Nathalie de Vries: "Necessitem llocs per estar a l'aire lliure sense haver de prendre un cafè en una terrassa"

BarcelonaL'arquitecta neerlandesa Nathalie de Vries (Appingedam, 1965) aporta les inicials DV al nom de l'estudi que va fundar el 1993 juntament amb Winy Maas i Jacob van Rijs, MVRDV, avui amb centenars de treballadors i obres arreu del món. També va ser la primera presidenta de la Reial Societat d'Arquitectes Neerlandesos. Ha passat per Barcelona per fer una conferència en el marc de l'exposició del CCCB Suburbia.

MVRDV va néixer el 1993. L'ofici d'arquitecte ha canviat molt des d'aleshores?

— Sempre hi ha nous desafiaments. Els anys 90 van ser un període de creixement econòmic i es construïa molt. I al mateix temps vam començar a veure els beneficis de la digitalització i de la feina amb ordinadors, així que la professió va canviar molt. També va ser un període de més i més liberalització de la construcció, incloent-hi les males pràctiques, per descomptat. I molts despatxos van començar a treballar internacionalment, també els dels Països Baixos, i nosaltres ens en vam beneficiar.

Aleshores no se sentia a parlar de responsabilitat ambiental i sostenibilitat.

— En aquell moment ens preocupava com créixer d'una manera sensible: vam pensar molt sobre la densificació, combinar més usos i ser menys monofuncionals. Avui, sí, entre les nostres preocupacions hi hem inclòs la crisi climàtica. Aleshores estàvem molt interessats en la redistribució de l'espai, en com organitzem els barris i els fem més habitables, i avui també pensem molt en l'aspecte material dels edificis per reduir la petjada de carboni i per trobar noves maneres de construir. La sostenibilitat és cada vegada més important en la planificació urbanística.

També ha sigut l'arquitecta de la ciutat de Groningen des del 2021 i fins al passat desembre. Quins reptes li ha suposat aquest càrrec?

— Aquesta altra feina ha estat molt relacionada amb la planificació de la ciutat, amb tasques com supervisar els desenvolupaments urbans i com la ciutat actua com a client d'edificis municipals. Per exemple, a l'hora de seleccionar els arquitectes i triar bons plans, i detectar què falta en el desenvolupament de la ciutat. També hem dedicat molt de temps a fer que la ciutat sigui resistent davant el canvi climàtic. I he parlat amb els promotors i l'Ajuntament sobre com podem invertir en un altre tipus d'edifici més sostenible, perquè els processos urbanístics triguen molt temps. No sé quant temps triguen a Barcelona, però als Països Baixos, de mitjana, passen set anys entre el primer disseny i la finalització de les obres. Això vol dir que tot el que planifiquem i construïm ara està planejat amb idees de fa set anys, o potser fins i tot més. Per descomptat, has de tenir una perspectiva més llarga que un mandat. A Groningen, com a molts llocs, hi ha un debat sobre el creixement de la ciutat. Els Països Baixos encara necessiten molts habitatges nous. Com els fas? On els fas? Els fas al centre de la ciutat, la densifiques, o transformes àrees existents? Però també hi ha plans d'expansió. I com defineixes els límits verds de la ciutat? Pots canviar els desenvolupaments més suburbans, per adaptar-los al fet que cada cop vivim menys en famílies i cada vegada hi ha més llars amb dues persones, o una sola? Tot això és important.

En un estudi amb uns 300 treballadors, quins factors marquen la seva implicació en els projectes?

— Sempre treballem en equips. Som tres socis fundadors i en cadascun dels projectes sempre hi ha un de nosaltres. Cada equip es dedica als projectes en una zona diferent del món i també tenim equips especialitzats en aspectes com l'interiorisme, el desenvolupament sostenible i l'urbanisme. També és molt important integrar el paisatge en els nostres plans urbanístics. No només entre els edificis, sinó també al damunt, així que alguns dels elements importants de la nostra feina són les cobertes verdes, que els edificis tinguin uns bons balcons i espais exteriors i els terrats comunitaris.

Com veu que a Barcelona el projecte dels eixos verds acabi als tribunals i rebi sentències negatives?

— És una visió una mica miop, perquè si a llarg termini volem evitar l'impacte de les illes de calor hem de començar a calcular quants arbres i quants de terrats verds hem de plantar, i realment són molts. Com en altres ciutats, a Barcelona hi ha molt asfalt, i hem d'acceptar que necessitem més mesures d'ecologització i més espais oberts. Però també necessitem espais públics perquè les ciutats siguin habitables per a les persones que hi viuen, i no només espais públics comercials, sinó també llocs per estar a l'aire lliure sense haver de prendre un cafè en una terrassa. Amb l'augment de l'edificació, encara hem de trobar més espais per al verd i per al relax i l'oci, i una de les millors maneres de fer-ho és pensar de manera diferent sobre els cotxes. En molts dels nostres projectes fem més aparcaments col·lectius en comptes de fer que tothom el tingui el cotxe davant la porta. Abans acostumàvem a dir que els aparcaments subterranis estaven bé i avui dia diem que la gent cada vegada té menys cotxes, que el transport públic millora i que la gent comença a anar en bicicleta, com passa a Barcelona. Aleshores potser necessitem menys cotxes. També podríem construir només aparcaments temporals, per poder-los treure més endavant. Per tant, intentar promoure que la gent camini més i que vagi en bicicleta també és una bona manera d'estalviar espai, perquè el cotxe encara ocupa molts espais a les ciutats. Reservem massa espai per als cotxes, és gairebé injust pel que fa a la quantitat d'espai que necessitem per a la gent. Per ser sincers, un dels millors llocs per trobar espai és on hi ha els cotxes.

