Patrimoni

Natascha Drabbe: "No entenc que Barcelona no compri la Casa Gomis i la doni a un museu"

La fundadora d'Iconic Houses alerta que la casa d'Antoni Bonet Castellana al Prat està en perill, i rep a la xarxa el taller de Joan Miró a Palma

BarcelonaLa xarxa internacional de cases museu Iconic Houses té cada vegada més membres i més reconeixement. Fa poques setmanes va ingressar-hi el taller de Joan Miró a Palma, obra de Josep Lluís Sert, que se suma a dos membres catalans recents: les Cases Barates del Bon Pastor –una de les seus del Museu d'Història de Barcelona (Muhba)– i un altre lloc mironià, el Mas Miró. D'altra banda, fa deu anys que Iconic Houses va celebrar el congrés internacional a la Pedrera. "Està molt bé que aquests tres edificis siguin tan diferents entre ells, perquè el que m'agrada d'Iconic Houses és que cobreix tot el segle XX", afirma la fundadora de la xarxa, la historiadora de l'arquitectura Natascha Drabbe. "La gent potser es pensa que les cases icòniques són només mansions com la Villa Savoye, de Le Corbusier, i la Casa de la Cascada, de Frank Lloyd Wright, però jo vull mostrar tot el ventall de tipologies de com la gent corrent vivia al llarg del segle XX", explica, i hi posa com a exemple un altre membre barceloní de la xarxa, la Casa Bloc.

Malgrat tot, el reconeixement patrimonial no ha aconseguit que un altre habitatge icònic català, la Casa Gomis, coneguda com la Ricarda, deixi d'estar el perill. La primera ampliació de l'aeroport del Prat la va fer inservible, i el projecte de la futura ampliació podria empitjorar-ne la situació, o fer-la desaparèixer. "Em sembla molt estrany que la ciutat de Barcelona no s'ofereixi a comprar-la o donar-la al Museu del Disseny o al Muhba i fer-ne un museu satèl·lit, perquè està íntegra i se'n conserven els mobles", lamenta Drabbe. "I va tenir un paper cultural important durant el franquisme", subratlla.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que la història d'Iconic Houses va començar fa més de quinze anys, sobre les cases museu encara planen tòpics com que els veïns pensen que els propietaris guanyen molts diners i que els roben intimitat. Però la realitat és que els equips de moltes d'aquestes cases són petits i tenen pressupostos modestos. Així mateix, si són massa petites per acollir actes culturals que donin beneficis els responsables busquen espais a prop per poder-ho fer. "Les fàbriques i les oficines les pots reformar. En una casa el primer que reformes és la cuina, i el bany és el primer que canvies, i aleshores perds una part important de la història de la casa, perquè són els llocs on es troben moltes novetats tecnològiques", diu Drabbe.

D'altra banda, les cases d'autor es poden convertir en una espècie en perill d'extinció. "Al llarg del segle passat, els arquitectes feien cases per a clients privats. Però ara els arquitectes famosos no volen fer cases perquè els pren molt temps i els fa perdre diners. I si fan una casa, la fan per a un client molt ric. En canvi, sovint les innovacions les trobes en cases els pressupostos de les quals va ser restringit, cosa que va obligar els arquitectes a ser creatius", explica. Un altre cas són les cases que els arquitectes fan per a ells mateixos, com va ser el cas del mateix habitatge de Drabbe, dissenyat pel seu marit, Mart van Schijndel (1943-1999), a Utrecht. "Quan els arquitectes es fan una casa volen impressionar, però ho fan amb un pressupost més petit que el dels seus clients. I aleshores és quan són innovadors i fan servir nous materials atípics", diu Drabbe.

Cargando
No hay anuncios

Una xarxa amb molt potencial

Actualment la xarxa té pràcticament 200 membres arreu del món. Entre els països amb més habitatges hi ha els Estats Units (37), els Països Baixos (26), França (18), Alemanya (15), la República Txeca (13) i l'estat espanyol (12). 151 són habitatges d'arquitectes, 18 són d'artistes i 28 estan disponibles per fer-hi estades. "Per la recerca que he fet, podríem doblar els membres", diu Drabbe. Pel que fa als plans de futur, està treballant perquè l'estudi de l'escultor Xavier Corberó a Esplugues de Llobregat entri a la xarxa i per tornar a organitzar una trobada a Barcelona el 2026, coincidint amb la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura.

