Rafael Aranda i Carme Pigem (RCR): "El nostre gratacel a Dubai és com un pati àrab en alçada"

BarcelonaEls Emirats Àrabs, juntament amb França, és el país on els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta (els RCR) tenen més presència internacional. Mentre continuen a bon ritme les obres del seu pol artístic i cultural a l'Île Seguin, a prop de París, han fet públic el projecte d'un gratacel a Dubai, una torre de 380 metres d'altura amb 131 apartaments de dos a cinc dormitoris distribuïts en 73 plantes. D'aquest gratacel crida l'atenció que és molt fi (només fa 22,5 metres d'amplada) i que estarà recobert per una senzilla malla d'acer inoxidable. La torre estarà ubicada a la vora de la principal via de transport de Dubai, la carretera Sheikh Zayed, i als peus tindrà instal·lacions d'esbarjo i esportives entre les quals hi haurà piscines, restaurants i un cinema, així com sales de reunions, en uns espais que recorden un paisatge de dunes.

El gratacel Muraba Vel és un encàrrec de l'empresari Ibrahim al-Ghurair, que dirigeix la promotora Muraba. L'edifici serà el cinquè projecte que desenvolupen amb ell, després dels habitatges Muraba Dia, l'escola Dar al-Marefa i dues cases, l'Alwah, del germà d'Al-Ghurair, i la Kama, el projecte de la qual és del 2014. Què significa per a vostès treballar amb aquest promotor?

— Rafael Aranda: Ibrahim al-Ghurair va venir a buscar-nos quan començava la seva activitat com a promotor, així que hem pogut fer un camí plegats des de l'inici. No és una persona que vingués amb unes idees molt i molt clares. A més, una de les diferències respecte a altres clients és que amb Al-Ghurair hi hem estat un mínim de deu anys, i això ens ha permès no fer només una obra, sinó diferents projectes. Són unes històries especials, com ens havia passat amb la Fina Puigdevall, del restaurant Les Cols, i amb el client del celler de Bell-lloc, Kurt Alexander Engelhorn. Són persones que entren en el món de desenvolupar projectes de la nostra mà.

— Carme Pigem: Això és bonic, perquè és un camí que anem fent plegats.

— R.A.: Segurament si no hagués sigut per aquest promotor no hauríem fet el Muraba Vel, perquè no és la nostra tipologia de projecte. És la primera vegada per a tots.

Deien que el gratacel no és una tipologia habitual en la seva trajectòria. ¿Se l'han hagut de plantejar d'una manera diferent que projectes anteriors?

— R.A.: Ho hem fet com abordem tots els projectes, a partir de l'anàlisi del lloc, del que vol ser aquest programa, és a dir, com crear uns habitatges en alçada, i els conceptes que ho aglutinin tot. El que és interessant és que, com que fa deu anys que entenem el món àrab a través d'aquest promotor, cada vegada ens és més fàcil fer propostes que estan en relació amb aquell lloc.

— C.P.: Per a nosaltres el lloc no és només una determinada geometria o unes determinades dimensions, té moltes facetes. És gairebé un tema com de geografia, en el sentit que abasta no només un territori, sinó també unes persones i una cultura. Per això, a través de tots aquests anys de treball conjunt, hem anat entenent més la cultura, una manera de fer, el clima, el desert, la sorra, la llum...

— R.A.: Abu Dhabi és un lloc on no has de pensar l'arquitectura en el sentit que la relació entre l'interior i l'exterior passa per una línia, com en la gran majoria d'arquitectures, sinó que hem de tornar al que havia sigut l'arquitectura abans, quan es creaven espais per anar fent aquesta relació. Per exemple, la casa de pagès ha tingut sempre l'espai de la galeria, que està entre l'exterior i l'interior. I a l'arquitectura àrab li passa el mateix, sempre han tingut aquests espais de transició. El vidre mai és a primera línia de façana, està reculat per diferents espais sis o set metres. El gratacel és com un pati àrab en alçada.

— C.P.: Però el pati no el tenim al cor de l'edifici, sinó per protegir-nos de l'exterior.