Per a vostè Barcelona encara és un referent?

— Fa molt temps que no venia, però per a mi va ser molt influent, perquè vaig treballar com a becària en un despatx mot conegut, el de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, i en aquell moment també hi havia uns arquitectes meravellosos. Barcelona és a les arrels de la meva feina. Encara és molt influent perquè en aquesta ciutat l'arquitectura sempre està connectada amb l'espai públic, amb fer la ciutat més verda, introduir-hi més bicicletes... Quan vaig venir als anys 80, miràvem com podíem regenerar zones residencials amb mesures com introduir uns espais públics millors, i aquelles inversions públiques les van encarregar a uns arquitectes fantàstics que eren molt joves, i més endavant la majoria es van fer famosos. Eren els seus primers projectes, així que també era una manera de donar suport als arquitectes joves. Una bona inversió del govern en l'espai públic reflecteix la fe en el carrer, en la gent, en els barris. Una cosa que encara podem aprendre de Barcelona és que l'autoritat pública es responsabilitza i inverteix en la ciutat perquè la qualitat de vida de la gent sigui millor. Potser no pots canviar els habitatges un per un, però encara pots invertir en els serveis públics, com el transport i les places, perquè són maneres de poder viure en una gran ciutat.

A propòsit de l'exposició Suburbia, quins problemes planteja actualment la urbanització de baixa densitat?

— Si vius a les urbanitzacions, de vegades depens molt del cotxe. Així que és important revisar com s'hi viu. Podem millorar el transport públic? Posar més serveis a prop dels habitatges perquè no sigui necessari agafar sempre el cotxe? I crec que és interessant esbrinar si encara podem construir a prop dels serveis i de les parades del metro i del tren. Aquests continuen sent els millors llocs per urbanitzar. Això vol dir més a prop de la ciutat, però també hem de trobar altres maneres de fer la vida agradable, com balcons generosos o jardins comunitaris als terrats.

Fa unes setmanes l'arquitecte Dominique Perrault ens comentava durant una visita a Barcelona que a França s'ha trencat a favor de les immobiliàries l'equilibri que hi havia entre els encàrrecs públics i els privats. A vostès els ha passat el mateix?

— Crec que la seva situació és una mica diferent de la nostra. En el seu cas s'ha produït un canvi de l'habitatge social cap a clients privats, i ara a vegades li és més difícil treballar per a les institucions públiques. En canvi, als Països Baixos no hi ha tants concursos, la majoria de les vegades els nostres clients són empreses privades, promotors i immobiliàries. Així que si vols fer canvis o adaptar els edificis has de pensar, d'una banda, amb un punt de vista comercial i, de l'altra, t'has de responsabilitzar de la diversificació d'usos i d'incorporar espai públic o semipúblic. Per tant, és sobretot el client privat qui està determinant la qualitat del nostre entorn. Una gran part de l'espai s'ha convertit en comercial, però això no vol dir que no necessitem la mirada i la responsabilitat pública. Com deia abans, pot estar bé que tinguis moltes terrasses a la ciutat, però finalment l'espai públic també hauria d'estar disponible per a tothom, i no s'hauria de construir tot, també necessitem espais oberts. La responsabilitat pel clima és una cosa que hem de compartir. Ecologitzar els terrats, fer espais públics, construir de manera més sostenible i pensar més en el carboni són coses que hem de fer tots junts, no pot ser que només les faci una part.

Com veu el reconeixement que han aconseguit les arquitectes, i en quins aspectes creu que n'haurien de tenir més?

— Sempre he estat associada amb dos homes, així que no m'he trobat amb el rebuig que potser tindria com a dona si dirigís una empresa en solitari. Quan era jove pensava que aquestes coses anirien canviant a poc a poc, que estàvem progressant. Però, a mesura que em vaig fer gran, em vaig adonar que no n'hi ha prou amb prendre consciència que soc arquitecta, independentment del meu gènere, sinó que també és bo donar exemple, dir a altres dones que ho he aconseguit i que elles també poden tenir-ne l'oportunitat. Però hauríem d'adonar-nos que la visió de l'espai públic, de l'edificació i de la construcció sovint continua sent masculina: des dels clients fins als qui prenen decisions, hi ha molts homes. Necessitem dones perquè necessitem una societat diversa, i perquè construïm per a tothom. Les dones també haurien de ser-hi, i això no va prou de pressa. Ara més de la meitat dels estudiants de la majoria de les universitats són dones, però hem de trobar la manera de donar-los responsabilitat en els nostres estudis. D'una banda, hem de ser més generosos amb els joves i les famílies, independentment de si són homes o dones. I, d'altra banda, hauríem de veure l'arquitectura com una professió que pot fer qualsevol persona, independentment d'on provens. No hi hauria d'haver cap prejudici sobre qui és un bon dissenyador només pel que fa al gènere o al color de la pell, o aquesta mena de distincions.