L'art de la Fundació Suñol suscita lectures insòlites de la col·lecció del MNAC

BarcelonaEl Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) és prou sucós perquè no calgui res més que les ganes per visitar-lo una vegada i una altra. I des de fa pocs dies, i fins al 7 de novembre de l'any que ve, el recorregut és encara més estimulant gràcies a les 19 obres de la Fundació Suñol, d'artistes com Susana Solano, Antoni Tàpies, Eva Lootz, Zush, Carmen Calvo, Joan Brossa i Lucio Fontana, que dialoguen amb treballs tan emblemàtics com la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau, i l'absis de Santa Maria de Taüll. "Tenim una visió creativa del que és un museu", diu Sergi Aguilar, artista, director de la Fundació Suñol i comissari de l'exposició Diàlegs intrusos. Tot és present juntament amb Àlex Mitrani, el conservador d'art de postguerra i segones avantguardes del MNAC. Precisament la peça que obre aquests diàlegs és una escultura d'Aguilar que evoca un altar, dins un absis de Santa Maria d'Àneu. "És una exposició que hem fet caminant per les sales", diu Aguilar sobre una mostra que també és un homenatge al col·leccionista Josep Suñol, que va morir fa any.

Per al director del museu, Pepe Serra, és important poder abstraure les obres del marc cronològic: "Ens interessa treure les nostres obres del patró de la història de l'art. Si la creació artística té alguna cosa, és que supera el moment en què va ser realitzada i l'artista en perd en control. Les obres es fan preguntes les unes a les altres, es trenquen les costures del museu", subratlla Serra.

Els diàlegs entre les obres apunten conceptes com el misteri, el coneixement, l'invisible, l'expiació, la humilitat, el patiment, la meditació, els paisatges i els diners. El més impactant és el de la cadira de filferro espinós de Jaume Xifra titulada Chaise de salon d'art amb el frontal d'altar de Durro per parlar del patiment i el sacrifici, malgrat que la cadira està ubicada dins l'espai del Pantocràtor de Taüll, que ho domina tot. En canvi, l'escultura de Susana Solano que han col·locat a l'absis de Santa Maria de Taüll, titulada Colinas huecas núm. 15, és més continguda. "A mig camí del paisatge i l'objecte de mobiliari, evoca un interior transparent i enigmàtic, com un reliquiari buit", diu el text dels comissaris sobre l'obra.

"Els diàlegs revelen la potència de la col·lecció", subratlla Serra. Altres relacions són més lúdiques, com de la Capitomba de Joan Brossa –una finestreta de banc capgirada acompanyada d'unes monedes de xocolata– amb un llum de sostre de Josep Puig i Cadafalch característic del Modernisme burgès. "El museu també és una gran biblioteca d'imatges i de creació d'imaginaris", explica Serra. En el diàleg entre Lluís Dalmau i Tàpies crida l'atenció el contrast entre la majestuositat del tron de la Mare de Déu dels Consellers i la humilitat de Butaca. Fa pensar sobre el poder i el lloc que un té al món, i la buidor de la butaca també pot fer pensar en un Godot que mai no arriba, mentre que al segle XV era més present.

Algunes de les claus dels diàlegs són "l'analogia i el contrast", com diu Mitrani. És molt sorprenent la semblança que hi ha entre els colors dels ploraners de les Taules de la tomba del cavaller Sancho Sánchez Carrillo amb els d'A-3, de José Manuel Broto, que també evoca "una mena d'al·legoria passional". Una altra de les troballes més suggeridores de la mostra és un Sant Joan Evangelista, de Mateo Cerezo, que mira un Crist del qual només hi ha uns Pies vendados de Darío Villalba. "Volíem saber què passava amb la nostra col·lecció si la posàvem al llarg de la història, com encaixen els trencaments de les avantguardes del segle XX amb l'art històric", diu Aguilar, sobre un projecte que va arrencar amb mitja dotzena de peces, però al llarg de les visites que va fer al MNAC van sorgir nous artistes.