15 tresors del Renaixement a Catalunya

BarcelonaL'art de l'època del Renaixement a Catalunya sovint queda eclipsat per l'esplendor del Gòtic. Per posar-lo més a l'abast del públic, l'historiador de l'art Joan Bellsolell Martínez publica el llibre Renaixement i renaixements. L’art a la Catalunya del segle XVI (Farell Editors). "L'esperit de la Renaixença va fer molt mal –afirma Bellsolell–. "Entre el segle XV i el Modernisme van passar quatre segles, i els fets històrics tampoc hi ajuden. Al segle XV tens una Guerra Civil que destrueix el país, i la recuperació es va produir al llarg del XVI, però va ser molt lenta, i va coincidir amb la pèrdua de l'autogovern". I un altre problema és la destrucció d'art d'època moderna durant la Guerra Civil espanyola. "Gairebé es va cremar tot. Se'n va destruir el 90%", lamenta l'autor. "El Renaixement és italià, el que tenim aquí són episodis renaixentistes que poden ser excel·lents", assegura l'autor.

La publicació del llibre arriba el mateix any de l'obertura del Museu del Renaixement de Molins de Rei, que s'inaugurarà el 15 de desembre, i on es podran veure obres destacades com el tapís de mitjans del segle XVI Triomf del Temps sobre la Fama, i una caixa de núvia del segon quart del segle XVI, que és un dels 15 tresors que us proposem de l'arquitectura, l'escultura, la pintura i les arts decoratives de l'època del Renaixement a Catalunya.

La façana del Palau de la Generalitat (1597-1619), obra de l'arquitecte Pere Blai, és la primera façana que es pot definir com a "monument renaixentista ple", com diu Bellsolell. "Amb el seu acabament també s’acostuma a tancar, cronològicament parlant, l’època del Renaixement", precisa. El projecte es va iniciar 1596 i la construcció es va adjudicar a Blai després d’un concurs públic "ple d’irregularitats" perquè fos ell el guanyador, ja que era considerat com el millor arquitecte català d'aquell moment. L'encàrrec que va rebre Blai incloïa la construcció d'un cos nou afegit a l’edifici gòtic existent que en realitat era una nova capella a la planta noble, ara coneguda com a Saló de Sant Jordi, i l'acabament de la façana tal com la veiem ara. "El punt més curiós de la reforma seria la façana de tancament per la plaça de Sant Jaume, feta sense que s’intueixi que allò que té l’espectador al davant és una capella", explica. D'una altra banda, Bellsolell recorda que la visió actual de la façana del palau està totalment descontextualitzada, perquè al segle XVI la plaça del davant no existia, així que el palau es veia des de més a prop, cosa que en potenciava el caràcter monumental. "Tanmateix, i tot i la seva importància, no sembla que aquest capítol sigui capaç de competir amb els grans referents arquitectònics de l’època medieval catalana. I cal recordar que la façana de la Generalitat tanca un edifici que en la seva major part és gòtic", diu.

L'anomenada Casa Gran de Riner, construïda entre els segles XVI i XVIII, va sorgir com un alberg per a pelegrins i viatgers que arribaven al Santuari del Miracle. El pati, guarnit amb columnes corínties i relleus de regust classicista, és un reflex del paper públic que tenien els patis i com els propietaris els feien servir per mostrar la seva "bonança", com diu Bellsolell, o altres missatges mitjançant inscripcions llatines en llocs com els sòcols dels portals. En el cas de Riner, la Casa Gran estava vinculada a la família Cardona, possiblement al bisbe Pere de Cardona. Actualment, l'edifici acull instal·lacions municipals de Riner, sales d'exposicions, una botiga, una cafeteria, un restaurant i l'Oficina de Turisme.

