Les 20 millors exposicions del 2022

BarcelonaLa presència a Barcelona de la cobejada fotògrafa Carrie Mae Weems és una de les exposicions destacades de l’any. Entre altres grans fites també hi ha la renovació total de la col·lecció del Reina Sofia, la lluita d’Ucraïna per ser a la Biennal d’Art de Venècia i la recuperació del psiquiatre Francesc Tosquelles al CCCB. 

Els frescos de la capella Herrera estan considerats l’última gran obra del mestre barroc Annibale Carraci. El MNAC i el Prado van reunir en una gran exposició a Barcelona i Madrid els fragments que en conserven, per primera vegada en 187 anys. Algunes de les pintures, que inclouen escenes com els miracles de sant Dídac i l’Assumpció de Maria, van ser restaurades amb motiu de la mostra, cosa que va permetre aprofundir en l’autoria de Carracci i la col·laboració del taller.

Anni i Josef Albers estan considerats, individualment i en parella, dos dissenyadors i artistes abstractes cabdals. La mostra que els va dedicar l’IVAM repassava la seva trajectòria des que es van conèixer a la Bauhaus fins al seu exili als Estats Units arran de l’auge del nazisme, quan van exercir de professors a l’escola d’art Black Mountain a Carolina de Nord.

Vincent van Gogh va explorar la seva pròpia imatge una vegada i una altra: la Courtauld Gallery va analitzar amb una mostra pionera l’evolució dels autoretrats. El diàleg entre 16 dels 37 autoretrats de Van Gogh va revelar que els va fer servir per experimentar tècnicament i per construir la seva identitat. 

L’escultor Donatello és un “mestre de mestres” del Renaixement, i els responsables de la gran mostra sobre la seva trajectòria van estar a l’altura: dues seus i més de 130 obres, entre escultures, pintures i dibuixos del mateix Donatello i altres grans mestres com Masaccio, Rafael i Miquel Àngel.

L’exposició que el Macba i el Museu d’Art Modern de Medellín dediquen a l’artista colombiana María Teresa Hincapié (1954-2008) serveix per treure-la del mite que l’envolta i repassar el seu llegat com a performer. El contingut de les obres exposades és especialment rellevant, amb idees com trobar el que és sagrat en el que és quotidià i la necessitat de reconnectar amb la natura. Fins al 26 de febrer.

Una de les primeres exposicions que es va endinsar en tots els aspectes de la trajectòria de Rafael, com a pintor, escultor, arquitecte o poeta. Es tracta d’un altre dels blockbusters de la National Gallery de Londres, que va comptar amb préstecs de grans museus d’arreu del món. 

Es tracta de la primera gran exposició de tota la trajectòria de Lucian Freud una dècada després de la seva mort. Les més de 60 obres exposades permeten veure l’evolució de l’artista al llarg de setanta anys de trajectòria i revelen noves lectures sobre el compromís artístic de Freud. La mostra es pot veure a Londres fins al 22 de gener, i després anirà al Thyssen de Madrid (del 14 de febrer al 18 de juny). 

Una col·laboració de molta volada a la Virreina: cinc dels deu treballs de l’exposició del cineasta Pedro Costa (Lisboa, 1959) s’han produït amb motiu de la mostra. La cara, la veu i la cançó són els puntals d’una exposició immersiva que Costa ha plantejat com la llavor de futurs projectes. Fins al 23 d’abril. 

En l’exposició de còmic més interessant de l’any, el CCCB s’ha rendit al boom de les historietistes, el fenomen més important del sector de les últimes dècades. A més, el muntatge de Constel·lació gràfica reflecteix l’afany trencador i experimental de les autores representades, com Roberta Vázquez, Nadia Hafid i Conxita Herrero. Fins al 14 de maig. 

De Paul Cézanne es diu sovint que va marcar un punt d’inflexió en la història de la pintura. L’exposició que li dedica la Tate Modern s’endinsa en com Cézanne va lluitar per obtenir el reconeixement oficial i al mateix temps absorbir les innovacions dels impressionistes i trobar el seu propi llenguatge. En cartell fins al 12 de març. 

Després de dècades d’oblit, el CCCB va recuperar amb una exposició monumental el psiquiatre Francesc Tosquelles (1912- 1994), un renovador perquè entrellaçava la seva disciplina amb la política i la cultura. La mostra incloïa prop de 700 peces, entre documents i obres d’art. En cartell al Reina Sofia fins al 27 de març. 

