La Fundació Joan Miró es capbussa en els límits del que es veu i el que s'escolta

BarcelonaPot semblar una paradoxa que una exposició que explora les relacions entre les arts plàstiques i el so sigui "molt silenciosa", com diu el comissari de la mostra de la Fundació Joan MiróArt sonor?, l'investigador Arnau Horta. No ho és, perquè el mateix Horta és dels estudiosos que creu en l'etiqueta d'art sonor i se'n distancia amb l'interrogant del títol: "El músic i artista Max Neuhaus es preguntava en un article si realment es podria parlar d'això que s'ha anomenat art sonor, si aquesta categoria no resulta, en realitat, tan arbitrària i poc convincent com la d'un suposat art del metall que comprengués totes aquelles obres creades a partir de diversos usos o aplicacions d'aquest material. «A l'art», assegura Neuhaus, «el mitjà no sempre és el missatge»", afirma Horta al catàleg de la mostra, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA. Però la tesi de l'exposició va més enllà dels aspectes estrictament artístics i Horta fa servir una de les obres exposades per reflexionar sobre l'emergència climàtica: The sound of ice melting [El so del gel fonent-se], de Paul Kos, consisteix en un bloc de gel envoltat de micròfons perquè es pugui sentir com es va desfent.

Art sonor?, oberta fins al 23 de febrer, inclou una setantena d'obres, entre pintures, gravats, dibuixos, escultures i instal·lacions d'artistes tan coneguts com el mateix Joan Miró, Marcel Duchamp, Joseph Beuys, Laurie Anderson, John Baldessari i John Cage. El recorregut està dividit en cinc àmbits temàtics, com el so com a font d'inspiració dels artistes plàstics, la partitura com un espai experimental, el cos com una eina de l'escolta i el silenci com element conceptual. Així mateix, Horta ha volgut fer un homenatge l'artista Rolf Julius (1939-2011) amb motiu del 80è aniversari del seu naixement. "Mai ha estat prou reconegut. Va incorporar la sonoritat i la va posar al mateix nivell que l'element visual", diu Horta. Un altre homenatge que hi ha a l'exposició és al mateix Joan Miró: el comissari visita la Fundació Joan Miró des que era un nen i ha volgut incloure diverses pintures de l'artista al llarg del recorregut, entre les quals destaca Silence, propietat del Centre Georges Pompidou.

Val la pena visitar l'exposició només per provar algunes de les obres, com Handphone table, una de les poques escultures de Laurie Anderson. La gràcia de la peça és quan asseure's en aquesta taula, posar-hi els colzes al damunt i cobrir-se les orelles amb les mans com si fossin uns auriculars: l'escolta s'estén per tot el cos. També per la televisió experimental de Nam June Paik, que permet convertir la veu "en una extremitat sonora", com diu Horta, perquè els sons que els visitants fan davant un micròfon apareixen dibuixats a la pantalla. I sobretot pel lirisme que es desprèn de la peça sonora Solitary speaker, de Rolf Julius, vinculada al tríptic de Joan Miró de la col·lecció permanent de la Fundació, Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari. El so que emet és el d'un grill i ens podem preguntar, com diu Horta, "si el solitari de la peça de Julius és el mateix del títol de l'obra de Joan Miró, o si és un punt de fuga del tríptic o si prové de la imaginació del solitari del quadre".

A l'altre extrem de la poesia d'aquesta obra hi ha la denúncia de la peça que hi ha instal·lada al pati. Birdcalls, de Louise Lawler, consisteix en els cants d'uns ocells que en realitat són els cognoms d'un reguitzell d'artistes moderns i contemporanis, amb els quals l'artista vol criticar el masclisme dins el món de l'art i el clixé de l'artista mascle.

Malgrat tot, la peça que ha cridat més l'atenció és l'escultura de John Baldessari amb forma d'orella gegant Beethoven's trumpet (with ear) opus #133. En relació amb la sordesa del músic, l'obra és una evocació de com es pot escoltar el so dels pensaments amb la imaginació.

Una "melodia visual" pintada a l'oli

"El so està inserit en cadascuna de les obres però moltes vegades ho està silenciosament", diu Horta, davant d'algunes de les pintures que obren el recorregut, i parla de la "subtil melodia visual de les llums" que es poden veure en el quadre del pintor nord-americà James McNeill Whistler Nocturn: blau i plata-Chelsea. Tot i així la inspiració musical és més evident en els centres concèntrics del quadre de Sonia Delaunay Cantants de flamenc (Gran flamenc), com si fossin l'onada expansiva d'una pedra damunt l'aigua. "El so anima la transició del que és figuratiu al que és abstracte", diu el comissari.

Més endavant hi ha Radio WNYR nr. 16, de Jean Tinguely, un exemple del caràcter "indomable" del so, perquè "es filtra i contamina –com diu Horta– tot el que l'envolta". Una altra vegada, aquest caràcter indòmit del so li serveix al comissari per qüestionar la categoria d'art sonor: "És una categorització molt arbitrària i els propis artistes no n'estan contents". Un altre dels aspectes que crida més l'atenció de l'exposició és veure partitures que semblen obres d'art i viceversa, com és el cas de Segundo cantoral III i Segundo cantoral IV, de Pablo Palazuelo. "Va tenir la intuïció que la música es podria representar d'una altra manera que no és la nota", diu Horta. També és el cas d'una partitura de Milan Knizak que està tractada com si fos un collage.