La Casa Gralla, ubicada al carrer de la Portaferrissa de Barcelona, va ser l’edifici més famós de l’època del Renaixement a Catalunya. Però així tot, va ser enderrocada a mitjans del segle XIX en plena reforma urbanística per obrir l'actual carrer Duc. La casa era "un edifici monumental aixecat a partir de la compra i annexió de les cases veïnes —explica Bellsollel—. Això ens porta a parlar d’un dels elements més innovadors d’aquesta residència, que és l’articulació de la façana principal a partir de la disposició de les finestres, les quals eren una quinzena, emmarcades amb motllures i detalls a la romana i coronades amb relleus, alguns d’inserits en marcs circulars on es representen figures mitològiques". A més, l’accés a la casa es feia a través "d’un portal monumental coronat de garlandes, elements heràldics i relleus dedicats a l’heroi mític i fundador llegendari de Barcelona: Hèracles". De tot plegat, en queda el pati a l'interior de la seu de l'empresa Prosegur a l'Hospitalet de Llobregat, i alguns altres elements com la llinda de la porta principal al Museu de l’Enrajolada de Martorell i uns altres a la Torre Pallaresa, a Santa Coloma de Gramenet. D'una altra banda, Bellsolell reclama que la casa s'anomeni Desplà-Gralla, perquè la casa existia des del segle XIV com a propietat de la família Desplà. El nom de l'habitatge va canviar quan Miquel Joan Gralla es va casar amb Anna Desplà, i va ser arran del casament que vam reformar la façana en clau renaixentista.

Els Reials Col·legis de Tortosa eren la institució pedagògica encarregada de formar conversos i “nous cristians” –com explica Bellsollel citant Cristòfol Despuig– en la cultura, hàbits i tradicions cristians. La fundació es remunta a l'època de Carles V. Es tracta d'un conjunt format per dues institucions: el col·legi de Sant Jordi i Sant Domènech i el col·legi de Sant Jaume i Sant Maties. L'element més destacat és el pati del segon col·legi, "un pati monumental que vol seguir les normes establertes des dels tractats d’arquitectura arribats d’Itàlia", però les solucions del qual no acaben de ser ben definides. I dins aquest pati monumental, crida l'atenció la galeria de personatges reials de l’escultor Francisco de Montermoso.

El mausoleu de Ramon Folch de Cardona (1467-1522), virrei de Nàpols, és "el monument sepulcral més colossal de tota la producció renaixentista a Catalunya", assegura Bellsolell. "És un sepulcre absolutament aclaparador, monumental i modern. Està fet en total sintonia amb la cultura humanística preponderant a la Itàlia del Renaixement. És un sepulcre luxós", subratlla. Obra d'un escultor napolità prestigiós, Giovanni Merliano da Nola, les imatges que conté evoquen les virtuts i les glòries del difunt. Al pedestal hi ha la representació excepcional a tota Europa d'una batalla naval, concretament la derrota dels berbers a Massalquivir. I n'hi ha una altra al fris, la batalla terrestre de Vicenza, on es pot veure la victòria contra els venecians. Però no totes les imatges són profanes: al cim hi ha una Mare de Déu amb un nen Jesús a la falda, i dins l'arcosoli hi ha una escena d’un plany sobre el Crist mort. El mausoleu el va encarregar la vídua de Cardona, Elisabet de Requesens, i primer va ser instal·lat al convent franciscà, també a Bellpuig.

El virrei de Nàpols Joan d’Aragó (1457-1528) va ser previsor i va encarregar el sepulcre el 1509, 19 anys abans de la seva mort. Va ser enterrat a l'antiga església romànica de Montserrat el 1529. Després de la desaparició d'aquesta església arran de les reformes impulsades per l'abat Garriga el 1560, el monument va ser traslladat a l'atri de la basílica. L'autor és desconegut, però hi ha consens en el fet que es tracta d'una obra importada d'Itàlia. Un dels trets destacats és que aquesta tomba és "un monument arquitectònic", tal com diu Bellsolell, basat en conceptes i premisses pròpies d'un edifici, concretament d'un arc de triomf.

