Ainhoa Grandes: "Volem que el Premi Fundació Macba sigui el Sant Jordi de l'art contemporani"
Presidenta de la Fundació Macba
BarcelonaLa Fundació Macba fa pública aquest dijous la convocatòria d'un premi d'art contemporani biennal que volen que jugui en la lliga del Turner i el premi Marcel Duchamp, i que al mateix temps sigui una celebració per al sector. "Es tracta de posar l'artista en el centre", afirma la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes.
Hi ha hagut un detonant concret per convocar el Premi Fundació Macba?
— És una idea que a la fundació teníem des de feia molts anys, i sorgeix de fer una reflexió sobre el paper de l'artista i l'ecosistema de l'art contemporani. La Fundació Macba dona suport al museu en tot, però com a fundació d'art contemporani també ha de donar suport a tot el sistema de l'art contemporani. I una manera de fer-ho era creant aquest premi. L'objectiu és donar importància a la figura de l'artista, perquè tot el sistema surt de l'artista. I quan li dones la importància a l'artista, comences a parlar de l'art, de l'obra d'art, de l'exposició, d'on ha exposat... de tota la cadena: de la galeria, del museu, del crític, del comissari que ha fet l'exposició.
Fem pocs reconeixements als nostres artistes?
— N'hi hauria d'haver més. En l'art contemporani a vegades hi ha una distància i una manca de coneixement entre els artistes i la societat, comparat amb altres sectors com la música i el cinema. El premi pot ser una excusa per donar a conèixer els artistes, per promoure la conversa sobre l'art contemporani, sobre tot l'ecosistema, i fer difusió de tot el que estem fent. Ens volem comparar amb els Goya, els Max o els Feroz. Volem que aquest premi sigui el Sant Jordi de l'art contemporani.
La dotació del premi és de 50.000 euros per al guanyador i de 10.000 per a cadascun dels tres finalistes. Descarten fer adquisicions i fer exposicions del guanyador, per no interferir en la programació del museu.
— És un premi de present, no és una trajectòria. Volem que sigui un premi que expliqui el present de l'art contemporani a Espanya i a Portugal. Per tant, es premia un artista pel que ha fet, pel que ha exposat o ha produït en aquests dos anys. No es reconeix una trajectòria, tot i que és un premi a un artista de carrera mitjana, i creiem que la dotació econòmica és important perquè ens sembla que els artistes tenen molta precarietat.
Per què el premi també l'estén a Portugal?
— Hi ha molta relació entre els artistes espanyols i els portuguesos. Molts artistes portuguesos treballen a Espanya, artistes espanyols exposen a Portugal. Llavors, és un premi que surt de Barcelona, de Catalunya, però és un premi de l'Estat i de la península Ibèrica.
En paral·lel a l'enfortiment de la col·lecció, la Fundació Macba farà una aportació d'1,5 milions d'euros a l'ampliació del museu, prop d'un 10% de tot el pressupost.
— Aquest és un repte de governança i econòmic que té dos vessants. Segons els estatuts de la fundació, no ens pertoca fer una aportació a l'estructura del museu, però ens semblava que és una aposta tan important per a la col·lecció que gairebé teníem la responsabilitat de fer-ho. És un esforç molt gran pel que fa al mecenatge, perquè els nostres fons són 100% privats, provinents d'empreses i persones.
Quin impacte creu que tindrà l'ampliació en el conjunt del museu?
— Serà molt important per a la col·lecció. Hi ha una cosa que a vegades no expliquem prou, que és que l'ampliació surt d'una anàlisi i d'un pla estratègic de com ens imaginem el Macba del futur. El Macba aviat farà 30 anys, i les línies estratègiques del museu han canviat i la dimensió de la col·lecció també; ara tenim unes 5.700 obres. No es tracta d'ampliar per ampliar, sinó perquè l'ampliació té un sentit: necessitem espai per mostrar les obres. Això és un museu d'art contemporani, col·leccionem el present. Com deia Leopoldo Rodés, el president fundador, col·leccionar el present no té límit. L'art contemporani sempre l'estàs comprant, i la nostra responsabilitat també és explicar la història de l'art contemporani, que és part de la nostra història, a les futures generacions. Això és molt important. Gairebé tots els museus del món estan ampliant. Necessitem instal·lacions per a la col·lecció, que és el repte principal en aquest cas, per diversificar els visitants des d'un punt de vista de sostenibilitat econòmica. I hi ha un punt important, que cada vegada necessitem més espais socials, més espais educatius. Necessitem aquests espais, que són espais d'actuació amb el barri.
