'Arrugues' despulla el drama de la vellesa

BARCELONA.L'Emilio és un director de banc jubilat. Viu amb el fill i la nora, però de tant en tant el cap se li'n va. S'imagina que és al banc, concedint un préstec a un client, però en realitat és al llit i el client no és altre que el seu fill, que intenta fer-li entendre que s'ha de menjar el sopar. Molt aviat, la família el porta a una residència de gent gran. Allà coneix la soledat i l'aïllament, la intensa malenconia de sentir que ja no compta per a res, per a ningú. Però també la solidaritat i la companyonia d'altres avis com ell, refugiats en la complicitat i el sentit de l'humor per fugir d'una realitat cruel i amarga, sense marxa enrere.

Aquesta història, que podria ser a grans trets la de molta gent gran, fins i tot un tema de l'Ara Tu, és l'argument d'Arrugues , una pel·lícula d'animació en 2D -estrenada divendres passat- i nominada als Gaudí com a millor pel·lícula d'animació. També competirà als Goya, on lluita pel premi al millor film animat i també al millor guió adaptat, un fet excepcional en una pel·lícula del seu gènere. Arrugues fins i tot va estar seleccionada entre els semifinalistes a l'Oscar com a millor pel·lícula animada, però finalment no va poder acompanyar Chico i Rita i estar entre els cinc films nominats.

"Els avis són antiestètics"

L'origen d' Arrugues està en el còmic homònim del valencià Paco Roca, editat en català per Astiberri i guardonat el 2008 amb el Premio Nacional de còmic. La idea d'explicar una història sobre la vellesa va sorgir quan Roca, que abans de dedicar-se en exclusiva al còmic feia il·lustració publicitària, va rebre una trucada d'uns clients que volien que esborrés dos avis d'un cartell que havia entregat. El problema, li van explicar, és que eren "antiestètics". Preferien que hi dibuixés algú més jove.

Roca va fer el que li van dir -qui paga, mana-, però es va quedar rumiant el significat d'aquell episodi. "Es fan molt poques històries que parlin de la vellesa -diu l'autor del còmic-. Avui dia hi ha un culte a la competitivitat i la bellesa que és incompatible amb el fet de ser gran. És una etapa de la vida de la qual ningú en vol saber res".

El premi guanyat per Arrugues va convertir el còmic en un fenomen. D'un dia per l'altre, Roca es va veure transformat en portaveu de la problemàtica associada a la invisibilitat i l'aïllament de la gent gran. "Dalí, per exemple, no volia saber res de la gent gran, deia que la vellesa era contagiosa. I dit així sona xenòfob, però és veritat. Quan una persona gran s'ajunta amb d'altres que estan pitjor, ràpidament es posa al seu nivell. Les residències són necessàries, però hauríem de repensar-les perquè el contagi no fos en un sentit únic. En essència, el que fem ara és marginar la gent gran. I malauradament, és el futur que ens espera", reflexiona Roca.

El llarg adéu

Arrugues no només obre la caixa dels trons en parlar de les tribulacions de la vellesa, sinó que també aborda un tema que sembla tabú en l'animació o el còmic: l'Alzheimer. "El llarg adéu", com el defineix el company d'habitació de l'Emilio, pren el protagonisme de la història a mesura que l'antic director de banc s'adona que ell també pateix la malaltia. "El cinema d'animació ha de fer autocrítica -opina Ignacio Ferreras, director responsable d' Arrugues- . Durant molts anys, l'animació s'ha mogut al voltant de temàtiques infantils, en un vedat molt restrictiu. En el moment que ens atrevim a trencar aquestes limitacions, resulta que rebem el mateix reconeixement que el cinema d'acció real. Una pel·lícula animada no deixa de ser una pel·lícula més".

En aquest sentit, el cinema d'animació japonès porta un gran avantatge respecte de l'europeu o el nord-americà. Ferreras admet que els seus referents no han sigut tant Disney o Pixar com cineastes d' anime com Isao Takahata (cofundador de l'estudi Ghibli amb Hayao Miyazaki) i Satoshi Kon. "Són autors que tracten temes profunds i dramàtics des de l'animació -aclareix Ferreras-. Són pel·lícules que permeten que la gent s'identifiqui d'una manera diferent amb el que veu, perquè ha d'afegir una personalitat al dibuix i això fa que s'identifiqui més amb el que surt a la pantalla. Almenys, és el que em passa a mi".

Tot i aquesta temàtica, Roca no vol que s'oblidi que Arrugues és, principalment, una "història sobre l'amistat". "Quan vaig començar el guió, el protagonista era l'Emilio i el tema la vellesa, l'Alzheimer i la lluita per conservar la identitat. Però aviat em vaig adonar que el protagonista era el Miguel, el company d'habitació. El denominador comú de les residències és, sobretot, l'aïllament, tant de les famílies com de la societat".