Damià Forment és considerat un dels millors escultors de la Corona d’Aragó al segle XV, i el retaule del monestir de Poblet va ser pioner en l'escultura renaixentista a Catalunya. Es tracta d'un conjunt monumental en alabastre dedicat a la Mare de Déu, les imatges de sis sants i cinc escenes de la Passió. També hi ha, a la part superior, els set goigs de la Mare de Déu, els apòstols amb la imatge de Crist Salvador beneint i, al cim, el Calvari. L'execució va ser accidentada perquè va provocar un plet entre la comunitat i l’escultor. Al monestir recorden que la comunitat trobava defectes "en les mesures de tot el conjunt i en la qualitat de l’alabastre". Per la seva banda, Forment, adduïa que li havien fet introduir canvis "quan els treballs ja es trobaven en curs". A això s'hi va afegir la destitució de l’abat Caixal, el 1531, per assumptes de corrupció. Al final, van encarregar el retaule un altre escultor il·lustre, Martín Díez de Liatzasolo, i el pintor Pere Nunyes, que van declarar en contra de Forment, i això va fer que des d'aleshores els dos escultors fossin enemics irreconciliables.

Segons Bellsolell, es tracta d'un dels treballs "més prestigiosos" de Damià Forment, i una de les icones de la col·lecció de Renaixement del MNAC. El conjunt de la Dormició de la Mare de Déu excel·leix per com Forment va saber representar les expressions remogudes dels apòstols que assisteixen al trànsit de la Mare de Déu. Forment va aconseguir el mateix efecte commovedor d'un vídeo de Bill Viola cinc-cents anys abans. Aquest grup escultòric el formen una dotzena de peces d'alabastre, la major part de les quals està exposada. Formava part de la decoració de la capella de Sant Martí i el Sant Crist de l’església de Sant Miquel de Barcelona, que estava sota protecció de la família Descoll, que el va encarregar.

Una de les curiositats arquitectòniques dels edificis més distingits de l'època del Renaixement són "els estudis de mitja escala", el que avui seria un despatx. Eren espais reservats per a una o poques persones als quals s'accedia a través d’un portal que es trobava al replà de l’escala, pujant des del pati, o baixant des del primer pis. Alguns dels repertoris escultòrics més interessants es troben en els emmarcaments de les portes d'aquests espais. Entre ells destaca el del casal Centelles de Barcelona (baixada de Sant Miquel), l'actual seu del Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat, obra de l'escultor francès Rene Ducloux, protagonitzat per dos atlants que sostenen un escut de la família Centelles.

Es tracta del "projecte escultòric monumental més important de tot el segle XVI a Catalunya", tal diu Bellsolell. Va ser fruit de la decisió del 1517 d'un comitè de monjos de la catedral, entre els quals hi havia l'ardiaca major, Lluís Desplà, d'acabar les obres del cor de fusta i del rerecor de marbre. L'artista elegit va ser l’escultor burgalès Bartolomé Ordóñez (1480-1520), un dels més importants del moment. "Ordóñez era un autor plenament italianitzat, establert a Nàpols, on realitzava encàrrecs dels més selectes i importants –explica Bellsolell–. Estava influenciat pels treballs dels primers mestres del Renaixement italià: Donatello i Miquel Àngel. Això explica per què va arribar a nivells de virtuosisme superiors a la mitjana".

L'obra va consistir en la construcció de vint mampares de roure, conegudes com a potències, i fer els relleus de marbre del rerecor amb escenes de la història de la Veracreu i de Santa Eulàlia, i quatre escultures de sants, de les quals només es coneixen les de sant Sever i sant Pacià. Així mateix, els relleus decoratius i algunes figures angelicals i els elements estructurals. Els treballs van començar amb l'imprevist que el vaixell que transportava els blocs de marbre va naufragar davant de la costa de Provença i només es varen recuperar després d'algunes gestions. De tot plegat, se'ns conserven quatre relleus dedicats a santa Eulàlia, dels quals només dos són d’Ordóñez, perquè va morir prematurament. Els altres dos els van acabar els seus ajudants.

El cor de la catedral de Barcelona va acollir entre el 5 i el 8 de març de 1519 l'únic capítol de l'orde de cavalleria del Toisó d'Or fora de Borgonya i Flandes. Per això, Joan de Borgonya (1465-1525) va rebre l'encàrrec de decorar el cadirat del cor, és a dir, el mateix treball en qual treballava l’escultor Bartolomé Ordóñez. La feina de Borgonya va consistir a pintar els plafons superiors dels escons on seurien els membres de l’orde de Toisó, una cinquantena d’escuts heràldics amb els senyals de cada integrant, entre els quals destaquen els del futur emperador Carles V i els del seu avi, Maximilià d’Àustria. Les pintures van ser molt retocades al segle XVIII. "Aquest encàrrec situava Joan de Borgonya en un altre nivell, ja que només se’l coneix per obra religiosa i aquí ens trobem amb un projecte del poder civil", diu Bellsolell. "Som davant d’una producció ancorada en el món medieval. Les pintures del Toisó contrasten entre la tradició flamenca, luxosa, i les noves tendències renaixentistes que Borgonya demostrava, per exemple, en pintures com la Mare de Déu del mico, conservada al MNAC", explica.

