del sonor” i al mateix temps “revela una gran quantitat d’històries silenciades”.

I la primera artista negra que representa els Estats Units, Simone Leigh (Chicago, 1967), es va emportar el premi a millor artista a l’exposició central de la Biennal, La llet dels somnis, per Casa de maó, una dona negra gegantina sense ulls que obria el recorregut de la mostra al recinte de l’Arsenale. El jurat en destaca que és fruit d’una recerca “rigorosa” i que està realitzada “virtuosament”. També que és una obra “poderosament persuasiva”, com també ho són les que mostra al pavelló nord-americà, titulat Sobirania, en què barreja peces en la línia de la premiada amb altres d'evocadores d’ídols africans, com l’escultura gegantina que hi ha davant el pavelló, la façana del qual s'ha convertit en un palau africà de fusta per qüestionar les idees nacionals en les quals es basa la Biennal i denunciar als abusos del colonialisme.

A La llet dels somnis prop d’un 90% dels 213 artistes eren dones o persones no binàries. La selecció i la tesi, sobre la representació dels cossos i les seves metamorfosis, la relació entre els individus i les tecnologies i també amb la natura, han rebut algunes crítiques negatives. Però hi ha hagut consens en la possibilitat de veure les obres de moltes dones pioneres en cinc "càpsules del temps" col·locades en diferents punts del recorregut, en una de les quals es podia veure un quadern i diversos dibuixos de l’artista i mèdium Josefa Tolrà: “La seva presència és molt oportuna perquè l'exposició gira al voltant de la creativitat de Josefa Tolrà i altres dones que sorgeix del més enllà amb la missió de transmetre missatges a la Terra”, afirma la presidenta de l’Associació Josefa Tolrà, Pilar Bonet. "Són obres magnètiques, les de Tolrà i les altres dones, i el seu missatge és ecofeminista i holístic", subratlla Bonet.

Reconstruir les relacions amb els altres

La tria del jurat ha sorprès, perquè sonaven com a favorits dos reconeixements històrics més: el de la primera artista d’origen algerià que representa França, Zineb Sedira, que s’ha hagut de conformar amb una menció especial. El jurat valora que creu que es pot construir comunitat en la diàspora amb “l’intercanvi d’idees continuat i la solidaritat”. La primera artista d’origen romaní que representa Polònia, Malgorzata Mirga-Tas, ha marxat amb les mans buides. El seu treball és preciós: ha folrat les parets del pavelló amb una dotzena de grans collages de tela de tots colors, un per cada mes de l’any, evocadors de la decoració per nivells del Palau Schifanoia a Ferrara. A la part superior hi ha la història del poble romaní. Al mig, hi ha els signes del zodíac i personatges del tarot, i a la part inferior, s’hi poden veure escenes actuals de la vida quotidiana al seu poble natal, Czarna Góra. Cada personatge va donar la roba que el representa. El pavelló porta per títol Re-encisant el món i per als comissaris això vol dir “una manera de recuperar la idea de comunitat i de reconstruir les relacions amb els altres, inclosos els actors no humans: els animals, les plantes, l’aigua i les muntanyes”. Aquest és per a l’artista un procés “no violent” en el qual les dones tenen un paper important. Sí que va tenir un reconeixement, una menció especial, el pavelló d’Uganda. Com Malgorzata Mirga-Tas, també s’ha apropiat d’un altre clàssic, Paul Gauguin, l’artista del pavelló de Nova Zelanda, Yuki Kihara. Però el que fa Kihara és recrear el seus quadres per denunciar la seva càrrega colonial.

També sonava com a guanyador el pavelló d’Ucraïna, com un gest polític de la Biennal. El fet que dissabte Zelenski enviés un missatge a l’exposició també a Venècia Això és Ucraïna: defensant la llibertat, organitzada per la fundació del magnat Victor Pinchuk, va fer pensar-ho, però no va ser així. La font de l’esgotament del pavelló ucraïnès, de Pavlo Makov, és una obra subtil, a diferència d’altres obres més colpidores que es poden veure a la Biennal: l’esgotament del títol fa referència al fet que l’aigua es va exhaurint a mesura que va davallant per la piràmide d’embuts en què consisteix l’obra. A la base només hi arriben unes gotes del raig inicial. En canvi, són molt més efectistes els petits vestits que pugen i baixen penjats del sostre del pavelló mexicà amb els quals l’artista Fernando Palma Rodríguez denuncia el drama dels feminicidis al seu país.

Els estralls de la guerra d’Ucraïna també són molt presents al pavelló sami, ubicat al pavelló nòrdic, encara que cap obra de les exposades hi faci referència: “Hi ha un drama del qual no parla ningú i és que a la península russa de Kola hi viuen uns 20.000 samis. Envien tots els homes a la guerra i n'han mort el 80%”, denuncia la directora de l’Office of Contemporary Art Norway, Katya García-Antón. Malgrat tot, entre els pavellons nacionals n’hi ha que llancen missatges reivindicatius i al mateix temps esperançadors: al de Bèlgica es poden veure els vídeos de Francis Alÿs de nens jugant en llocs com la mateixa Bèlgica, l’Afganistan, el Canadà, Hong Kong i Mèxic. “El Francis és un artista que està interessat en allò humà i en com es desenvolupa en l’espai públic”, afirma la comissària, Hilde Teerlinck, coneguda a Barcelona perquè és la directora general de la Fundació Han Nefkens. “És un artista profundament empàtic. Per a ell els nens reflecteixen com viu una societat i com últimament els nens jugant al carrer tendeixen a desaparèixer”, explica, per raons com la contaminació, la inseguretat i el covid, i ell té la necessitat de documentar-los abans que desapareguin.

Un dels pavellons que ha aixecat més expectació és el dels Països Baixos, que van cedir la seva seu als Giardini a Estònia i s’han instal·lat a l’església de Santa Maria della Misericordia, la mateixa que el suís Christoph Büchel va convertir en una mesquita el 2015. L’artista no binària Melanie Bonajo va triar aquest lloc perquè vol atacar el cristianisme i l’ha omplert d’uns monticles tous i de colors perquè el públic pugui mirar el seu vídeo Quan el cos diu sí. Sembla que l’escàndol no anirà més enllà que Facebook i Instagram retiressin la imatge de divuit persones fent la cullereta, perquè en l’obra sobretot regnen la tendresa i la festa d’una desena de cossos diversos nus jugant untats d'oli. “Si ens toquéssim més els uns als altres el món seria més pacífic”, assegura Bonajo.