Les seus de la biennal d'art Manifesta, un mirall dels reptes de Barcelona

BarcelonaA la biennal d'art nòmada Manifesta escalfen motors per fer un salt d'escala amb Barcelona entre el 8 de setembre i el 24 de novembre del 2024. Després de celebrar-se des del 1998 en ciutats com Luxemburg, Ljubljana, Sant Sebastià, Nicòsia, Sant Petersburg, Palerm i Marsella, a Barcelona les localitzacions es multiplicaran. La singularitat de la candidatura barcelonina és que la Manifesta també s'estendrà per l'àrea metropolitana: l'Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Sabadell, Mataró, Sant Cugat del Vallès, Cornellà, el Prat de Llobregat, Granollers i Santa Coloma de Gramenet, a més de Barcelona. "És la primera vegada que la Manifesta s'enfronta a una àrea tan enorme", assegura la fundadora de Manifesta, Hedwig Fijen. "Vam visitar totes les ciutats de l'àrea metropolitana que van donar suport a la candidatura i hem vist que podríem fer deu Manifesta diferents, i continuem investigant com podem treballar junts i en quines circumstàncies", diu Fijen.

Un altre tret cabdal és que no tindrà un centre únic, com va passar en les edicions anteriors. "Una de les primeres qüestions que ens vam plantejar era si, en lloc del centre, Manifesta era capaç de treballar en una àrea descentralitzada", recorda Fijen. Els organitzadors treballen amb una planificació territorial que inclou el triangle que formen el delta del Llobregat, Collserola i el Besòs. I segons ha pogut saber l'ARA, Manifesta 15 Barcelona està en negociacions amb les administracions i les institucions responsables per poder fer exposicions i activitats en tres seus icòniques: la Ricarda, la casa de la família Gomis que va ser presa de soroll de la tercera pista de l'aeroport del Prat; l'Hospital de Sant Llàtzer a Collserola, que va ser un sanatori antituberculós, i l'edifici de turbines de la central tèrmica del Besòs, als peus de les Tres Xemeneies.

Una visió analítica de Barcelona

L'edició barcelonina també representa un gir en la trajectòria de Manifesta. En l'última edició, celebrada a Prístina (Kosovo), l'alcalde de la ciutat, l’arquitecte Përparim Rama, es plantejava Manifesta com una eina de reflexió i un viver d'idees per transformar la ciutat. Barcelona, en canvi, té una llarga tradició en el camp de l'urbanisme i l'arquitectura. Això ha fet que els responsables de la biennal hagin hagut de trobar un altre punt de partida i, en lloc de fer un mapatge de la ciutat, el mediador creatiu de Manifesta 15 Barcelona, l'arquitecte gallec establert a Nova York Sergio Pardo, i el barceloní Josep Bohigas, també arquitecte, han presentat una "visió analítica" de l'àrea metropolitana, com diu Fijen, basada en l'espai circumscrit per la ronda de Dalt i la ronda Litoral, que toquen 57 barris de sis municipis diferents i que són com unes "muralles medievals del segle XXI" que s'han de repensar. A partir d'aquí, s'han localitzat uns nodes per celebrar la Manifesta en "els espais de transició més interessants de l'àrea metropolitana". Així que, en lloc d'arquitectes i urbanistes, els convidats de la Manifesta 15 Barcelona seran deu col·lectius artístics nacionals i internacionals que treballaran en aquests nodes.

Les Tres Xemeneies

Renovar els models energètics i la relació amb el mar

Hedwig Fijen posa en relleu que el plantejament de la Manifesta barcelonina estarà centrat en “el paper crític de les arts i la cultura” en els reptes globals més urgents, com ara la transició ecològica i les crisis polítiques i humanitàries. “Volem tenir un impacte sociocultural. No es tracta simplement d’organitzar exposicions d’art, sinó de ser una incubadora de canvi social”, subratlla Fijen. Pel que fa a les tres seus que es plantegen, cadascuna representa una línia de treball. L’àrea del Besòs, representada per les Tres Xemeneies i l’edifici de turbines, servirà per posar damunt la taula problemes com “els nous models energètics, l’equitat social i la relació del territori amb el mar”, i per visibilitzar “la història industrial catalana”.

L’antiga central tèrmica del Besòs està catalogada com a Bé Cultural d’Interés Local, no sense polèmiques. El conjunt té una superfície d’1,36 hectàrees: l’edifici de turbines té 5.715 metres quadrats, i els 7.965 restants corresponen a les tres torres de calderes i xemeneies, l’alçada de les quals arriba als 200 metres, és a dir, la més important de la façana metropolitana de Barcelona, per davant de la Sagrada Família. Les Tres Xemeneies són visibles tant des del front marítim com des de les elevacions de les serres de Collserola i de Marina.

La zona de l'antiga central tèrmica està en procés de convertir-se en un pol audiovisual, un nou barri amb una zona verda, en el marc d'un pla director urbanístic a vegades polèmic. Aquestes crítiques encaixen amb la crítica que Sergio Pardo, mediador creatiu de Manifesta, fa sobre el creixement de Barcelona basat primer en els Jocs Olímpics del 1992 i més endavant en el Fòrum de les Cultures del 2004. “El Fòrum va continuar amb la idea de reconquistar la ciutat, en aquest cas privatitzar sòl públic, cosa que va augmentar les desigualtats i els desequilibris socials en el territori –explica Pardo–. L’any 2000, abans de la crisi del 2008, ens trobem amb una ciutat que sembla que està en venda, una ciutat on arriben multinacionals amb grans infraestructures i edificis que porten la signatura de grans arquitectes, però d’alguna manera s’oblida el fet de repensar o revertir la ciutat als seus habitants”, explica Pardo. Això va fer que una part de la ciutadania pensés que la ciutat s’havia perdut i que la gent s’havia quedat sense “els drets al gaudi de la ciutat”.

