Salvador Tarragó: "Les superilles són un redescobriment de les potencialitats del pla Cerdà"

BarcelonaSalvador Tarragó (Tortosa, 1941) és arquitecte i historiador, i ha estat professor d’història de l’enginyeria civil a la Universitat Politècnica de Catalunya. És un dels principals especialistes internacionals d'Ildefons Cerdà i Antoni Gaudí. Als seus 80 anys, participa del debat urbanístic de Barcelona amb la mateixa passió amb què va participar en la Caputxinada el 1966 o va comissariar la gran exposició sobre Cerdà a la Universitat de Barcelona el 1976, any del centenari de la mort de l’urbanista.

Quina va ser la genialitat de Cerdà?

— Totes les ciutats han fet servir la quadrícula, però l’invent de Cerdà és fer-la aixamfranada, perquè facilita el gir i perquè et genera una plaça octogonal de 20 metres de costat.

Quan Cerdà va tallar els angles rectes de la quadrícula, què buscava?

— Facilitar la circulació de carruatges, fonamentalment, però ell ja va conèixer el ferrocarril i va fer una segona versió del pla que és una meravella: introdueix un ferrocarril cada dos carrers, com un tramvia que podia anar per pendents d’un 15% i amb uns radis de gir de 50 metres, o sigui que cada dos carrers hi havia girs a la dreta i a l’esquerra.

Quina anticipació al temps.

— I després a l’interior, la condició fonamental és que cada habitatge tingui dues hores diàries d’assolellament i l’aire sanejat. Una habitació per a cada membre de la família, un pis prou gran perquè cada família pugui realitzar-se amb dignitat i prou espai al carrer per circular amb llibertat, així pensa Cerdà. L’igualitarisme i l’higienisme són les dues preocupacions fonamentals de l’Eixample Cerdà, no del tot aconseguides per culpa de la urbanització dels solars per extreure la màxima plusvàlua.

Què creu que en diria Cerdà, de les superilles que converteixen algunes cruïlles en places?

— Per a mi, és un redescobriment de les potencialitats que el pla Cerdà va crear adaptat als temps actuals.

Com va començar a estudiar Gaudí?

— Vol que li digui una cosa? Quan era estudiant, vaig firmar el manifest de l'any 1964 demanant que no es continuessin les obres de la Sagrada Família. Molts anys més tard vaig anar a veure l’arquitecte Bonet i li vaig dir: “M’he reconvertit. L’interior de la Sagrada Família és un miracle”, i això que estic en contra de fer-lo sant, però Gaudí és l’arquitecte més gran de tots els temps. Fixi’s en els guerrers del sostre de la Pedrera, el desordre i les irregularitats de la naturalesa contrària de la visió clàssica i la nostra visió occidental. Miró ha reconegut moltes vegades que ell es torna lliure a partir de Gaudí.

Però què és el que el fa el més genial de tots?

— La seva visió de l’espai i la voluntat d’arribar al límit en el domini de la perfecció de la matèria, perquè les seves obres estiguin en harmonia amb l’obra del creador, que eren perfectes. La Sagrada Família per dins és un bosc, per fora és una muntanya.

Tot el que s’ha fet després de la seva mort respon a l’esperit del projecte constructiu de Gaudí?

— Sí, el problema és que l’any 1936 es van trencar les maquetes, i sort d’Isidre Puig i Boada i de Lluís Bonet i Garí, que després de la guerra i carregats de paciència van anar enganxant bocins com una ungla i van ser capaços de reconstruir les maquetes. Quan van arribar els ordinadors, es va poder enllestir l’obra a una velocitat increïble.

Creu que s’ha de tirar a terra la casa del davant per poder fer la façana principal?

— Sí, l’haurien de tirar a terra, i no fer un nyap d’urbanisme tàctic i que el conjunt quedi estrafet per les misèries quotidianes. Als veïns cal indemnitzar-los i facilitar-los un pis al costat d’on ara el tenen. Gaudí ja va fer un estudi urbanístic dels voltants de la Sagrada Família perquè la millor visió del temple, com passa amb la catedral de Santiago de Compostel·la, no és la frontal, sinó esbiaixada, gairebé cinematogràfica, de manera que a mesura que vas girant el bunyol que tens a davant es va entenent.

Com veu la Barcelona d’avui?

— Barcelona, beneïda i maleïda ciutat. La densificació ha desvirtuat la idea de Cerdà en gran manera, però la potència ordenadora i creadora dels carrers és tan gran, quan te la mires, sobretot des del Tibidabo, amb l’ordenació rectilínia de la quadrícula davant del mar, que és com si la ciutat es despertés, i és fantàstica. Barcelona enamora els urbanistes bons i a tota la gent amb un mínim de sensibilitat. Le Corbusier va dir que el fet que d’un racó de la naturalesa així, entre el mar, la muntanya i dos rius, en sortís Barcelona, era com un destí inevitable.

A la plaça de les Glòries li han trobat el què, per fi?

— No, el parc que hi fan ara és un emplastre, allà no hi va un parc, hi ha d’anar una plaça. Ha tingut dos escalèxtrics i la tercera, no és que el Bohigas en tingui cap culpa, però és com si la tingués perquè va posar el seu museu allà i per fer les obres del museu van tallar el carrer que puja. En resum, quan s’hi ha posat, ho han fet tan malament com han sabut.

Quin és el seu racó favorit de Barcelona?

— El parc de la Ciutadella, una meravella que l’Ajuntament està matxucant contínuament perquè el servei de parcs i jardins és infame. La Ciutadella conté un dels espais més macos després de Santa Maria del Mar, l’umbracle, una delícia, i ara allò sembla la selva tropical perquè no està gens cuidat.

Hem perdut el bon gust?

— Ens estem assilvestrant.