L'estructura d'aquest retaule obra del pintor Pere Fernández, el daurador Antoni Norri i el fuster Antoni Mateu té la singularitat que els laterals i la part superior es pleguen endavant, per adaptar-lo a l'espai per al qual va ser concebut, damunt un altar darrere l'altar major de la catedral de Girona. El va encarregar el canonge Narcís Simon. La imatge central, dedicada a santa Helena, és el doble de gran que les sis pintures amb imatges de la seva vida que la flanquegen. Pel que fa a l'estil, Bellsolell en destaca la influència llombarda, perquè havia estat en contacte amb l'obra de Bartolomeo Suardi, més conegut com a Bramantino, i el fet que adapta les figures per crear una perspectiva visual. Això últim és "un element molt vinculat al taller de Leonardo", diu Bellsolell.

Com explica Bellsolell, el ritme artístic de la Catalunya del segle XVI el marquen pintors que van arribar de fora "cercant un mercat que es trobava, en part, orfe de tallers potents, després de la mort de Jaume Huguet". Entre ells destaca Aine Bru, conegut sobretot a Catalunya i arreu per dues pintures conservades al MNAC: una imatge de sant Càndid i un esfereïdor Martiri de sant Cugat, totes dues provinents del desaparegut retaule major del monestir de Sant Cugat. "Aine Bru va ser un oasi enmig de la quotidianitat gòtica —diu l'autor—. Era un pintor extremadament virtuós i intens, dotat de recursos compositius i tècnics extraordinaris. En ell s’hi va combinar el millor de la pintura naturalista flamenca, amb un detallisme i un verisme extrems, amb l’esplendor i el volum plàstic renaixentista".

El retaule de Sant Feliu (1518-1520), conservat en gran part al Museu d'Art de Girona, és un dels exponents més importants de la pintura catalana de l'època del Renaixement. Va començar la part pictòrica el francès Perris de Fontaines i li va agafar el relleu Joan de Borgonya, un dels grans protagonistes de la pintura catalana del segle XVI. Borgonya era procedent d'Alemanya i va arribar a Catalunya a través de València. Representa l'evolució dins el pes de la tradició gòtica. "Borgonya era un pintor amb una enorme personalitat i un estil particular ben definit: era conscient de les novetats procedents des d’Itàlia i de la cultura renaixentista", diu Bellsolell. Al retaule de Sant Feliu, Borgonya va fer sis grans compartiments amb episodis de la vida del sant, on es pot observar el seu gust pel luxe i l'exuberància de les vestidures i els escenaris: Prèdica de sant Feliu a les dones, L’amenaça de Rufí, Sant Feliu arrossegat pels cavalls (el primer martiri), La visita de les dones de Girona, Sant Feliu llançat al mar (el segon martiri) i Sant Feliu a l'eculi patint la seva passió (el tercer martiri).

Aquesta caixa, datada al segon quart del segle XVI, era un producte de luxe que formava part de l'aixovar d'una casa benestant. S'acostumaven a mostrar obertes perquè es poguessin veure les pintures de la part inferior de la tapa, i es podia fer una segona tapa més senzilla per ocultar el contigut. "No hi ha cap altre moble català amb tanta o més fama que les caixes nuvials produïdes entre els segles XV i XVII. Aquestes sempre desperten certa fascinació, no només pel tipus d’objecte material que eren, sinó també pel seu significat i la seva transcendència", afirma Bellsolell. "Les caixes no només eren un moble, sinó també un símbol, perquè anaven associades a una nova etapa vital: el matrimoni", afegeix. A més, el contingut també reflectia l'estatus dels propietaris, ja que s'hi acostumava a guadar-hi, robes, joies i peces d'argenteria.