Antoni Tàpies: "No tothom té la teva intel·ligència poderosa, amic Brossa"

BarcelonaJoan Brossa (1919-1998) i Antoni Tàpies (1923-2012) van protagonitzar una de les relacions artístiques i amistoses més importants del segle XX. "És difícil trobar, al llarg del segle XX, una relació tan intensa, profunda, fecunda i extensa, entre dos creadors, com la que hi va haver entre Brossa i Tàpies", afirma el crític i assagista Manuel Guerrero a la introducció d'Amb cor de foc. Correspondència (1951-1991), el primer recull de totes les cartes entre Brossa i Tàpies, que ha editat ell mateix. D'altra banda, l'editorial Barcino aplega sota el títol de Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies els articles que Antoni Llena (Barcelona, 1942) va escriure en diferents diaris com a testimoni privilegiat de les obres que cada estiu Tàpies feia al seu estudi de Campins, i altres textos sobre l'artista. "No he llegit mai res del que s'ha publicat de l'obra de Tàpies. Sempre he intentat llegir-la sense intermediaris: emocionalment", diu Llena en un dels articles. Totes dues publicacions coincideixen amb els actes commemoratius del centenari del naixement d'Antoni Tàpies.

Malgrat que Brossa i Tàpies van tenir una relació molt intensa, només es van escriure 32 cartes entre el 1950 i el 1991. Les primeres són de quan Tàpies era a París becat per l'Institut Francès. Hi queda reflectit l'entusiasme recíproc per l'obra de l'altre als anys 50 i l'afany per ser avantguardistes en ple franquisme, mentre que més endavant la comunicació esdevé més rutinària, perquè els dos artistes vivien a prop i ja no els calia escriure's. "T'aconsello que no abandonis la idea que tenies de venir. És un gran reconstituent", diu Tàpies a Brossa el gener del 1950. "Pensa que no tothom té la teva intel·ligència poderosa, amic Brossa (t'has convertit en una illa immensa, per la teva intel·ligència, però també t'has carregat de responsabilitats)", subratlla pocs mesos després. “Tinc moltes ganes de veure't, Tàpies. Sí, tinc moltes ganes de veure't", li respon Brossa unes setmanes després. "Ara tots dos tenim la força inicial encarada en la mateixa idea –diu la carta–, tots dos portem a l'ànima el mateix espectacle, formem part dels mateixos moviments, tenim la mateixa actitud d'existir, muntem el mateix cavall. És formidable, no?”.

Els dos artistes es van conèixer el 1946 en la inauguració d'una exposició de Joan Ponç, August Puig, Pere Tort i Francesc Boadella a Els Blaus de Sarrià auspiciada per J.V. Foix. A Memòria personal, Tàpies va recordar que el que més l'havia impressionat d'aquella nit havia sigut la trobada amb Brossa, i a partir d'aquell moment van col·laborar en nombroses edicions d'obra gràfica, llibres de bibliòfil, revistes, catàlegs i projectes teatrals i musicals, entre els quals destaquen la revista Dau al Set, l'espectacle Or i sal (1951), els decorats del qual eren de Tàpies, els llibres de bibliòfil Frègoli (1969) i Carrer de Wagner (1988).

En canvi, no queden recollides a les cartes les raons del distanciament final. Per a Guerrero, una de les raons d'aquest trencament podria ser que Brossa hauria entrat a "competir" amb Tàpies quan va començar a fer poesia visual. Al començament Brossa treia un rendiment de les col·laboracions amb Tàpies, i quan va entrar al mercat de l'art va poder resoldre la seva situació econòmica. “Mentre que Brossa canvia d’escala i entra en una altra dimensió, Tàpies ja havia fet tot el que havia de fer i la seva obra entra en un procés de revisió sense grans canvis importants”, apunta Guerrero. Una altra raó són "els retrets", com diu Guerrero, perquè Tàpies no va convidar Brossa a formar part del patronat de la seva fundació. "La fundació marca la institucionalització màxima de Tàpies, mentre que Brossa treballa més en el camp de la revolta, i les seves obres van marcant distàncies", diu el crític. L'última comunicació recollida al llibre és un telegrama que Tàpies i la seva esposa, Teresa Barba, van enviar-li a Brossa quan el Museu Reina Sofia li va dedicar una gran antològica el 1991 que va suposar la consagració de Brossa a l'Estat: "Sentim no poder venir, però pensem sempre en tu. Desitgem gran èxit. Stop. Cordial afecte".

Antoni Llena: l'impacte emocional de l'obra d'un mestre

Antoni Llena va conèixer Tàpies durant la Caputxinada, el 1966. Llena era un monjo al convent dels caputxins de Sarrià i li va oferir la seva habitació. Al mateix temps, també va conèixer un altre artista, Albert Ràfols-Casamada. Com ha explicat el mateix Llena, aquelles amistats el van acabar portant el món de l'art. De l'obra de Tàpies, Llena ha dit que la va entendre "el primer dia". "Quan vaig veure la seva primera obra vaig sentir com una puntada de peu a l’estómac i el vaig entendre de cop. No he tingut mai el neguit de fer de Tàpies, però el considero el meu mestre, un referent importantíssim. Una obra d’art arriba un moment que necessita un punt d’intensitat, i sense aquest punt d'intensitat és un aiguabarreig. A l’obra de Tàpies aquest punt d’intensitat sempre hi era", va afirmar Llena a l'ARA amb motiu del seu vuitantè aniversari.

La primera de les visites de Llena a Tàpies recollides a Deu estius a Campins és del 2002. Llena es pregunta com els artistes podien expressar amb imatges l'horror dels atemptats de l'11-S a Nova York. Entre les obres d'aquell any en troba una que li recorda les Torres Bessones, Cames. També critica els que diuen que Tàpies es repeteix: "Una creu no diu mai la mateixa cosa, una T no és mai la inicial d'un mateix nom ni una M indica la mateixa mort", adverteix Llena. L'any següent assegura que les obres del seu amic són "més joves" perquè són fruit d'una recerca íntima. I el 2007 apunta com Tàpies es va imposar a les dificultats i va continuar pintant tot i que una cama li feia mal i necessitava asseure's sovint.

Tàpies no va deixar de treballar fins poc abans de morir, encara que cada vegada hi veia i hi sentia menys. Des del 2008, Llena reflexiona sobre la vellesa del seu amic i apunta, encara que pugui semblar "un disbarat", que les mancances li permeten a Tàpies "escoltar millor, sense interferències ni intermitències, la veu del seu jo més íntim". "La vellesa revela la pròpia esplendor fugint dels dits de l'artista, precipitant-se-li futur enllà com un ferment", apunta Llena el 2009.