Al final el centre de l'ampliació ha passat de ser la capella de la Misericòrdia, la del carrer Montalegre, a la Capella Macba, a la plaça dels Àngels.
— La capella ens agradava per la connexió; com que estan al costat, era una connexió que ens semblava que per sota i per sobre tenia sentit. El que ens interessava eren els metres quadrats. Em sembla que l'ordenació actual de l'ampliació és millor per la reforma de la plaça, que en qualsevol cas s'havia de fer. Crec de veritat que és un molt bon projecte per a Barcelona, que també és una Barcelona nova en què han de passar coses noves. Que hi hagi un museu molt potent d'art contemporani que pugui mostrar una col·lecció potent, em sembla que és del tot positiu, també per al país.
Una vintena d'associacions continuen en contra de l'ampliació del museu. Com ho viu?
— T'ho dic de dues maneres. Una, fent autocrítica: crec que al museu no hem sabut treballar prou bé amb el barri. Quan dic al barri, al Raval hi ha molts barris, molts col·lectius a vegades molt diferents, i de vegades crec que no hem trobat el mecanisme per ser més accessibles al barri. Dit això, el que pensem, i ho pensem de debò, és que la plaça necessita urgentment un replantejament i que l'ampliació serà molt bona perquè tinguem una nova plaça més accessible per als nens i les famílies. Òbviament, no tot agrada a tothom, hi ha col·lectius que no hi estan d'acord, però hi ha molts col·lectius del barri amb els quals també hem parlat que es mostraven molt favorables a l'ampliació. Al final l'edifici serà relativament petit, ocuparà un lloc on ara mateix no passa res; al revés, és un lloc residual. Però sobretot es tracta de la transformació que suposarà la desaparició del pòdium, perquè és una millora de tota la plaça. Amb molt bon criteri, l'Ajuntament està impulsant les zones verdes en tota aquesta zona, que és una zona molt dura, així que el Raval guanya un pulmó verd, espais que siguin refugis climàtics també per a l'estiu, on hi hagi llocs on els nens puguin jugar, on siguin menys conflictius a segons quines hores...
Què li va semblar la proposta del secretari d'Estat de Cultura, Jordi Martí, d'ampliar el Macba a les Tres Xemeneies?
— La idea em va sorprendre perquè Jordi Martí és part del consell del Macba, per tant, està absolutament al corrent que comencem les obres al desembre. Crec que no és el moment de treure una idea personal com aquesta; em sembla una idea una mica peregrina. Dit això, l'espai de les Tres Xemeneies em sembla extraordinari, i les instal·lacions dels artistes que s'hi poden veure ara han quedat fantàstiques. A l'espai de les Tres Xemeneies hi ha el projecte de la Media City, que no sé si es portarà a terme o no, però en qualsevol cas que passi tot això al Besòs em sembla fantàstic. Aquests dies, quan em pregunten sobre aquest tema, m'agrada dir que la reforma de la Tate Modern, que també era una central elèctrica, va costar 140 milions de lliures. Per tant, convertir les Tres Xemeneies en una ampliació del Macba és impossible. Una altra cosa és que en un futur no es trobés què fer amb les Tres Xemeneies i ens diguessin que el Macba hi programés. Tenim un equip curatorial de primera que ho faria amb molta facilitat.
Com veu la comparació entre Barcelona i Madrid en aquest moment? A vegades diem que Barcelona queda enrere.
— A Barcelona estem en un moment molt important. Deixa'm que digui una boutade: crec de veritat que el museu d'art contemporani de l'Estat és el Macba, perquè el Reina Sofia té tota la modernitat i un pes que nosaltres no tenim. Nosaltres comencem en la contemporaneïtat i per la connexió, el pes i la trajectòria que tenim, i per les exposicions que hem fet, crec que l'actor rellevant en el món de l'art contemporani a Espanya és el Macba. Dit això, dues ciutats que estan a dues hores i mitja de tren el que han de fer és treballar juntes; i en el món de l'art, al final, hi ha una fluïdesa entre l'una i l'altra. Els artistes treballen igual aquí que a Madrid. Els fa la mateixa il·lusió que nosaltres comprem obres que les compri el Reina Sofia. Dit això, el Reina Sofia és un museu nacional de l'Estat i té uns pressupostos als quals nosaltres no arribem. Llavors aquí hi ha un desfasament en el pressupost. El que sí que crec que ens falta és més recursos; tot i que la cultura està transferida, no n'hi ha prou. Necessitem més recursos en cultura. En tot l'àmbit cultural, i en els museus especialment, això em sembla molt important.