Què tenen en comú el gratacel Muraba Vel i l'escola Dar al-Marefa?

— R.A.: En l'escola també vam fer aquesta reflexió de protegir-nos de l'exterior. No hi ha ni un sol vidre que doni a façana, tot està protegit. Està feta a partir de mòduls opacs que creen interiors a partir dels patis, de la regulació de la llum i de la radiació solar. Són els mecanismes que tenia aquesta cultura.

Des del començament de la seva trajectòria han fet dels habitatges unifamiliars un laboratori. La Casa Alwah està inspirada en les dunes i les haimes.

— R.A.: L'habitatge unifamiliar és un programa en què si hi podem aportar alguna cosa més enllà del conegut, ens interessa fer-ho.

Com creuen que han evolucionat els seus habitatges?

— R.A.: Sempre ens hem recolzat molt en el lloc. Les nostres cases surten clarament del lloc.

— C.P.: I després sempre intentem veure com aquests espais per a la vida es vinculen amb l'exterior. Explorem de manera reiterada com la relació entre l'interior i l'exterior es va explorant, però el desenvolupament és molt diferent, perquè depèn de cada lloc. També pensem que és molt important no desconnectar-te de la natura, de l'exterior.

— R.A.: I cada projecte reconeix la seva pròpia materialitat, perquè bàsicament surt del lloc.

Van rebre el premi Pritzker el 2017. Com ho veuen amb aquests set anys de perspectiva?

— C.P.: El 2017 va ser també l'any del Procés, i poc després va venir la pandèmia, així que tots aquests anys van estar marcats socialment i políticament, tot això també forma part del moment del premi.

El Pritzker els deu haver obert encara més portes. Han rebutjat moltes ofertes?

— R.A.: Al llarg d'aquests anys ha anat desapareixent tota aquesta cosa dels projectes icònics. Tot ha anat prenent un altre ritme. Hem dit que no, clarament, però també sempre hem tingut la sensació que ja no venien a buscar-nos, perquè la nostra manera de fer no va amb fer grans projectes. En aquest sentit, estem contents.

— C.P.: Ens agrada veure si realment amb un client podem establir bones coses o si només ve a buscar l'arquitecte premiat. El que està bé és el que et ve a buscar perquè li agrada l'arquitectura que fas, no només per una qüestió comercial. Les coses les pots explicar, però cal temps per arribar-les a interioritzar i comprendre-les d'una manera profunda. A nosaltres ens agrada establir relacions entre els interiors i els exteriors. Això està dit molt ràpidament, també és molt evident, però després, quan hi vas entrant, t'has de plantejar què vol dir estar dins i estar fora, i quins riscos prens en els projectes, i això no és tan evident.

Des del sector s'ha dit sovint que les seves obres mereixen una cura especial com a únics guanyadors catalans del Pritzker. I al mateix temps hem pogut saber que l'Ajuntament de Ripoll voldria tancar l'espai de la Lira, i que el d'Olot voldria tallar els arbres que hi ha a la pista d'atletisme de Tossols Basil per poder-hi organitzar més competicions. En quin punt es troben aquestes actuacions?

— C.P.: No ens hem trobat amb això. Però sí que sabem que des del consistori van tenir interès que la Lira sigui un bé cultural. I a Olot s'estaria intentant que també fos així amb la pista d'atletisme, perquè el ressò internacional que té és continu, i venen atletes de tot el món. El que està passant és que dins l'administració i el món de l'arquitectura hi ha gent interessada –i s'hi està treballant– perquè hi hagi una figura intermèdia de protecció entre el Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) i el Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). És a dir, a la Lira i a la pista d'atletisme se'ls donaria un reconeixement una mica superior que el local, però no se'n faria un monument nacional. A nosaltres ens sembla interessant, perquè l'arquitectura contemporània és molt fràgil, i té un recorregut al davant..

— R.A.: Precisament, estem a punt d'acabar la rehabilitació del Centre Cívic de Ridaura, que va estar força malmès. Fa dos anys que hi treballem, i ho hem aconseguit amb tot l'esforç del nou consistori.