L'art de Salvador Dalí per plagiar

BarcelonaAls artistes surrealistes els fascinava l’art i la imatgeria populars, i sovint els van fer servir per portar els objectes quotidians a una nova dimensió amb un punt inquietant i la vegada provocador. Una de les fonts imprescindibles que van utilitzar va ser la revista de divulgació científica La Nature. Salvador Dalí no va ser una excepció, com ara revela l’estudiós dalinià Vicent Santamaría al llibre Lo que Dalí debe a la naturaleza (Sd Edicions), un títol amb un punt punyent perquè l’autor recorda que Dalí menyspreava tot el provenia de la natura i va considerar les roques del cap de Creus com un "assaig de modern style geològic fallit, com tot el que prové de la natura privada d’imaginació". “Ell no va esmentar mai la revista, només hi va fer una referència molt puntual al Diari d’un geni, on diu que ha agafat un article d’aquesta revista. Però no només en va agafar imatges, sinó també articles i idees. Per a ell va ser una font de coneixement fonamental”, defensa Vicent Santamaria. 

Aquest descobriment pot tenir un punt polèmic perquè se’l pot considerar un plagiador, pel valor que es dona a l’originalitat artística. Però al mateix temps reforça la vigència de l’art de Dalí, en un moment que és habitual que els artistes treballin amb materials d’arxiu o trobats. Malgrat tot, el cas més flagrant d’aquest apropiacionisme es troba en una de les il·lustracions de La vida secreta de Salvador Dalí. Per evocar una estada que havia fet al Molí de la Torre, una propietat d’un amic del seu pare, Pepito Pitxot, Dalí va fer servir un gravat d’un eixam d’abelles, el va titular Formigues en rotació i va signar a sobre de la firma de l’autor, Clément, que va ser un dels il·lustradors més importants de la revista.

Salvador Dalí va tenir accés a la revista a través de números vells que trobava en mercats de segona mà. Va començar a fer-la servir a finals de l’any 1932 i el començament de 1933. L’aspecte més important d’aquest mètode de treball es troba en les pintures que en van sorgir: entre les més destacades hi ha Un farmacèutic aixecant amb extrema precaució la cutícula d’un piano de cua, Malenconia diürna i Construcció tova amb albercocs bullits, datades del 1936. En totes hi apareix el terapeuta hongarès Rudolf Eisenmerger extret d’un article on apareix accionant l’aparell de respiració artificial que havia creat i que aviat va quedar obsolet. “Dalí no només ometrà que aquest personatge que apareix als seus quadres va ser extret de La Nature sinó que, a més, per crear més confusió, dirà posteriorment que es tracta del farmacèutic de Figueres Deulofeu, el pare d’Alexandre Deulofeu, el progenitor del cèlebre autor de La matemàtica de la història, que també va ser farmacèutic i amic de Dalí, i amb qui el pintor només es portava uns mesos”, explica Santamaria al llibre.

En paral·lel a l’apropiació de les imatges, una altra de les aportacions de Santamaria és que algunes pintures de Dalí d’aquells anys són tan petites perquè les va adaptar a les mides de les il·lustracions de La Nature que va fer servir, si bé altres vegades les va ampliar. Aquest és el cas de La justícia geològica, un quadre protagonitzat per un dic de la duna de Helgoland a la costa alemanya. La justícia geològica va formar part de l’exposició del Museu Meadows de Dallas Dalí. La poètica del que és petit 1929-1936 però és una de les pintures de Dalí de les quals s’ha parlat menys, potser perquè la imatge solitària del dic és una raresa en uns anys en què les pintures de l’artista són plenes d’elements susceptibles de ser interpretats. Després de consultar-ho a la revista d’on prové la imatge, Santamaria ha pogut observar que el quadre és només una mica més gran que la il·lustració. “Saber mirar és una manera d’inventar”, diu Santamaria al llibre citant Dalí.

També van sortir de La Nature les dones ballant que apareixen al cartell de la pel·lícula nonada Babaouo, i un gripau de Surinam que va publicar al llibre El mito trágico de 'El Ángelus' de Millet. Dècades després va publicar imatges d’un article sobre l’origen de la vida i uns gravats de Dürer sobre la perspectiva, al llibre 50 secretos mágicos para pintar.

Salvador Dalí va continuar copiant il·lustracions populars i motius d’altres obres d’art després de l’etapa esplendorosa dels anys previs a la Guerra Civil. Quan va tornar dels Estats Units, a finals dels anys 40, després de passar-hi vuit anys, els seus detractors van fer servir la descoberta de les fonts d’algunes de les seves imatges per atacar-lo. Un del primers dards va ser un article anònim aparegut a la revista Destino el desembre 1951 que acusava Dalí de ser un imitador per haver fet servir tres caps de cavall del pintor britànic John F. Herring als decorats del ballet Tristan fou, que s’havia pogut veure al Liceu el maig del 1949. Com també explica Santamaria, una altra de les crítiques va venir de Luís Monreal a El Noticiero Universal: “La gent creu que Dalí és un pintor eminentment original, quan l’originalitat és la condició que posseeix en menor grau”, va etzibar el crític. En canvi, dos altres crítics, Rafael Santos Torroella i Miguel Utrillo, van donar suport a l’empordanès.

La polèmica es va tornar a encendre quan Dalí, que negava les acusacions de plagi, va fer servir el gos que hi ha als peus del Martiri de sant Cugat, d’Aine Bru, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i va culminar quan un jove pintor de Riudoms, Josep Maria Baiges i Jansà, va acusar Dalí d’haver copiat un Crist que havia presentat a un concurs de cartells de Setmana Santa per al cèlebre Crist de Sant Joan de la Creu de Dalí. L’artista empordanès va insistir que no havia vist el quadre de Baiges i Jansà i que havia trobat la inspiració en el místic castellà. “A tots se’ns acudeixen les mateixes coses”, va concloure Dalí en una entrevista que va concedir aleshores. “I en això consisteix el missatge surrealista –va dir també–, el comú denominador de l’esperit humà en el subconscient: igualtat en el somni”.