Venècia, un bàlsam per a les ferides del passat colonial

VenèciaLa jornada d'aquest divendres a la Biennal d'Art de Venècia ha arrencat al pavelló dels Estats Units amb música i dansa. Davant d'una gentada, dues agrupacions de nadius nord-americans han executat la Jingle dress dance, una dansa de la tribu ojibwa amb la qual demanen als ancestres força, protecció i sanació. No és un gest menor, ni exòtic. Amb l'afany dominant a la biennal d'intentar pal·liar els estralls del colonialisme, per primera vegada als Estats Units els representen un artista nadiu nord-americà i queer, Jeffrey Gibson. Les seves escultures totèmiques fetes amb vidres de mil i un colors són una festa, i hi vol plantejar un futur "radicalment inclusiu, on tothom té visibilitat i és acceptat i estimat". Així mateix, el pavelló del Brasil, enguany rebatejat com a Hãhãwpuá, en la llengua del poble pataxo, aborda la resistència indígena a través d'un reguitzell d'obres de creadors com la comunitat tupinambà.

Molt a prop d'aquest pavelló, mig amagada en una zona enjardinada, hi ha una altra obra molt eloqüent. Es tracta d'una escultura gegantina del colombià Ivan Argote: Descans consisteix en la rèplica, ajaguda i trencada en diferents trossos, d'un monument a Cristòfol Colom, convertit, a més, en una jardinera de plantes migrants.

També en aquesta zona s'han format unes cues llarguíssimes davant del pavelló d'Egipte per veure el vídeo d'un musical de Wael Shawky sobre la revolta d'Urabi contra la influència imperial que va ser aixafada pels britànics, que van ocupar el país fins a l'any 1956. Hi ha grans cues en dos pavellons més: el del Regne Unit, amb una formidable macroinstal·lació audiovisual de John Akmofrah sobre "la memòria, la migració, la injustícia racial i el canvi climàtic". I el d'Alemanya, que inclou un vídeo d'aires distòpics de Yael Bartana i Ersan Mondtag sobre la supervivència després que la Terra sigui inhabitable.

Aprendre del passat per preparar el futur

"La idea és deixar alguna cosa per al futur, perquè del present ja no podem canviar tantes coses", adverteix Agustín Pérez Rubio, el comissari del pavelló espanyol, protagonitzat per l'artista peruana-espanyola Sandra Gamarra, coneguda per unes pintures amb les quals vol donar visibilitat a les figures indígenes que van quedar ocultes pels discursos occidentals. És la primera vegada que un artista no nascut a l'estat espanyol representa Espanya. Entre Gamarra i Pérez Rubio han organitzat una exposició, titulada Pinacoteca migrant, amb diferents àmbits que revelen els danys del passat colonial i com són la llavor de problemes globals d'ara com el canvi climàtic. Es poden veure pintures tunejades de museus espanyols d'artistes com Frans Hals, Murillo i Velázquez. Concretament, la reproducció d'Els tres mulats d'Esmeraldas, d'Andrés Sánchez Gallque, recorda que el Museu del Prado els va fer servir, coincidint amb l'exposició Torna-viatge. Art iberoamericà a Espanya, com a imatge de tres tipus de xocolata segons el seu grau de negror, fins que ella i Pérez Rubio ho van denunciar a les xarxes socials i el museu les va retirar.

També hi ha un homenatge als activistes per la terra indígenes assassinats i una denúncia del racisme implícit en objectes com les velles guardioles del Domund, i mostres d'actituds racistes de grans museus. I el recorregut acaba amb un jardí ple de retrats d'herois i heroïnes indígenes. "L'objectiu és crear una altra narració, que no es repeteixi la idea d'una història única", afirma Sandra Gamarra.

El cacau torna a ser el protagonista del pavelló dels Països Baixos, enguany ocupat pel col·lectiu d'artistes del Cercle d'Art de Treballadors de les Plantacions Congoleses. Les escultures de personatges com Arrels, Mestre la plantació, Treball Forçat i Peix Protector tenen un afany reparador: primer les van fer amb fang de boscos antics al voltant de Luganda, i després les van refer amb cacau i oli de palma a Amsterdam. D'aquesta manera, els artistes creuen que el treball considerat impur de les plantacions es converteix en una eina de reparació. També denuncien que molts museus del món es beneficien de la feina a les plantacions.

Al pavelló compartit per la República Txeca i Eslovàquia, l'artista Eva Koťátková aborda l'impacte del colonialisme en els animals. Recorda que el cor d'una girafa lliure és dotze quilos més lleuger que el d'una en captivitat a través de la història de Lenka, una girafa capturada a Kènia el 1954 i trasllada al zoo de Praga. Només va sobreviure dos anys. Quan va morir, la van dissecar i la van exposar al Museu Nacional de Praga fins a l'any 2000. Malgrat tot, l'afany per combatre el colonialisme dins la Biennal pot tenir una cara fosca: Bolívia ocupa el pavelló dins d'un acord comercial perquè Rússia exploti les reserves de liti, amb un impacte en el paisatge que serà irreversible.

Històries com aquestes ressonen amb més força als pavellons nacionals que a l'exposició central, Estrangers a tot arreu, comissionada pel director d'aquesta biennal, el brasiler Adriano Pedrosa. Més de la meitat dels 332 artistes estan morts, i uns 50 van néixer al segle XIX. Té molt valor que Pedrosa doni visibilitat, sovint per primera vegada a la Biennal, als artistes indígenes, queer, outsiders i naïf, però la falta de contrapunts o de diàlegs entre diferents generacions fa que el recorregut sigui massa repetitiu.