El Centre d’Art Tecla Sala i el MNAC sumen esforços per reivindicar l’obra de García Sevilla, un creador massa esmunyedís i corrosiu per encaixar en els marges sovint massa estrets del mercat. El museu exposa una selecció de la cinquantena d’obres conceptuals que els ha donat, i el Tecla Sala repassa tota la seva trajectòria fins al 28 de maig.

L’arquitecte Norman Foster és un apassionat dels cotxes des que era petit, i gràcies al Museu Guggenheim de Bilbao va convertir aquesta passió en una gran exposició en què cotxes històrics, alguns dels quals de la seva col·lecció, van dialogar amb obres mestres d’artistes i arquitectes moderns i contemporanis com Constantin Brancusi, Alexander Calder, Alberto Giacometti, Frank Lloyd Wright, Andy Warhol i Ed Ruscha.

L’artista sud-africana Marlene Dumas (Ciutat del Cap, 1953) és considerada una de les pintores més influents, sobretot per uns retrats que són representacions universals del patiment, la por, la desesperació i l’èxtasi, i que al mateix temps aborden qüestions socials, racials i de gènere. La mostra que li dedica el Palazzo Grassi inclou més de cent obres i també una selecció de les imatges en les quals s’inspira. En cartell fins al 8 de gener.

En plena revisió del cànon i les etiquetes artístiques, la Tate Modern va presentar la primera gran exposició sobre el surrealisme més enllà d’Europa Occidental i els Estats Units. Els artistes representats provenen de capitals com el Caire, Praga, Belgrad i Ciutat de Mèxic, i es caracteritzen per la lluita contra el poder establert i les convencions socials.

La primera gran exposició del fotògraf alemany Wolfgang Tillmans (Remscheid,1968) en un museu de Nova York fa justícia a la seva grandesa com a revolucionari de les convencions de la fotografia. Looking without fear (Mirar sense por) inclou 350 fotografies, vídeos i instal·lacions multimèdia. Com és habitual en les seves exposicions, les obres exposades al MoMA s’apoderen de l’espai. La mostra està en cartell fins a l’1 de gener.

Que una de les seus de Manifesta 14 fossin les ruïnes d’una antiga escola clandestina que va destruïda per les forces sèrbies el 1999 va revelar el potencial d’aquesta biennal itinerant per impregnar-se de la història del país i fagocitar-la a través d’obres d’art. La pròxima edició del Manifesta se celebrarà a Barcelona el 2014.

Malgrat la duresa de la invasió russa, els responsables del pavelló ucraïnès de la passada Biennal d’Art de Venècia van aconseguir ser-hi presents amb l’obra de Pavlo MakovLa font de l’esgotament,una reflexió sobre la fatiga de la humanitat, la democràcia i Europa. L’obra consisteix en una piràmide d’embuts, i el títol fa referència al fet que l’aigua es va exhaurint a mesura que va davallant pels embuts.

El director del Museu Reina Sofia,Manuel Borja-Villel, assegura que la remodelació intensiva de la col·lecció permanent del museu que va culminar al febrer és fruit d’un canvi de paradigma: en lloc de visitar un museu, Borja-Villel parla d’“habitar-lo”. Al Reina Sofia aquesta idea s’ha fet realitat amb una macroexposició de 2.000 obres des del 1881, un 70% de les quals no estaven exposades, distribuïdes en sis capítols temàtics. La presència de materials del 15-M va aixecar polseguera entre els mitjans conservadors.

La fotògrafa Carrie Mae Weems (Portland, 1953) és una pionera a l’hora d’abordar els temes del poder, la raça i el gènere als Estats Units.La seva obra té una càrrega política que està impregnada de poesia i que no deixa de banda la bellesa. Al mateix temps, creu que en altres contextos com l’europeu els seus treballs serveixen per parlar de qüestions com les migracions i la crisi humanitària dels refugiats. En una aliança poc habitual entre fundacions privades i un museu públic, ha sigut una de les grans protagonistes de les exposicions d’enguany a Barcelona amb la mostra amb tres seus Carrie Mae Weems. Un gir dins del possible, comissariada per la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose.

Carrie Mae Weems. Un gir dins del possible, una de les primeres grans exposicions europees de Weems, es pot veure fins al 15 de gener a tres espais: el Kbr de la Fundació Mapfre, que fa un repàs de tota la seva trajectòria; la Fundació Foto Colectania, on es pot veure una sèrie cabdal, Taula de cuina; i el Macba, que acull la videoinstal·lació En Lincoln, en Lonnie i jo.