Antoni Tàpies: l'alquimista que convertia les deixalles en art

BarcelonaAntoni Tàpies va respondre el 1971 a les “fatídiques” preguntes sobre què representaven i què volien dir les seves obres, com va dir ell mateix, amb una lliçó magistral sobre la seva filosofia: el text Res no és mesquí. Mig segle després aquest text es troba a l’origen de la nova exposició de la seva obra a la Fundació Antoni Tàpies i n’ha inspirat el títol, L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988). Tàpies va ser un artista subversiu. L'adob del qual va parlar, concretat a l’obra Palla i fusta, fa referència a la càrrega espiritual, social i política que va donar als materials humils, com el paper de diari, el cartó, les cordes i les fustes, i als objectes quotidians, com els mobles i la roba, que va fer servir en les seves obres. “Reflexionar sobre la palla, sobre els fems, té potser avui alguna importància. És meditar en les coses primeres, en el més natural, en l’origen de la força i de la vida”, va escriure l’artista.  

“El missatge de Tàpies és donar valor a aquells materials, aquells objectes i aquelles imatges que la societat rebutja, que són les deixalles de la societat de consum per crear unes obres que la critiquen”, diu Núria Homs, conservadora de la fundació i comissària de la mostra. L'exposició inclou una trentena d'obres, la meitat de les quals són préstecs dels hereus de Tàpies i altres col·leccions públiques i privades com la Fundació Suñol, l’IVAM i la del col·leccionista valencià Guillermo Caballero de Luján. L’objectiu és oferir una mirada diferent del llegat de l’artista, en alguns casos amb obres molt poc vistes. Així que entre els plats forts hi ha la mateixa Palla i fusta, entre la pintura i l’objecte, Pintura lligada (1964), restaurada recentment, i la monumental Gran paquet de palla. També s’han pogut tornar a reunir dues peces que Tàpies va fer el 1976, Fusta i finestres i Marc de porta i blau, i més endavant es pot veure com va continuar explorant el motiu de la porta amb Portes i fletxes (1987). 

Els cossos sense pudor i amb tot l'erotisme

El recorregut està organitzat cronològicament, perquè el propòsit d’Homs és analitzar com les pintures matèriques i les que estan fetes amb vernissos conviuen i evolucionen al llarg de les dècades. No es tracta de dues maneres de treballar diferents. Precisament el vernís és el material que aglutina la pols de marbre amb què Tàpies va fer les matèries i curiosament amb l’arribada de la democràcia el va començar a revelar i en va fer pintura, com es pot veure en el conegut Díptic del vernís. “Per a Tàpies, que estava interessat en el budisme zen, el vernís amb la seva fluïdesa i el fet que la forma i la imatge es barregen recorda la idea tan arrelada a l’Orient del tot és u”, diu Homs. Així mateix, Gran díptic recorda com Tàpies va sacralitzar els aspectes corporals que poden ser considerats desagradables, l’erotisme més escatològic i els cossos envellits. 

Coincidint amb L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988), que estarà oberta fins al 30 d’abril del 2023, també va obrir les portes la mostra de l’artista i cineasta nord-americà Bruce Conner, organitzada conjuntament amb el Museu Tinguely de Basilea i titulada Bruce Conner. Llum de la foscor. “Tot i que estan molt allunyats, tots dos artistes comparteixen una sensibilitat. Bruce Conner, encara que era deu anys més jove, i Tàpies pertanyen a aquesta generació d’artistes que a finals dels anys 50 va voler adreçar la realitat d’una altra manera”, afirma Núria Homs. 

“Tant Tàpies com Conner van crear la seva obra lluny dels centres del món de l’art, l’un a Barcelona i l’altre a San Francisco, i tots dos van fer servir les deixalles de la societat per fer un art crític amb la societat”, explica. Es pot veure a A movie (1958), que va fer amb un pressupost de tres dòlars, creant un nou relat amb un grapat de metratge trobat de noticiaris i pel·lícules de sèrie B. “Bruce Conner planteja preguntes molt bàsiques: com percebem les pel·lícules, què podem percebre amb els ulls i com les imatges dels mitjans de comunicació modelen les nostres opinions”, diu Roland Wetzel, director del Museu Tinguely i comissari de la mostra. Això es pot veure clarament a Report, la pel·lícula que va fer sobre l’assassinat de John F. Kennedy, perquè moltes de les imatges dels fets van ser censurades, amb la qual va voler criticar el voyeurisme del públic.

“Encara vivim en la mateixa època i els mitjans ara són encara més influents; només cal veure la propaganda al voltant de la guerra d’Ucraïna”, adverteix Wetzel. Una altra de les pel·lícules és Crossroads (1976), amb imatges fins aleshores guardades amb pany i clau de l’explosió de la segona bomba nuclear que els Estats Units van llançar a l’atol de Bikini l’estiu del 1946. D’una altra banda, Bruce Conner és considerat com “l’avi de la MTV”, diu Wetzel, perquè va ser un pioner a l’hora de compondre les imatges de les pel·lícules a partir del so. Bruce Conner. Llum de la foscor estarà oberta fins al 5 de març del 2023.