Cargando
No hay anuncios

L'habitatge familiar de Mart van Schijndel i Natascha Drabbe, acabat el 1992, s'ha convertit en el monument més recent dels Països Baixos. Això entronca amb el fet que allà, i a tot Europa, la protecció de l'arquitectura de la segona meitat del segle XX encara és una assignatura pendent. "Estem gairebé al 2030, han passat tres dècades del segle XXI, i el patrimoni evoluciona amb nosaltres", diu Drabbe. Mentre que els edificis pioners del Moviment Modern estan reconegudes institucionalment, fins al nivell de Patrimoni Mundial de la Unesco, la situació de l'arquitectura posterior és molt diferent. "Ara ens trobem en el moment que els propietaris dels habitatges de la segona meitat del segle XX encara hi viuen –explica Drabbe–, però a vegades són tan grans que es veuen obligats a traslladar-se a un apartament més petit, o moren, i les cases queden buides". Que quedin deshabitades pot ser un problema, més que una oportunitat. "Hem descobert que hi ha moltes cases que no són mediàtiques que quan els propietaris moren surten al mercat, i aleshores estan en perill perquè no estan catalogades i el nou propietari les pot enderrocar. Hem d'estar molt alerta de tot el que passa", assegura.

Un altre factor que posa aquestes cases en perill és la ubicació: els seus autors van tenir molt bon criteri a l'hora de triar els llocs. Pot passar que el nou propietari no vulgui la casa, però sí el solar per fer-se'n una altra. "La majoria de vegades les cases modernes són en llocs al·lucinants, però les van construir amb poc pressupost. Així que ara hi ha compradors que enderroquen una casa moderna senzilla per fer-s'hi una gran mansió", diu Drabbe.

Cargando
No hay anuncios

Per tot això diu que cal passar a l'acció. "La gent encara no entén que l'arquitectura postmoderna està en perill, i que s'hauria de tenir estima pels millors exemples, també del brutalisme i el descontructivisme, i salvar-los. Ara és el moment de descobrir l'arquitectura de les tres últimes dècades del segle XX i decidir quins edificis val la pena restaurar i conservar", subratlla.

Un altre repte de futur que afecta els edificis patrimonials és com implementar-hi mesures per millorar-ne l'eficiència energètica i què s'ha de fer quan han deixat de complir les normatives. "És impossible que aquestes cases compleixin les normatives actuals, és ridícul", adverteix Drabbe. "Les portes dels habitatges que es construeixen avui als Països Baixos han de fer 1,20 metres d'amplada perquè hi pugui passar una cadira de rodes. Però no pots ampliar els passadissos d'una casa moderna, perquè n'arruïnes el disseny. D'altra banda, els marcs d'aquests habitatges, d'acer inoxidable o alumini, acostumen a ser molt prims, i és molt difícil encaixar-hi vidres dobles o triples. Per tant, crec que és impossible que compleixin totes les normatives", subratlla.

Cargando
No hay anuncios

Unes atraccions turístiques més sostenibles

Per a Drabbe les cases museu representen un model de turisme menys massiu. "Està molt bé que l'alcalde de Barcelona vulgui prohibir els apartaments turístics. Els barcelonins ja no poden llogar un pis perquè són tots per als turistes. És important que el turisme es distribueixi per tot arreu del país. Amsterdam és gairebé com Venècia, capitals que s'han convertit en parcs temàtics", lamenta Drabbe.

Cargando
No hay anuncios

Així mateix, creu que les cases museu ofereixen continguts històrics sense les grans dimensions, que poden arribar a ser aclaparadores, de grans museus com el Louvre o el Metropolitan. Si un no té clar què vol veure, la magnitud del museu pot ser descoratjadora. En canvi, Drabbe veu les cases museu modernes com "càpsules del temps en molts aspectes diferents". "Les visites són molt agraïdes, perquè es poden experimentar de maneres molt diferents, cosa que les fa interessants per a públics de totes les edats. Les visites poden ser pedagògiques i al mateix temps divertides", diu Drabbe. "El públic no especialitzat es pot plantejar com vivien els habitants de la casa –conclou–, com si haguessin sigut els seus veïns. Els interessats en el lifestyle s'hi poden inspirar per a les seves pròpies cases, i els arquitectes, els interioristes i els dissenyadors poden prestar més atenció a les innovacions tècniques i mirar la construcció des del punt de vista dels enginyers. I les cases també ofereixen una lliçó d'història política i social, de manera que són una manera molt accessible i entretinguda d'aprendre alguna cosa sobre el passat".