Antoni Vila Casas: fer de comissari d'art mentre derrotava el covid a la Vall d'Hebron

BarcelonaHi ha exposicions que són més que una mostra d’art i que salden deutes històrics, com la dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972. Aquesta institució ha aconseguit portar a Barcelona cinquanta anys després els tapets pintats (peces de cotó amb puntes) que el galerista Santiago Palet va demanar a més de 200 artistes d’arreu del món per fer un acte de desgreuge cap a l’artista malagueny, després que membres de l’organització d’ultradreta Guerrilleros de Cristo Rey li cremessin la galeria Taller de Picasso de Barcelona. Alguns dels artistes participants són tan coneguts com Alexander Calder, Sonia Delaunay, Joan Miró i Wilfredo Lam. “Aleshores ningú va voler l’exposició”, recorda Nadia Hernández, la comissària de la mostra als Espais Volart i autora del llibre Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo (Universitat de Lleida), conjuntament amb el mateix Antoni Vila Casas, que hi va pensar moltes hores durant els gairebé quaranta dies que va estar hospitalitzat per covid a la Vall d’Hebron. “Vaig dubtar una mica entre el títol Homenatge a Picasso i Franco contra Picasso, perquè verdaderament aquella campanya d’atemptats en galeries d’art i llibreries va ser un atac contra Picasso”, recorda Antoni Vila Casas.

Per a Vila Casas aquest projecte té un vessant tan personal i humà que organitzarà un còctel a l'Hospital de la Vall d'Hebron on va estar ingressat a causa del covid. Amb el còctel vol agrair el bon tracte a les infermeres que el van atendre i que molt sovint van sentir a parlar del projecte de l'exposició. "El metge em va dir que estava fotut i que el covid és com llençar una moneda a l'aire –explica–: si surt cara, te'n surts; si surt creu, busca't un terreny". "L’Antoni em trucava des de l’hospital per parlar-me de l'exposició!”, recorda Hernández.

Els tapets estan exposats per ordre alfabètic dels autors, entre els quals també hi ha escriptors com Camilo José Cela i Pablo Neruda i músics com Pau Casals, en lloc de l’opció més temptadora de donar més protagonisme als noms famosos. “No m’agradava destriar els famosos dels menys coneguts o els catalans dels estrangers, perquè el que tenia mèrit era que l’artista, fos qui fos, volgués col·laborar en aquell homenatge. Fer qualsevol distinció era desfer la idea de l’homenatge per donar i aplicar una idea subjectiva”, assegura Vila Casas. L’exposició també és un recordatori que no es pot abaixar la guàrdia: com alerta Hernández, fa poc va aparèixer a la Biblioteca Joan Maragall de Barcelona una pintada amb el lema “Menys llibres, més Espanya” atribuïda a Vox.

Antoni Vila Casas coneix aquesta col·lecció dels tapets des dels primers anys 90, quan era propietat de l’hostaler Jani Figueres, que n’exposava una petita part a l’Hotel Mas de Torrent. “La col·lecció em va agradar molt, i li vaig dir que no se’ls vengués perquè jo els hi compraria tots. Després em vaig assabentar que n’hi havia 400. Un cosa és comprar-ne 50 i una altra 400”, diu sorneguer Vila Casas. “La col·lecció s’hauria pogut dispersar molt fàcilment, perquè hi ha moltes obres i la família ja sabia que eren originals i, per tant, tenia un preu, no era fàcil”, explica Hernández. La col·lecció dels tapets és la segona completa que compra Vila Casas, l'altra la farà pública pròximament. Totes dues formen part del seu afany per col·leccionar art català des dels anys 30 del segle XX fins a la dècada de 2030.

"He estat quatre mesos sense anar a la fundació i ara vull tornar a recuperar els objectius que tenia quan vaig fer-la; si no, no queda clar quins són. És trist el que està passant ara que quan es mor gent de la meva edat a qui agrada l'art, o que havien heretat quadres dels pares, els fills se'ls venen tots. A vegades, per fer-lo enfadar, li dic a l'Àlex [Susanna, director artístic de la fundació] que es deixi estar de fer exposicions, que amb el que em costa una exposició amb ell podria comprar una col·lecció estupenda d'un amic meu que s'ha mort", diu Vila Casas somrient.

Puntades per la memòria històrica

Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972 contribueix a la memòria històrica, i darrere de cadascun dels tapets i els autors hi ha moltes històries. Als textos del catàleg de la mostra, on sí que és més fàcil traçar fils conductors que aglutinen nombroses peces, Nadia Hernández assenyala els artistes que no van tenir por de les circumstàncies polítiques repressives i van fer treballs que remeten “a la destrucció d’obres de Picasso i a la repressió”. Albert Mayol i Pierre Dimitrenko van pintar unes dones amb la boca tapada per la censura i Ángel Aragonés va anar més enllà i va fer un retrat del galerista Santiago Palet amb la boca cosida amb un fils del color de la bandera republicana.

També va ser molt explícit Juan Genovés, que uns anys després es convertiria en l’artista icònic de la Transició pel quadre El abrazo, commemoratiu de la matança dels advocats d’Atocha: en un tapet va pintar un grup de gent que fuig i en un altre un grup de policies que els persegueix. No és gratuït que tots dos tapets estiguin pintats de gris, com el color dels uniformes policials d'aquells anys. “En aquest horitzó, Picasso hi representà un model de comportament artístic que posava davant tots i cadascun dels artistes actius a l’Espanya dels anys 70 la possibilitat real d’una pràctica artística compromesa”, escriu la comissària. “El Guernica havia materialitzat el compromís de l’art amb la defensa de la llibertat i encarnava el potencial crític i d’acció política de Picasso”, explica.

També va participar en l’homenatge a Picasso el pintor i gravador Francisco Carreño, un dels que va exposar al pavelló de la República de l’exposició Universal de París de 1937. Els seus tapets són dues reflexions molt crues sobre la guerra, la fam i la mort. Igualment hi ha un to de denúncia en el tapet del ceramista Arcadio Blasco: els motius que hi apareixen evoquen una de les seves obres més emblemàtiques, Recinto para asesinato legal, un al·legat contra la tortura franquista. Un altre dels artistes representants a la mostra va patir ell mateix els estralls de la repressió: el seu tapet reprodueix els murals contestataris de l’església de Sant Pere de Palau-Sator (Girona) que havia fet dos anys abans i que van ser destruïts per un grup de vàndals.