Art

La Bauhaus, de la Weimar de fa cent anys als reptes del segle XXI

Tres edificis a la ciutat alemanya recorden la seva ambició inicial i el pes del seu llegat ara

El Museu de la Bauhaus de Weimar
4 min

Weimar (Alemanya)El llegat de la Bauhaus s’ha convertit en un dels atractius culturals més importants de la ciutat alemanya de Weimar. La visita al Museu de la Bauhaus és sorprenent, perquè els objectes que s’hi poden veure segueixen semblant més moderns que molts d’ara. L’escola d’arquitectura, disseny i art Staatliches Bauhaus, coneguda com la Bauhaus, va néixer a la ciutat de Weimar el 1919 i va romandre en aquesta ciutat fins al 1925, dos anys després de celebrar la seva primera gran exposició, de la qual es compleix el centenari. Van ser només sis anys a Weimar, però van ser molt intensos.

La presència de la Bauhaus a la ciutat es concentra sobretot en tres llocs. Un d'ells és el Museu de la Bauhaus, un edifici monumental de l’arquitecta Heike Hanada, que va obrir les portes el 2019 coincidint amb el centenari de l’escola. S’hi poden veure un miler de peces provinents de col·leccions anteriors com les de dos dels fundadors, l’arquitecte Walter Gropius i l’artista i professor Ludwig Hirschfeld-Mack. La ubicació del museu, allunyada del centre més turístic de la ciutat, té una significació especial, perquè fa de contrapunt al complex monumental nacionalsocialista que hi ha a l’altra banda del carrer, el Gauforum, actualment destinat a oficines governamentals i a un futur museu del treball forçat. Una altra de les peces destacades del llegat de la Bauhaus a Weimar és la Haus am Horn, construïda el 1923 amb motiu de l’exposició de la Bauhaus el 1923. I també hi ha l’actual Universitat Bauhaus, que en va recuperar el nom als anys 90. 

Sigui com sigui, la Bauhaus és un fenomen viu, com es pot observar en el fet que la Comissió Europea s’hi hagi inspirat per plantejar l’arquitectura i l’urbanisme del futur amb la Nova Bauhaus europea. I alhora es tracta d’una institució amb les seves obres, i en el coneixement de la qual encara cal aprofundir. 

La llegenda d'un lloc amb ambicions socials

Treballar per als desafavorits no sempre va formar part de l'agenda

La Bauhaus va ser la primera escola d’arquitectura i europea de caràcter internacional, i va ser la que més va saber aprofitar les possibilitats de la tecnologia del seu temps. El fet que més endavant nombrosos professors de l’escola fossin perseguits durant el nazisme és una de les raons per les quals sovint s’ha pensat que la Bauhaus va tenir sempre un afany social. I no sempre va ser així. “A través de la Bauhaus històrica podem aprendre les contradiccions del progrés”, afirma el professor de la Universitat Bauhaus Max Welch Guerra. “D’una manera molt gràfica, l’escola representa unes aspiracions de desenvolupament, de progrés econòmic i tècnic, comercial –explica–. I només en algunes fases va tenir aspiracions socials”. Per exemple, la Haus am Horn era una casa unifamiliar industrialitzada per a una família de classe mitjana, no per a les classes més desafavorides. Un altre aspecte de l’escola que s’ha revisat és el paper de les dones, una línia de treball que encara té recorregut. “Era un grup masclista, de gent altament capacitada”, diu Welch.

L'edifici històric de la Universitat Bauhaus de Weimar.

Les diferències ideològiques

La vida a l'escola no va poder escapar-se de la política

Una futura línia de treball del Museu de la Bauhaus serà analitzar què va passar amb els professors i els estudiants de l’escola entre el 1933 i el 1945. Mentre que alguns van ser assassinats o es van haver d’exiliar, uns altres es van fer membres de les SS. “Un dels estudiants de l’etapa posterior de l’escola a Dessau, Franz Ehrlich, va ser empresonat al camp de concentració de Buchenwald i, com que era arquitecte, va fer la porta del camp”, afirma la directora del Museu de la Bauhaus, Ulrike Bestgen. “La gent creu que la Bauhaus va ser políticament una escola que tendia cap a l’esquerra –explica la directora–, però quan mires els documents de l’arxiu trobes que també hi havia estudiants de dretes. A la Bauhaus el debat polític hi va ser des del començament. Walter Gropius deia que la política havia de quedar fora, però això va ser impossible”. 

Una altra actitud dels arquitectes davant el partit nazi va ser intentar-se’n aprofitar: Walter Gropius i Mies van der Rohe es van presentar a concursos promoguts pel Tercer Reich abans d’exiliar-se als Estats Units. “I un dels millors alumnes, l’arquitecte i professor Ernst Neufert, va tenir un gran èxit sobretot durant el nazisme”, diu Welch.

