El gruix de les activitats complementàries de la mostra, el que Marta Lacambra defineix com "exposició expandida", es faran a l'abril i el juny. Destaca una exposició bibliogràfica a la Biblioteca Nacional de Catalunya, coincidint amb la diada de Sant Jordi; un concert el mateix dia al Foyer del Liceu amb el pianista Alain Planès, que estrenarà una peça de Francisco Coll basada en una obra de Barceló, i l'estrena d'un documental sobre l'artista. Al juny hi haurà un concert de Pascal Comelade al Palau de la Música i una conversa entre Barceló i Albert Serra a la Pedrera. A més, el 22 de març s'inaugura una mostra de les fotografies que va fer Toni Catany a Barceló i que s'exposen al mateix centre del fotògraf a Llucmajor (Mallorca).
Està en una vitrina, just al principi de l'exposició, entrant a mà dreta. És una peça petita, fràgil, però la més emblemàtica i coneguda de tota la seva producció de ceràmica. Es diu Pinnochio mort i, segons explica ell mateix, segurament és la primera ceràmica que va fer. Fa trenta anys, el 1994, Miquel Barceló era a Mali, al país dogon, durant molts anys la seva tercera casa, i estava neguitós perquè la pols del desert es mesclava amb els pigments i no el deixava pintar. Es va adaptar a les circumstàncies. Va aprendre de les dones dogones, que allà són les ceramistes, l'art de mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes esmicolats d'altres ceràmiques, i després el de coure les peces en uns forns de llenya de no gaire temperatura, cosa que les fa fràgils i efímeres. "Vaig dedicar més temps a pastar l'argila, a amassar-la, a tornar-la a pastar, que a modelar-la. Després vaig poder fer un cap de mort. Aleshores em vaig adonar que s'havia encongit i hi vaig afegir el nas. Una amiga em va dir que les mentides sobreviuen a la mort". És un autoretrat, diu.
En té molts d'altres a l'exposició que fins al 30 de juny es pot veure a la Pedrera i que, amb el poètic títol extret de Percy Shelley Tots som grecs, és una mena d'autobiografia en fang de la trajectòria d'aquest felanitxer de 67 anys que manté la mirada riallera de qui fa veure que és un pagès tot i ser un intel·lectual molt viatjat. L'autoretrat també és una constant en el seu treball pictòric i, com ha repetit aquest dijous en la presentació de la mostra, no fa gaires distincions entre tècniques. "La ceràmica és una forma extrema de pintura –comenta–. És un fresc sense paret ni edifici, sense necessitat d'arquitecte. És molt ancestral i molt moderna alhora". De ceràmiques de Mali, on fa més de deu anys que no ha pogut tornar per la inestabilitat de la zona, n'hi ha algunes a l'exposició, com tres caps de terracota d'alguns dels seus amics, però el gruix de la mostra són ja les peces que va fer de tornada a Europa, especialment a Mallorca.
La ceràmica, però, en certa manera ja estava implícita en l'obra de Barceló, que recorda com de molt jove va fer amb una primera al·lota mallorquina, la ceramista Margalida Escales, un viatge pel sud d'Espanya pels tallers que apareixien en un llibre de ceràmica popular de Llorenç Artigues i Català-Roca. "En aquell moment no m'interessava gaire el tema, però després hi he pensat molt, en aquell viatge", comenta. Enrique Juncosa, el comissari d'aquesta mostra –i també de l'anterior, que s'havia fet a Barcelona el 2000 en el lamentablement desaparegut Museu de Ceràmica–, recorda que moltes de les idees que hi apareixen ja hi eren abans, en els seus inicis, des de les caixes putrefactes dels anys 70 als quadres amb àmfores, forats o relleus de finals dels 80. El gran encert de la mostra és que incorpora una quinzena de pintures –com Apologia del vidre (1987), que rep el visitant– i alguns quaderns de dibuixos. Això permet veure realment aquesta estreta connexió entre les diverses tècniques, ja que, com diu Juncosa, en moltes de les pintures de Barceló el gruix fa sorgir "les imatges de la mateixa viscositat de la matèria".
L'exposició està organitzada, amb algunes poques excepcions, de forma cronològica. Després de les ceràmiques africanes entrem ja en les que va fer a la teulera d'Artà, amb Jeroni Murtó, que apareix representada també en alguns quadres del 1997. "Barceló deia que en aquella teulera havia fet el salt del neolític al segle XIX", comenta Juncosa. Molts cops són peces tradicionals com gerres, plats, ribells o àmfores que ell deforma i transforma convertint-les en cranis –sempre presents en un artista obsessionat en les vanitas, la mort i la transformació i regeneració de la matèria– o que colonitza amb tota mena de fruits, peixos, mol·luscs o altres animals.
Segueix el recorregut amb les obres que va fer al taller francès de Les Rairies, ja més especialitzat i professional en temes artístics, i també les que va fer a Vietri sul Mare, prop de Nàpols, amb un gran gerro groc, per exemple, que incorpora pedres de lava del Vesuvi. Va ser en aquell taller italià on va treballar en el desmesurat i prodigiós mural ceràmic de la multiplicació dels pans i els peixos de la capella del Santíssim de la catedral de Mallorca, un dels seus grans projectes públics només superat posteriorment per la cúpula de la sala dels Drets Humans de l'ONU a Ginebra. Es va inaugurar el 2007, però hi havia estat treballant durant sis anys fent nombroses proves i experimentant amb totes les possibilitats de la ceràmica, que perfora, esquerda, marca, pinta, doblega i porta als límits de la resistència. El mateix any va estrenar Paso doble, un encàrrec del Festival d'Avinyó en què va crear, amb el coreògraf Josef Nadj, un espectable teatral en el qual tots dos treballaven i transformaven l'argila tova en una mena de bacanal de fang. Del projecte de la catedral hi ha alguns plafons preparatoris que, per cert, estan al mateix àmbit que unes peces més sòbries –"conceptuals", diu ell– en què la seva intervenció és mínima, tot i que el resultat és brillant. De l'espectacle teatral es poden veure alguns fragments del vídeo.
El pas entre aquest àmbit i el de les ceràmiques fetes ja a la teulera que es va comprar el 2008 a Vilafranca de Bonany –i que ara ampliarà amb una altra instal·lació– és dels més agraïts. Hi ha en unes petites vitrines alguns dels seus quaderns de viatges, els més relacionats amb les ceràmiques. Aquests quaderns, part dels quals formaven part del diari especial Barceló sobre Àfrica que va fer l'ARA el 2012, són una delícia, ja que allà hi ha condensats i alhora ampliats tots els seus mons. Són dibuixos, pintures i escrits que va fent tant durant els seus viatges com en el seu dia a dia. Autèntics tresors en els quals apunta pensaments, inventaria les seves obres, esbossa idees per a obres futures o senzillament deixa anar la mà i el cor en el full en blanc.
En aquest apartat de Vilafranca hi tornem a veure alguns dels elements que ja apareixien abans, com peixos –sempre reconeixibles i amb nom; el seu passat com a submarinista i pescador hi queda palès–, flors o plantes, i escenes de mercat o quotidianes. Tenen a veure amb els seus altres viatges –com les peces amb peixos lluitadors de Tailàndia– o amb les seves curolles, com les iròniques plantes grasses d'hotel mig músties. També hi ha alguna obra feta ja en un taller de ceràmica japonesa que marca un canvi en la manera de fer.
Al final, després d'un gran bodegó en blanc i negre de grisalla que forma part de la sèrie que va fer després de la pandèmia, arribem a l'últim àmbit, protagonitzat pel que l'artista en diu Tòtems, fets amb grans maons de fang, alguns historiats i treballats com a animals mitològics i d'altres deixats amb la seva forma clàssica o agafant la de capitells antics. "Són com talaiots moderns –diu–. La idea, de fet, és fer-ne un de molt de gran, però no sé quina forma tindrà".