Antoni Vila Casas: avidesa de futur

BarcelonaAntoni Vila Casas ha marxat deixant un llarg rastre al seu darrere. Molts el recordaran per ser un dels darrers grans filantrops de la cultura catalana, el creador d’una xarxa de museus de gran abast. Però més enllà d’això −que ja és dir−, la seva veritable tasca no respon a qüestions materials. Al llarg dels més de vint anys d’existència, la Fundació Vila Casas ha finançat recerques i ha creat debat al voltant de la medicina. Ha omplert buits historiogràfics rescatant de l’oblit artistes que havien quedat al marge de la historiografia i la memòria col·lectiva, però també ha donat confiança a joves artistes que han trobat una primera plataforma per difondre la seva obra, tot això sense oblidar la visibilització que ha fet de creadors de llarga trajectòria que, arribats a la vellesa, malgrat els seus recorreguts fecunds, s’han vist orfes d’institucions i galeries.

Vila Casas mai no es va deixar aconsellar per ningú més que pel seu olfacte, per bé que podia escoltar i valorar els comentaris i consideracions d’aquells més pròxims que l’envoltaven. Aquesta independència és la que ha singularitzat la programació expositiva del centre, que ha apostat per defensar artistes que no sempre són del tot acceptats. Les col·leccions de pintura, escultura i fotografia que va anar creant al llarg dels anys –a través d’adquisicions directes o dels premis convocats anualment− són un conjunt eclèctic, però interessant que no és només el reflex de la personalitat sòlida del col·leccionista, sinó que és i serà un testimoni valuós de tota una etapa de l’art català.

Antoni Vila Casas era una persona intel·ligent, amb intuïció i gran visió de futur. Vetllava per assegurar-se la continuïtat de la seva Fundació, i per això era conscient que calia adaptar-se als nous temps. Coneixia millor que ningú les dificultats de mantenir en marxa un equipament com aquest, però el que més li preocupava era poder mantenir vigents les motivacions que l’havien empès a fundar-lo. L’abast que ha pres la Fundació Vila Casas al llarg d’aquests anys −i ho puc dir perquè tot just hi acabo d’arribar− és impressionant. No només per la seva estructura i la seva trajectòria, també pel seu tarannà, que prové directament de l’esperit del seu fundador. Tenia la capacitat de fer les coses amb un grau màxim d’exigència, però alhora amb positivisme i saber fer, sabia dir les coses amb decisió però alhora amb sentit de l’humor, de fer-se respectar sense deixar de ser afable.

Els temps canvien i els camins de l’art són inescrutables, però hem de fer el possible perquè, tal com ell volia, puguem mantenir vius, no tan sols els eixos fundacionals −per descomptat− sinó també la il·lusió, l’empenta, la proximitat i la generositat que caracteritzaven Antoni Vila Casas. És per això que sempre es va voler envoltar d’un equip jove, que li permetia mantenir-se en contacte directe amb els nous corrents i maneres de fer. El món de l’art està commogut per la seva pèrdua i, si això és així, és perquè va saber fer-se estimar. El vessant més humà i humanista de Vila Casas i la seva fundació han fet surar de nou els noms engolits per l’oblit, ens han fet prendre consciència de la vàlua dels nostres artistes i ens han donat la confiança necessària per continuar endavant. Ara li devem mantenir viu el seu nom i el seu llegat. Que així sigui.