La Haus am Horn de la Bauhaus a Weimar.

Com innovarien avui?

L'esperit de la Bauhaus és més útil que els seus mètodes

És inevitable pensar què farien aquells creadors per respondre als reptes d’avui. “Els problemes socials, de producció i econòmics són totalment diferents dels d’aleshores”, diu Welch. “No es tracta que avui fem servir els seus mètodes, sinó que ens plantegem quins són els problemes i quins els potencials de la tecnologia per transformar el món”, subratlla. “Crec que deixarien de construir habitatge i intentarien trobar noves maneres de restaurar-los i d’extreure’n energia. I si construïssin, ho farien amb materials innovadors que no tinguessin un impacte ecològic”, diu Bestgen.

D’altra banda, la influència de la Bauhaus es troba de manera sorprenent en un personatge tan conegut com el director teatral nord-americà Robert Wilson: coincidint amb la seva presència al Kunstfest de Weimar, va fer un taller sobre la psicologia de la Bauhaus a la universitat que va ser, sobretot, una gran performance. Wilson va recordar com la seva formació com a arquitecte va estar marcada per la professora d’història de l’art vinculada a l’escola Sibyl Moholy-Nagy, i va desenvolupar temes tan diversos com la comunicació no verbal i els esquemes classicistes dels seus primers espectacles, que eren percebuts com a avantguardistes. “La ment és un múscul", va dir Wilson. També que "el cos es mou més ràpidament del que pensem" i que cal aprendre a ser "mecànic" per ser més lliure.

L'escriptor Ivan Ivanji.
Martijn Dendievel i l'orquestra simfònica MDR durant el Concert memorial de Buchenwald
Un monument vivent de la memòria històrica alemanya

L’escriptor serbi Ivan Ivanji (Zrenjanin, Sèrbia, 1929) és considerat com un monument vivent de la memòria històrica alemanya: va estar detingut als camps d’Auschwitz i Buchenwald entre els anys 1944 i 1945. El 2020 va ser reconegut com a ciutadà honorari de la ciutat de Weimar i divendres a la nit va fer el discurs previ al tradicional concert memorial de Buchenwald del Kunstfest de Weimar al Palau de Congressos de la ciutat, un dels principals esdeveniments de la programació. Ivan Ivanji va advertir al públic que el feixisme continua viu en fets com la guerra d’Ucraïna. També va alertar de les condicions de vida dels refugiats i va apuntar que el terrible centre d’internament de Guantánamo recorda la duresa dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial. 

El concert d’aquest any va anar a càrrec de l’Orquestra Simfònica MDR de Leipzig, dirigida pel belga Martijn Dendievel. Aquesta formació és una de les orquestres radiofòniques més antigues del món i la més antiga d’Alemanya. El públic de Weimar té una estima especial per a la seva pròpia orquestra, però va acomiadar l’orquestra amb una llarga ovació. En la línia del caràcter memorial de la vetllada, el repertori va estar format per peces de dos compositors que van patir els estralls de la Segona Guerra Mundial: Danses i cançons dels guetos, del compositor jueu Alexander Weprik (1889-1958), que va ser enviat al gulag, i Poema per a violí i orquestra, de Simon Laks (1901-1983), que va liderar l’orquestra dels presoners a Birkenau-Auschwitz. I la nit va acabar amb l’emotiva Simfonia número 3 Litírgica'H 186, d’Arthur Honegger (1892-1955).

Un altre dels espectacles del festival s’endinsa en les seqüeles del nazisme i vol tenir un efecte catàrtic davant l’auge de l’extrema dreta a Alemanya. Protocol M - O el dia que el llop va començar a udolar a la Lluna, de l'artista multimèdia Paula Holzhauer, és una peça sonora que recrea una reunió d’un grup de persones per la rellevància que estan adquirint en diferents ciutats alemanyes les anomenades Manifestacions dels Dilluns, basada en una vintena d’entrevistes a testimonis. Es tracta d’unes marxes que fan cada dilluns uns col·lectius heterogenis en què hi ha gent decebuda amb el rumb polític del país, la inflació i la pujada del preu de l’energia, neonazis, negacionistes del covid, suposats ecologistes amb aires esotèrics i partidaris de Rússia en la guerra d’Ucraïna. Alguns dels manifestants van assistir a l’espectacle i Holzhauer ha vist reaccions de tota mena, des de la sorpresa per no ser conscients de ser intimidatoris, tot i que sovint porten llanternes i apunten els habitatges que hi ha als carrers per on passen, fins al menyspreu. Amb motiu de la manifestació prevista per al pròxim dilluns, la policia de Weimar ha demanat als organitzadors del festival que protegeixin la instal·lació de Gunter Eucker a la plaça del Teatre davant la previsió que els manifestants la vulguin destruir.

stats