Riken Yamamoto guanya el premi Pritzker, el Nobel de l'arquitectura
El jurat valora la feina de l'arquitecte japonès "desdibuixant els límits entre les dimensions públiques i privades"
BarcelonaL'arquitecte japonès Riken Yamamoto ha estat distingit amb el premi Pritzer, considerat el Nobel de l'arquitectura. Segons el jurat, Yamamoto ha contribuït a "desdibuixar els límits entre les dimensions públiques i privades" i ha creat espais que "multipliquen les oportunitats perquè les persones es trobin espontàniament, mitjançant estratègies de disseny precises i racionals". Rep el guardó per "crear consciència en la comunitat sobre quina és la responsabilitat de la demanda social, per qüestionar la disciplina de l'arquitectura, per calibrar cada resposta arquitectònica individual i, sobretot, per recordar-nos que en arquitectura, com en democràcia, els espais s'han de crear tenint en compte la voluntat de la gent", afegeix el jurat presidit pel xilè Alejandro Aravena, premiat el 2016.
Entre les obres de Yamamoto destaquen la Prefectura de Kanagawa (1975), la casa Kubota de Tòquio (1978), la Universitat de Saitama (1999), la Future University Hakodat (2005), el Museu d'Art de Yokosuka (2007) i la Biblioteca de Tanjin (2012). "Yamamoto ha investigat les arrels i la història de la vida comunitària per aportar la seva pròpia contribució a la modernització de la ciutat contemporània a través de l'arquitectura. Per a ell un edifici té una funció pública encara que sigui privada", diu el jurat del Pritzker.
Nascut a Pequín el 1945, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial la família va tornar al Japó i es va instal·lar a Yokohama. Ja durant la infància va ser testimoni de com es negocia "l'equilibri entre les dimensions públiques i privades": vivia en una casa d'inspiració tradicional, amb la farmàcia de la mare a la part del davant i el menjador al darrere. És a dir, comunitat i família en un mateix entorn, una clau que explica bona part de la feina de l'arquitecte. "Per a mi, reconèixer l'espai és reconèixer tota una comunitat –diu Yamamoto–. L'enfocament arquitectònic actual remarca la privacitat, la qual cosa menysté la necessitat de relacions socials. Tanmateix, podem honorar la llibertat individual mentre vivim plegats en un espai arquitectònic pensat com una república i que fomenti l'harmonia entre cultures i generacions".
Al principi de la seva carrera, va voltar pel món acompanyant l'arquitecte Hiroshi Hara amb la intenció d'entendre la vida en comunitat de diferents cultures, com ara la mediterrània. El 1974 també va fer un viatge de Califòrnia al Perú i més endavant per l'Iraq, l'Índia i el Nepal. I va concloure que la idea d'un "llindar" entre els espais públics i privats era universal. Yamamoto explica que va reconsiderar els límits entre els àmbits públic i privat com a oportunitats socials, apostant per la creença que tots els espais poden enriquir i servir tota una comunitat, i no només aquells que els ocupen. Aquesta gestió harmoniosa entre espai privat i comunitari, sovint en continuïtat amb el paisatge, és present en tota l'obra de Yamamoto, tant als habitatges com als equipaments. Per exemple, a la seva pròpia residència, la casa Gazebo (1986), o a la casa Ishii (1978), i també al seu primer projecte residencial, la Yamakawa Villa, a Nagano,(1977).
Yamamoto rebrà el 53è premi Pritzker a la primavera a Chicago, on hi ha la seu de la Fundació Hyatt, que concedeix un guardó que l'any passat va guanyar el britànic David Chipperfield i el 2017 els catalans RCR: Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta.