Bernat Puigdollers: "Vull que la Fundació Vila Casas sigui un referent a l'hora de descobrir artistes"

BarcelonaL'historiador i crític d'art Bernat Puigdollers (Barcelona, 1991) té una intensa trajectòria en nombrosos museus públics i privats del país, entre els quals el Museu de Montserrat, i en commemoracions com l'Any Anglada Camarasa i el dedicat a Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. Va entrar a la Fundació Vila Casas com a subdirector d'art l'any passat i al maig va agafar el relleu a Àlex Susanna com a director artístic de la institució. "Em sembla important que Antoni Vila Casas m'hagi triat a mi, no pel fet que sigui jo, sinó perquè represento un perfil més jove, algú que ve del món de la història de l'art en lloc del món de l'art contemporani, encara que jo hi he tingut contactes", diu Puigdollers.

Quan es començarà a notar el seu segell?

— M'he trobat programat fins al 2025, que és molt. Estic mirant si puc començar a fer petites falques de seguida que pugui. Vull que hi hagi una certa línia conceptual que uneixi les programacions. Per exemple, que un artista d'ara que té una línia més reivindicativa pugui conviure amb un altre dels anys 20 o 30 que també la té. En el fons, els mouen coses molt semblants. Per desgràcia, hi ha hagut un trencament entre els artistes contemporanis i els de les generacions anteriors.

Es planteja col·laborar amb els museus públics o coproduir-hi?

— Som una institució finançada només amb diners privats, però tenim un paper dins del panorama de les arts catalanes i no podem pensar que no formem part d'un teixit de museus. Per això, he començat a reunir-me amb directors d'alguns museus que treballen en línies més o menys similars a la nostra per intentar fer xarxa.

Pot concretar algun d'aquests museus?

— És avançar-se una mica, però he començat a tenir algunes reunions amb el Museu d'Història de Barcelona, perquè la seva seu a la nau Oliva Artés és a prop de Can Framis, i m'agradaria a introduir-me en el barri del Poblenou i en les seves entitats. No pot ser que tinguem un museu al mig del Poblenou i que no tinguem una relació fluida amb la gent del barri. M'agradaria fer el mateix amb el museu de Can Mario a Palafrugell. Hi ha una altra part que té a veure amb la línia artística, i n'estic parlant amb alguns museus de cara a alguns projectes de futur. Hi ha projectes de recuperació d'artistes en els quals no es tracta de coproduir, sinó d'intentar anar junts i sumar esforços. M'agradaria que la fundació sigui un referent a l'hora de descobrir artistes, em preocupa ser útil. Crec que la col·laboració publicoprivada és l'única manera que pot ajudar que els museus i el sector es vagi sostenint malgrat la precarietat.

Vol començar a donar més suport als artistes joves.

— Recuperar un altre dels eixos fundacionals que és la promoció dels artistes joves va ser un encàrrec directe del mateix senyor Vila. Estic mirant com fer-ho, perquè si li proposes a un artista de 20 o 30 anys que faci una exposició als Espais Volart o a Can Framis li fas una putada, perquè potser no tindrà prou obra o no la podrà produir. La idea és fer de pont entre els artistes que comencen a exposar a les galeries i els museus. No es tracta d'esperar que truquin a la porta de la fundació sinó d'anar-los a buscar, fer un cert planter dins la fundació. I si aquest artista va madurant amb el temps i funciona, fer-lo entrar en la programació ordinària. Ja hi ha hagut algun cas, com el de Stella Rahola. Fins ara la línia directa ha sigut bàsicament els premis, i està molt bé, però no pot ser la nostra única col·laboració amb aquests artistes.

Sent la pressió d'augmentar les xifres de públic?

— Evidentment que em preocupa, però per a mi que una exposició tingui molts visitants no és una prova d'èxit en l'àmbit cultural. Així i tot, no em sembla un error programar una exposició que potser no és la més interessant culturalment, però que fa de porta d'entrada a una sèrie de gent que mai ha vingut al museu. No vull treballar per a unes propostes expositives de masses, però hem de tenir en compte que hi ha molta gent que encara no ens coneix i que el problema és nostre per connectar amb nous públics. Ens hem de renovar mantenint el públic que tenim i començar a pensar a fer activitats i exposicions amb un llenguatge més pròxim a les noves generacions.

Quan era subdirector va renovar la planta baixa de Can Framis i fa poques setmanes va presentar la nova col·lecció permanent del museu Can Mario. Es planteja renovar tots els museus de dalt a baix?

— Quan vaig arribar el senyor Vila em va demanar com veia la fundació des de fora i què creia que es podia canviar i quins aspectes podíem reforçar. Aleshores em semblava que un dels temes que està molt desatès eren les col·leccions permanents, perquè cal que tinguin un sentit, millorar-ne els discursos i que siguin tan atractives com sigui possible per al públic; és a dir, que la gent se senti còmoda, que faci descobriments. El senyor Vila recorda que no som el MNAC, però sí que hem d'ensenyar el que tenim i intentar que la gent hi connecti. Així que a poc a poc hem de generar relats des de les col·leccions. Vam començar amb Can Framis, hem fet un pas més amb Can Mario i començarem a parlar amb el senyor Vila de la nova permanent del Palau Solterra. Així que cada any hi haurà un canvi en una de les permanents i, una vegada hàgim fet un primer gran canvi, els següents seran petites modificacions. M'agradaria crear relats que es puguin llegir a través d'un full de sala, d'alguna manera acompanyar el visitant al llarg del recorregut.

I en el procés de reordenar les col·leccions ha detectat alguna llacuna que li agradaria omplir?

— De la mateixa manera que omplim molts buits, també en tenim molts. La nostra col·lecció respon al criteri d'un col·leccionista, no al d'un historiador. Això et treu la pressió d'haver d'explicar un relat concret, però també penso que com a museu hem d'intentar omplir aquests buits. El senyor Vila ha afirmat que la col·lecció anirà del 1930 fins al 2030, però crec que a partir del 2030 ens haurem de continuar adaptant a l'art del moment. Tenim algunes peces dels anys 30, però comencem a generar un relat a partir de Dau al Set, i les etapes posteriors les tenim força representades. Però a la permanent no tenim cap Miró, només una estela a Can Mario, i de Picasso una ceràmica. Però si el senyor Vila em donés un feix de diners perquè compri el que vulgui, segurament no aniria a comprar cap Miró, sinó que crec que és millor intentar reforçar relats que no estan tan treballats que reforçar grans noms que ja tenen aquest relat.

Estaria més interessant en algun altre artista?

— Per a mi Clavé és un gran nom, però ¿qui l'està defensant ara mateix? Ningú més, així que em sembla interessant tenir una sala Clavé a Can Framis. L'eclecticisme de les permanents no em sembla un problema, perquè hem d'explicar una història de l'art català que no sigui en clau de noms sinó en clau de xarxa, d'època, de tendències, d'estils... D'aquí uns anys la col·lecció Vila Casas serà una foto fixa interessant. Avui dia, ¿on pots trobar una sala Ràfols o una sala Guinovart? ¿O artistes com Jordi Fulla o Jo Milne? Hi ha molts artistes d'aquesta generació més jove que són interessants i que no són ni al Macba ni a cap altra institució pública.