La Ricarda

Els conflictes entre l’entorn natural, el turisme i la ciutat

La Casa Gomis, més coneguda com la Ricarda, va ser el somni fet realitat de l'enginyer Ricard Gomis i la seva esposa Inés Bertrand a principis dels anys 60. Es tracta d'un dels habitatges més destacats de l'arquitectura moderna catalana, concebut per l'arquitecte Antonio Bonet Castellana com un conjunt de diferents pavellons que respecten els pins d'unes terres que van ser adquirides pel besavi d'Inés Betrand, l'empresari tèxtil Manuel Bertrand i Salsas, que també va ser un dels impulsors de la zona del Prat de Llobregat on es troba la casa. En canvi, les filles del matrimoni, Marita, Susana i Beatriz Gomis, van veure com el somni s'esvaïa quan amb l'ampliació de l'aeroport del Prat els avions que s'enlairen per la tercera pista provoquen un soroll insuportable.

Així i tot, elles i institucions com l’Ajuntament del Prat de Llobregat no han deixat de lluitar per donar-la a conèixer, cosa que ha fet que s'hagi tornat a posar de moda i hagi aparegut en anuncis publicitaris, a més d'haver servit d'inspiració i camp de treball per a creadors com el documentalista Morrosko Vila-San-Juan i la pintora Bea Sarrias. Tanmateix, la casa torna a estar en el punt de mira arran de la possibilitat d'una nova ampliació de l'aeroport.

En paral·lel al valor arquitectònic, la Ricarda també és un testimoni privilegiat de la modernitat i la resistència cultural durant el franquisme del Club 49, que hi va organitzar activitats en les quals van participar personalitats de diferents disciplines com el promotor artístic Joan Prats, els artistes Joan Miró i Antoni Tàpies, el poeta Joan Brossa, l'arquitecte Josep Lluís Sert i els músics John Cage i Josep Maria Mestres Quadreny.

Més que en el valor arquitectònic, l'interès de Manifesta per la Ricarda està centrat en els problemes que afecten la zona on es troba: com gestionar els drets naturals i la custòdia de l'entorn natural. També, com trobar l'equilibri entre el model de ciutat i el turisme i plantejar temes relacionats amb la producció d'aliments, el consum i la gestió dels residus. "Un dels reptes que tenim al territori és com enfrontar-nos a la dicotomia que, com més industrialització i més urbanització hi ha, més disminueixen els espais naturals", diu Pardo, abans de posar nombrosos interrogants damunt la taula: "Com ens enfrontem a aquesta dicotomia? Seguim donant suport i lluitant per la modernització de les infraestructures? Però, com defensem també el món natural, els actors no humans, i com els dotem de drets per poder mantenir aquest equilibri?"

L'Hospital de Sant Llàtzer

Millorar la connexió amb Collserola i cuidar les cures

L’Hospital de Sant Llàtzer està ubicat a la vall de Can Masdéu, a Collserola, i depèn de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es tracta d’un edifici tan gegantí com poc conegut. Tot i que té una història apassionant, continua en desús, així que Manifesta, com va passar l'any passat a Pristina amb el Gran Hotel, serà una bona oportunitat per descobrir-lo. Obra de l’arquitecte Vicens Artigues i aprovat el 1931, l’hospital va ser concebut per acollir els leprosos que hi havia a la masia de Can Masdéu. Les obres van patir diverses interrupcions (algunes arran de l'esclat de la Guerra Civil), i durant tot aquell temps les condicions de Can Masdéu van millorar, la qual cosa va fer que es descartés traslladar els malalts de lepra al nou hospital. La funció final de l’Hospital de Sant Llàtzer entre mitjans dels anys 50 i principis dels 70 va ser la de Sanatori de la Santa Creu per a Nens Tuberculosos. Va tancar les portes definitivament el 1974. Més endavant, es va plantejar fer servir l’edifici com a residència psiquiàtrica, portar-hi una part de la presó Model i instal·lar-hi una residència de metges retirats, però cap d’aquestes iniciatives va tirar endavant.

Dins la pròxima edició de la biennal, l’Hospital de Sant Llàtzer representarà la línia de treball sobre “com poder cuidar i tenir cura de nosaltres, dels altres i de l’entorn natural”. Aquestes nocions es concretaran en temes com “l’ecologia i l’agroecologia, l’educació natural, els refugis climàtics i els corredors blaus i verds”. “Els límits naturals i també la idea de la ronda ens parlen de l’equilibri necessari entre el món natural i l’humà”, afirma Pardo. En aquest sentit, el mateix Pardo veu Collserola com un pulmó verd que és al mateix temps un element d’entrada a la ciutat. “S’ha parlat de Collserola com si fos el Central Park de Nova York, i també és molt important el capital simbòlic que té quan ens enfrontem a l’emergència climàtica”, adverteix. Per això reclama tenir-ne cura: “Qualsevol nou plantejament de l’espai urbà ha de tenir en compte com tenir cura i com regenerar aquest pulmó. Hem d’entendre Collserola com un lloc de coneixement del qual podem aprendre com volem ser cuidats i com volem tenir cura del nostre entorn”, subratlla. Un altre aspecte del debat sobre Collserola és com pot contribuir a millorar les condicions de vida de la ciutat. “El que és important és connectar les portes de Collserola, que serien els corredors verds, amb el mar i els rius, que serien els corredors blaus, perquè aquests corredors ajudin a regenerar la ciutat. També a descongestionar-la des del punt de vista de la contaminació ambiental i sonora”.